L'era post indie

Borja Duñó Aixerch 04-11-2012

Per què cada cop ens genera més dubtes la paraula indie o independent? El problema de fons es troba en el canvi de paradigma que ha suposat la revolució digital: en el nou context 2.0 la idea d'independència no pot tenir el mateix valor que als anys vuitanta i noranta. Indie és un terme que fou encunyat en un moment de clar dualisme entre el mainstream o corrent principal del pop i del rock i les seves manifestacions més inquietes. Com cal anomenar doncs la música indie del segle XXI?

 

-Podem referir-nos-hi com a post indie?

L'ús del prefix denota una clara incapacitat per dotar de nom propi allò que ve després del que ja ha estat definit. Dir, doncs, que ens trobem en l'era post indie és l'equivalent a dir que no sabem ben bé on ens trobem, tot i que tenim elements per afirmar que hem deixat enrere o hem superat el període indie. I això succeí al voltant de l'any 2000, quan Napster va popularitzar l'intercanvi d'arxius mp3 a través de la xarxa. Incapaç de reaccionar davant la gran esquerda que s'obria als seus peus, la indústria discogràfica multinacional sobre la qual s'havia edificat gairebé mig segle d'història del pop i del rock s'asseia a observar amb impotència el seu esfondrament. Mentrestant, creadors i discogràfiques independents de diverses mides aprofitaven la seva lleugeresa per moure's ràpidament i rearmar-se amb unes eines de difusió potentíssimes que uns quants anys abans no haurien estat capaços ni de somiar.

De sobte, l'antiga dicotomia entre discogràfiques independents i multinacionals deixava de tenir sentit. Mentre que la vella indústria -amb els reflexos adormits per culpa de dècades de golafreria- es mostrava incapaç d'entendre les noves tecnologies, d'adaptar-s'hi a temps i d'aplicar-les en benefici propi, una legió cada vegada més nombrosa de franctiradors de la música aprofitava la situació per dinamitar la necessitat d'intermediaris. Ni grans estudis de gravació, ni enginyers estrella, ni fàbriques de discos, ni costoses campanyes de promoció. Res de tot això feia falta per arribar a l'oient, i el cost per aconseguir-ho era pràcticament igual a zero. Música en un clic que agrada o no agrada, així de simple.

Així, la qüestió de la independència en el pop i el rock, que fins als anys noranta s'havia considerat un valor transcendental, deixava de ser central. D'una banda, la gran indústria s'empetitia i, de l'altra, el petit creador independent podia convertir-se en un temible bebè gegant. L'oposició entre indie i mainstream s'esvaïa i es constatava que el fet de funcionar directament a la xarxa, sense més intermediaris que les diverses plataformes i xarxes socials que han estat disponibles durant la darrera dècada, no era patrimoni exclusiu dels creadors amb esperit inquiet. Músics amb una clara vocació comercial utilitzen, avui en dia, els mateixos recursos que els grups de pop o rock alternatiu.

 

Té sentit, doncs, avui en dia l'etiqueta indie o independent?

-De la mateixa manera que tothom s'entén quan es parla de cinema independent, de moda independent o d'editorials independents, tots sabem a què ens referim quan diem que el Primavera Sound és un festival de música independent. Per moltes ànimes que arrossegui (150.000 espectadors, en l'edició del 2012), seguim convençuts que la seva programació es pot etiquetar com a indie: en general, els grups que hi actuen presenten propostes estèticament arriscades i allunyades d'allò que considerem convencional. En canvi, a Madonna no la qualifiquem de creadora independent, malgrat que sigui empresària de la seva pròpia música. Això és perquè la Ciccone representa millor que ningú el paradigma del mainstream, és a dir, el corrent principal i més descaradament comercial i prefabricat del pop.

Aquesta aparent paradoxa té a veure amb la mutació que, al llarg dels anys, ha anat experimentant el significat de la paraula independent aplicada al pop i al rock. El seu sentit original té a veure amb la música que publicaven les primeres discogràfiques independents dels anys vuitanta, després del trencament que va suposar el punk. El no future del moviment es va estavellar contra un mur al final del carreró sense sortida que s'havia creat ell mateix, però el do it yourself o fes-t'ho tu mateix va donar ales a una música que vivia al marge dels circuits comercials amb l'esperança, això sí, de poder-hi accedir. Accedir-hi a qualsevol preu? No, en aquest cas s'hauria deixat de ser indie i del que es tractava era d'arribar al públic seguint les pròpies conviccions i desobeint els dictats d'una indústria que monopolitzava el sector. Ser indie, doncs, era un compromís amb la creença que el pop podia ser quelcom més que un mer producte de consum. I en el fons d'aquesta creença hi havia gairebé la certesa que el pop, com a expressió lliure i individual, podia assolir la categoria d'art.

Això no era nou. Després de la segona guerra mundial, els músics de bebop i després els de free jazz havien cregut en la seva capacitat artística per superar algunes formes de la seva música que havien caigut en el pur entreteniment i que d'alguna manera, fins i tot els denigraven. Així, de manera més o menys conscient, es revoltaven contra els que com Adorno negaven que la cultura de masses pogués produir valors artístics. No és estrany que les experimentacions a l'estudi de gravació dels Beatles de la darrera etapa i l'exploració sonora de la Velvet Underground siguin pilars en els quals es fonamenta l'estètica de la música independent. Uns i altres consideraven art la seva música. Els primers s'ho podien permetre per ser qui eren i als darrers els apadrinava Andy Warhol a la cèlebre Factory. Però als anys setanta el pop ja era una immensa maquinària de fer diners i durant les dècades següents la balança art/comerç es va decantar clarament cap al costat del comerç.

Com dèiem, el moviment punk va animar a molts a crear segells independents i gràcies a això molts creadors que no s'ajustaven als paràmetres de la indústria van poder treure el cap i enriquir enormement el llenguatge del pop i del rock. Per una banda hi havia la manera de funcionar independent i per l'altra una estètica que s'anava creant en base a una acumulació de referents -cada artista feia la seva pròpia recerca i la llista s'anava ampliant- i que bàsicament s'oposava a les convencions de la indústria. El clixé era el primer que calia desterrar, tot i que després s'acabessin creant els propis estereotips, que també caldria evitar. La suma de tot això -ben bé dues dècades de música- és el que ha anat conformant la nostra idea del que és el pop independent, més enllà de si la música en qüestió es dóna en el context d'una discogràfica independent, d'una autoedició o d'una multinacional del disc.

Aquesta mutació de significat és similar a la que ha experimentat per exemple el període clàssic de la música culta occidental. Actualment, "música clàssica" no significa el mateix que, per exemple, durant el romanticisme, i ha passat a designar un gènere que comprèn molts altres períodes històrics. Per altra banda, com succeeix amb l'etiqueta "música clàssica", la categoria "música independent" està molt lligada a un període concret -els anys vuitanta a la Gran Bretanya i els Estats Units; els noranta, a Espanya i Catalunya- i està per veure si tindrà prou transcendència com per superar el canvi de paradigma que suposa la revolució tecnològica dels 2000 i per continuar designant tot aquell pop o rock que no són obertament comercials.

El canvi d'escenari al qual fèiem referència posa de relleu la possible obsolescència del nom amb el qual ens referim al pop i el rock més arriscat, inquiet, diferent, atípic o poc convencional. No hi ha acord a l'hora d'etiquetar una música que, malgrat tot, existeix. El terme "alternatiu" sona molt nord-americà i dels noranta, a banda que durant molt de temps va fer referència a la vessant més agressiva del pop i el rock. La paraula underground es continua utilitzant per designar les músiques amb menys visibilitat i no podria aplicar-se de forma general, per exemple, a un esdeveniment massiu com el Primavera Sound, a banda que també està lligat a un període molt concret, els inicis del rock progressiu, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle XX.

Diversos autors s'han plantejat ja aquesta qüestió i de moment cap ha estat capaç d'inventar-se una etiqueta que superi la de música independent. Es dubta a l'hora d'utilitzar-la, es qüestiona la seva actualitat, es somriu davant la possibilitat d'empescar-se expressions com post indie -massa lletja, denota manca d'inventiva, està massa lligada a l'indie i fa falta quelcom completament nou-, però tothom està d'acord en una cosa: avui ja no es diferencia la música independent de la resta de música sinó a l'inrevés; per una banda hi ha la música que compta, la música que interessa, i en tot cas, per oposició, podem categoritzar a part la música estrictament comercial. Això portaria a parlar simplement de pop i de rock i lligaria amb la idea que, en el fons, l'indie tractava idealment de recuperar el poder d'una música que és constantment fagocitada i arrabassada per la indústria.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!