L’estat actual de l’escena pop-rock

Joan Fontdeglòria 16-01-2007

Quins són els grups que valen la pena?

L’escena pop-rock alternativa actual es troba en un moment envejable, tant a pel que fa a quantitat de públic com a grups i solistes. Cada cop són més els artistes que s’allunyen dels estereotips marcats per la indústria de les multinacionals i que s’inicien i es desenvolupen definitivament en segells discogràfics independents, que els permeten crear amb més llibertat.

La majoria de petits segells publiquen cada cop més discos al llarg de l’any i l’oferta de festivals i de concerts s’ha multiplicat juntament amb el negoci que això comporta. Els empresaris s’han adonat d’aquesta eclosió i intenten treure’n partit. Internet, campanyes publicitàries, emissores de ràdio i televisió han pujat al carro. L’escena independent és cada vegada menys minoritària, però, dins d’aquesta bombolla que creix a marxes forçades, hi ha músics que segueixen sorprenent-nos i que aporten creativitat, aprofitant que ara disposen de més mitjans.

Des d’aquestes línies intentarem fer ressò de tots aquests artistes que prioritzen la qualitat i són capaços d’innovar musicalment. Ens aproparem als més consagrats, aquells que no han parat mai de crear i que segueixen a primera línia de foc: Morrissey, que ja fa anys que continua amb força sense els mítics The Smiths; l’irreductible i incansable Lou Reed (poc queda a dir del novaiorquès), que es revisa contínuament i alliçona els més joves; i Tom Verlaine, dels Television, que en un any ha publicat dos àlbums (Songs And Other Stories i l’instrumental Around), són alguns dels noms solistes recuperats del passat immediat. Punt i a part mereix l’estendard del rock nord-americà, Bruce Springsteen, omnipresent, incombustible, a trenta anys del Born To Run, segueix oferint els millors directes i grans discos. Estarem atents a la seva propera visita a Barcelona en format gran al Palau Sant Jordi.

Quant a les bandes, també trobem autèntiques joies en estat de gràcia (intermitent o permanent?). Ens en vénen al cap algunes com Depeche Mode que, amb el seu darrer disc Playing The Angel i la professionalitat demostrada en la seva passada gira, tornen a estar més vius que mai; o els Pixies, units un altre cop: sense àlbum nou, però defensant amb criteri els himnes que van marcar tota una generació a finals dels vuitanta. Veurem si tornen als estudis d’enregistrament... O l’hipotètic nou disc de Radiohead després que Thom Yorke, el seu carismàtic líder, hagi aplacat les ànsies dels seus fidels i multitudinaris fans amb The Eraser.

Seguirem també els camins d’altres bandes veteranes que no han tallat el seu fil creatiu, com Massive Attack, que segueixen demostrant la vigència i la coherència de la seva proposta; o The Wedding Present, després que David Gedge recuperés amb Take Fountain els grans “Weddoes”; o l’esperadíssim i sembla que imminent retorn dels Portishead, després de nou anys després del celebrat homònim. Estarem atents al bressol escocès, Glasgow, amb les seves múltiples propostes: revisarem el pop en majúscules dels Belle & Sebastian, desinhibits i pletòrics tant a l’estudi (The Life Pursuit els acosta al gran públic sense deixar de sonar a B&S) com en directe; esperarem amb candeletes el tercer disc dels joves Franz Ferdinand, el que els ha de confirmar com a la banda postpunk més important de l’actualitat (tornarem a tenir hits a l’alçada del gran Take me out?); i també parlarem dels escocesos més salvatges, Mogwai, que amb el seu últim disc Mr. Beast han tornat a la seva proposta de sempre (per què cal canviar si la fórmula “artesania postrock” funciona?) i que hi van ser a Barcelona el 30 de setembre al Teatre Principal. Nosaltres també.

Seguint l’estela de Franz Ferdinand, i com a demostració que la nova fornada postpunk ha provocat la recuperació de la indústria musical britànica, tampoc no perdrem de vista bandes com Bloc Party, que van omplir la nostra vida d’aire fresc amb el millor àlbum de debut dels últims temps, Silent Alarm; Maxïmo Park i el seu A Certain Trigger, carregats de bones melodies guitarreres; o els encara més joves Arctic Monkeys que, amb un merescut salt a la fama vertiginós des d’internet, ja estan tastant prematurament els avantatges de ser noves estrelles. En la línia de nous “mediàtics”, apareixen figures del New Weird America com l’Antony, el travestit més popular entre els “modernillos” barcelonins (pregunteu-li-ho a Isabel Coixet) que, amb The Johnsons, ha arribat al cim de la sensibilitat musical (de vegades angoixant) amb l’impressionant debut que duia el seu nom o amb I Am A Bird Now, que el va consagrar; o el seu amic i col·laborador, Rufus Wainwright, el canadenc que segueix demostrant disc rere disc i concert rere concert que ell juga en una altra lliga, la dels nens prodigis dotats d’una herència familiar de genialitat.

Seguint les passes del folk, sobresurt Devendra Banhart, l’anomenat “Trobador del segle XXI”, vist per alguns com el nou Manu Chao (de moment, però, salvem-ne les distàncies); o les germanes Bianca i Sierra Casady (CocoRosie), que també formen part d’aquest nou circ, elles des del costat més freak. Veurem cap a on van aquesta vegada... L’antifolk Adam Green, l’exMoldy Peaches reconvertit en crooner, també és odiat i estimat com aquests. Ell, però, parteix d’una proposta més divertida i la seva curta però ja contrastada carrera (Friends of Mine mereix ser a les prestatgeries de tots els amants de les bones cançons) el situarà, si es que ja no hi és, entre els més grans.

Ens aproparem a casa nostra, que també està vivint un gran moment des que s’ha perdut la por a cantar en qualsevol llengua, deslligant-se, a poc a poc, de l’omnipresent influència anglosaxona (sobretot lingüística). ¿Què passarà, a partir del curs que encetem? ¿Astrud, amb la seva arrogància-elegància pop, seguirà omplint la nostra vida d’himnes? ¿Love of Lesbian confirmaran que el seu pop-rock pot convertir-se en un clàssic de l’escena estatal? ¿Els asturians Manta Ray continuaran el procés de no-només-instrumentalització que han sofert en els seus darrers discs, sobretot al darrer Torres de Electricidad? ¿L’exManta Ray, Nacho Vegas, seguirà essent el personatge protagonista de les seves cançons? ¿Es confirmarà l’Esgarrapada de Mazoni (Jaume Pla, exHolland Park)? ¿Los Planetas tornaran a l’estudi després d’anar Contra la Ley de la Gravedad? ¿Seguiran els donostiarres La Buena Vida oferint-nos cançons pop a l’alçada dels seus inicis? ¿Joan Miquel Oliver & Cia, o dit d’una altra manera, els mallorquins Antònia Font
, ens regalaran una altra demostració de com fer el millor pop de l’Estat (Batiskafo Katiuskas n’és un altre pas de gegant) combinat amb el surrealisme màgic i la quotidianitat de les seves lletres?

¿Continuaran els 12Twelve gravant amb Albini? ¿S’acostaran a les guitarres una altra vegada o seguiran per les inesgotables vies del free jazz? ¿Albert Pla tornarà a ser transgressor (si és que mai ho ha deixat de ser)? ¿Redescobrirà un altre poeta defenestrat per la literatura catalana a l’estil Fonollosa–Sales o tornarà a escriure les lletres de les seves cançons? ¿El Chico Con La Espina En El Costado (Rubén Pozo Usieto) curarà la nafra i ens posarà tendres amb una altra cançó com “No te puedo hacer feliz”? ¿Enrique Morente seguirà a l’avantguarda del flamenc? (aquí el dubte ofèn). ¿Es tornarà a fusionar (en directe o enregistrat, ens és igual) amb noms mítics com els Sonic Youth? ¿I la seva filla Estrella, continuarà acostant els clàssics oblidats del flamenc al gran públic? ¿I en Jaume Sisa o en Pau Riba? ¿I l’enfant terrible de la cançó catalana contemporània, l’Adrià Puntí, sortirà d’aquest llarg periple (ja fa quatre anys que va gravar “Maria”...)? ¿L’incansable Jabier Muguruza seguirà unint els ritmes jamaicans amb les seves cançons de sempre? Són molts els interrogants; moltes les preguntes que es resoldran. Aquestes i d’altres.

Tornant a l’escena internacional, ens vénen al cap altres noms que ens hem anat deixant pel camí: la reina del rock PJ Harvey; els clàssics contemporanis Yo La Tengo, que acaben d’editar nou disc; el pop elegant de la banda nord-irlandesa de Neil Hannon, The Divine Comedy; els exuniversitaris més literaris del barroc-pop The Decemberists; les noves fornades de pop independent nord-americà com Clap Your Hands Say Yeah, que han estat gravant nou disc amb la producció Dave Fridmann, o els set vegades autoeditats a internet The Spinto Band, que abans de l’estiu van publicar el seu primer disc Nice and Nicely Done (no té pèrdua amb temes com “Oh Mandy”); la perversió punk-funk de James Murphy & Cia (LCD Soundsystem) o !!! (chk-chk chk) i els seus festius directes; el possible retrobament de l’angoixant malenconia dels Tindersticks; l’efervescència festiva dels The Flaming Lips i els seus himnes; Primal Scream, uns dels més grans sobre l’escenari, i el seu retorn al rock visceral; els també mítics New Order i la seva segona joventut; el cançoner pop de Sufjan Stevens (pretén editar cinquanta discos, un per cada estat americà!); els tímids canadencs The Hidden Cameras i el seu pop-gospel, amb nou disc (Awoo); o els també canadencs Arcade Fire, després de l’èpic Funeral; la senzillesa rock sense additius de The Evens; el francès Dominique A. i el seu cançoner rock; la frescor del que ens ha alegrat l’estiu, Josh Rouse, amb Subtítulo, com ho ha fet Cannibal Sea dels The Essex Green amb melodies que van del pop dels seixanta al country-rock passant pel folk... Tot això i un interminable etcètera de propostes musicals, moltes d’elles al més alt nivell.

Aquests i molts d’altres, des d’estils diferents, estan aconseguint que l’escena pop-rock segueixi oferint aire fresc i renovació. El públic s’hi està apropant oblidant-se de prejudicis. Els concerts cada cop són més multitudinaris, els festivals d’estiu, primavera, tardor o hivern apareixen com bolets i els segells discogràfics, els organitzadors, patrocinadors i les promotores es veuen amb cor d’arriscar cada vegada més. Sembla que el globus s’està fent tan gran que corre perill de rebentar... Esperem que no passi. Nosaltres només intentarem acostar-nos modestament i sense pretensions a aquesta moguda reparant en allò que realment ens interessa de tot plegat: la música i els músics, els autèntics protagonistes d’aquesta història.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!