L'òpera a la República de Weimar (I)

Antoni Colomer 11-04-2007

El Cartell

Aquest és el cartell que anunciava l’ exposició “Entartete Musik” que es va celebrar a Düsseldorf durant l’ any1938. El terme “Entertete” seria traduïble al català com a “degenerat” i va ser una aportació del doctor italià Cesare Lombroso. El concepte venia a definir en termes científics l’anormalitat física en el sentit de deteriorament i va ser adoptat pels Nazis que el van aplicar a l’ art per a definir totes aquelles manifestacions artístiques que provenien d’artistes jueus, d’artistes que pertanyien o tenien contactes amb el partit comunista, que utilitzaven la música jazz o que contenien elements que el partit considerava allunyats del que segons ells era l’ “autèntic esperit alemany”. En definitiva però, el terme s’aplicava a tota manifestació artística que s’allunyava dels patrons estèticament conservadors del partit, bàsicament centrats en el romanticisme i la seva presumpta connexió amb el classicisme grec que tant admiraven i de la que es consideraven hereus. Uns plantejaments artístics que desenvolupaven una certa estètica “neoclàssica-kitsch” que ha deixat artistes interessants com l’escultor Arno Bekker o la cineasta Lenni Riefensthal.

L’ exposició que anuncia aquest cartell va ser conseqüència d’ una anterior anomenada “Entartete Kunst” ( art degenerat ) una mica anterior. L’any 1937 s’inicien les anomenades “Jornades Musicals del Reich” que venien a substituir la “Festa dels músics” que es celebrava fins aleshores. El detonant que va servir per a suspendre aquest Festival que servia per a presentar les darreres creacions dels músics del país va ser l’edició del 1.936 en la que gairebé la totalitat de les obres presentades eren d’accentuat caràcter atonal. Davant d’aquesta situació, el propi Goebbels va suspendre la “Festa” i va crear les “Jornades Musicals” en el marc de les quals es va organitzar l’exposició del 37. Una exposició, per tant, organitzada pel partit que, paradoxalment, va acabar donant nom a l’ eclèctica avantguarda artística de la República de Weimar.
La segona exposició, conseqüència d’aquesta, es va dur a terme a Düsseldorf durant les “Jornades musicals” del 1.938 i van ser una exposició molt menys ambiciosa però que com l’altra pretenia posar de manifest els “horrors” de l’art d’avantguarda amb especial accent sobre l’influencia jueva en l’art i en especial en la música.

Aquest és el cartell d’aquesta històrica exposició. Un cartell amb la caricatura d’un home negre tocant el saxofon i amb una Estrella de David a la jaqueta. El cartell està inspirat en l’òpera “Johnny Spielt auf” d’Ernst Krenek.
A partir d’aquesta obra intentarem explicar la vida musical i, més concretament operística, de la república de Weimar. Per què “Johnny Spielt auf”, títol que es tradueix difícilment al català com “Johhny comença a tocar” o “Johnny dona l’entrada”, representa, tant per l’obra en sí com per el que va suscitar en el seu moment, un símbol de tot allò que els nazis van definir com a “degenerat”.

Hitler i l’òpera

Els nazis van fer de la música, i de l’art en general, un important element de propaganda. Per una banda per l’orgull de ser els hereus d’una tradició musical de gran riquesa però també pels gustos personals d’ alguns dels seus dirigents principals i en concret d’ Adolf Hitler, qui va veure en les manifestacions artístiques una eina molt interessant per a difondre la seva ideologia i crear un imaginari col•lectiu concret.
Hitler, com sabem, era un enamorat de la música d’autors com Wagner i Bruckner.
Pel que fa a Bruckner, la connexió partia de la identificació que sentia el “Führer” envers un home austríac de províncies austríac – com ell – que havia trobat un lloc prominent en el “Walhalla” de la cultura alemanya.
De Wagner explica, a “Mein kampf”, els primers contactes amb la seva música a través de l’impacte que va causar en ell la representació de “Lohengrin” a Linz i, posteriorment, de “Rienzi”, una de les primeres obres de Wagner, que actualment no es representa gairebé i que, paradoxalment, té una clara influència de la “Grand Opéra” francesa i, en concret de Meyerbeer, irònicament un autor jueu. L’impacte de “Rienzi” es pot observar en la presència que va tenir l’obertura de l’obra en molts dels actes oficials del partit. Cal tenir en compte que, més enllà de la música, el que va interessar Hitler va ser la temàtica d’una obra que parla de com un tribú romà, Rienzi, assassina a tot el senat al que considera corrupte amb la finalitat de fer-se amb el poder i salvar el seu poble.
Lògicament Hitler es veia reflectit en aquest personatge. Com també en una obra com “Die Meistersinger von Nürenberg” que va esdevenir l’òpera oficial del règim per pretendre que representava allò més pur de l’art alemany. No cal dir que l’antisemitisme de Wagner afegia un punt de connexió entre el músic i el dictador i el seu missatge.

Ernst Krenek

Davant d’aquest panorama és lògic que “Johnny Spielt auf” i Ernst Krenek, el seu autor, constituïssin l’oposició a tots aquests valors.
Erns Krenek va néixer a les afores de Viena l’any 1900 i va estudiar composició a Viena i Berlín amb Franz Schreker, personatge fascinant sobre el que més tard tornarem a parlar i que, al seu voltant, reunia algunes de les personalitats més decisives de l’avantguarda musical del Berlin d’aquells anys com Busoni o Scherchen.
La influència de Schreker va ser important en les primeres obres de Krenek, dominades per un atonalisme radical. Però si alguna cosa caracteritza Krenek és el seu eclecticisme, o millor dit, la permanent evolució d’un estil de composició que va passar per l’influencia de Bartók, el “Grup del sis” - després d’una estada a Paris -, la música jazz, una etapa neo-schubertiana, el dodecafonisme -malgrat que mai va formar part del cercle de Schönberg, sinó que va començar a utilitzar la tècnica serial una vegada exiliat als EEUU -, la música aleatòria i, com el seu company d’estudis Max Brandt, fins i tot, la música electrònica que en aquells moments començava a desenvolupar-se.
Però el punt àlgid de la seva popularitat com a compositor arriba amb el clamorós èxit de la seva òpera-jazz “Johnny Spielt auf” estrenada a Leipzig el febrer de 1.927, ara fa exactament 80 anys. Quins són els elements que van convertir aquesta òpera en la més representada i popular durant aquells anys i que van fer que en dos o tres anys es representés en més de 100 ciutats, entre elles Paris i Nova York, amb més de 70n produccions diferents? Evidentment elements musicals però també, i potser especialment, socials i polítics.

Argument

L’obra, amb text i música que el propi Krenek va escriure durant els seus anys a l’Òpera de Kassel, ve a ser una mena de “thriller” sentimental de gran càrrega simbòlica, i és en aquests símbols on cal buscar el significat i les causes de la repercussió de l’obra.
Els protagonistes principals són quatre:
- Johnny, un músic de jazz negre, procedent d’Alabama, que toca en un grup a Paris on han causat un rebombori important i que pretén robar un valuós violí “Amati” per portar-lo a Amèrica.
- Anita és una soprano que dubta entre dos homes: el violinista Daniello i el compositor Max.
- Daniello és un concertista de renom internacional que posseeix el preuat violí i que, al seu torn pretén també a Anita.
- Max és el prototipus de compositor romàntic que acabarà enduent-se a la noia.

L’argument desenvolupa les relacions entre aquests personatges i un violí que serà el centre de la trama. En un hotel dels Alps suïssos coincideixen Johnny, que té una relació amb Yvonne, la donzella francesa d’Anita, prestigiosa soprano. Anita és pretesa tant per Daniello, el virtuós francès, com per Max, el compositor alemany. Al principi no sap per quin decidir-se. Mentrestant Johnny roba el violí de Daniello i el fica en l’equipatge d’Anita. Per aquest motiu Yvonne serà acusada de lladre. Anita, mentrestant, es decantarà definitivament per Max i Daniello, desesperat, li dona un anell a Yvonne perquè li faci arribar a Anita en prova del seu amor immortal.
Al segon acte, ja a l’apartament d’Anita, Max descobreix l’anell de Daniello i s’allunya refugiant-se en una glacera. Johnny, mentrestant, consuma el furt del violí.
En la darrera escena, Daniello escolta el so del seu violí en una transmissió de radio i ho denuncia a la policia. Però abans Johnny amaga, de nou, el violí entre l’equipatge de Max, que és detingut per la policia. Finalment, ja a l’ estació de tren, Max intenta recuperar a Anita però cau a les vies i és atropellat per un tren. En mig de la confusió Anita i Max parteixen cap a Amsterdam, primera parada d’un viatge que els portarà a Amèrica, mentre Johnny, que ha acabat posseint el violí, toca sobre un gran bola del món.

Fins aquí tot més aviat prosaic. Però analitzem la càrrega simbòlica d’aquests personatges.
Johnny és el representant d’una nova estètica musical molt de moda a Europa, i en concret al Berlín de l’època, com era la música jazz i el “swing”. Però sobretot representa l’ideal de llibertat encarnat per Amèrica. Un ideal molt present en l’imaginari col•lectiu durant els anys de la República de Weimar que començaria a superar-se amb la depressió de 1.929 però que en aquells moments es trobava en el seu punt àlgid. Amèrica significava no tan sols un espai de llibertat en l’asfixiant clima econòmic, polític i social d’aquells anys sinó que també era l’estendard de les noves tecnologies, entre elles el cinema que en “Johnny Spielt auf” hi té una presència destacada.
Johnny pretén portar el violí, l’art, a un espai en el que aquest pugui continuar expressant-se en total llibertat. Unes condicions que la vella Europa, i encara menys una República de Weimar propera al col•lapse, no podien garantir.
La música de jazz, per altra banda, significava una revolta contra allò establert. Contra la tradició i les institucions que prohibien expressament ballar aquests ritmes en públic.
El Jazz és utilitzat en l’òpera com un element instrumental i de contrast. En absolut com a element decoratiu o exòtic. I el més curiós és que el coneixement real que sobre el jazz tenia l’autor era mínim. Al Berlín d’aquells anys el que estava molt en voga era un tipus de dansa que s’anomenava “swing”, un ball de ritme sincopat inspirat en els nous ritmes americans però que es pot considerar definitivament autòcton.
Ja hem comentat que Krenek va ser un home que va treballar tots els estils musicals i va practicar i interessar-se per totes les avantguardes. Això el fa un personatge interessant ja que a través de la seva trajectòria es pot fer un seguiment de l’evolució dels diferents estils i les diferents tècniques compositives del segle XX.
Per a “Johnny Spielt auf”, Krenek utilitza la combinació de dues estètiques tan dispars com l’expressionisme atonal, hereva en el seu cas del seu professor Franz Schreker, i la música jazz.

Schreker

Franz Schreker va ser un compositor de gran importància al Berlín de la República de Weimar. Va constituir, dins de la pròpia tradició musical alemanya, una figura innovadora que va seguir una línia molt personal que fa que, encara avui, sigui considerat per molts com a un autor a descobrir. La música de Schreker és una música que destaca pel seu fascinant tractament del so. Un gran orquestrador i inspirat compositor que, a més, com a professor, té una gran influència en la nova generació que passa per les seves mans. Si Schönberg crea, a través d’ell mateix i els seus deixebles, el que coneixem com la “Segona Escola de Viena” i deixa per a la posteritat el sistema serial que tant Webern com Berg seguiran amb major o menor radicalitat, Schreker és professor a Berlín a l’escola estatal de música i entre els seus deixebles estan alguns dels majors talents de la nova generació entre els que destaquen, a part de Krenek, noms com els de Max Brandt o Berthold Goldschmidt, Wilhelm Grosz o Karol Rathaus. La característica principal de tots ells, vist amb la perspectiva que dona el temps, serà l’eclecticisme i la voluntat d’experimentació que portarà alguns a abraçar finalment la tècnica serial, a d’altres la música electrònica, la aleatòria o la música per al cinema. La gran virtut de Schreker és que mai va imposar una tècnica o estil concret sinó que va ser un filtre de la tradició del que cadascun dels seus deixebles en va treure el que més li va interessar. Com Krenek, la seva carrera va tenir un punt àlgid amb l’estrena de les seves tres grans òperes “Die Gezeichneten”>, “Der Schatzgräber” i ”Die Ferne Klang”, i va caure en desgràcia amb l’ascensió al poder dels nazis que el van considerar un bolxevic musical, com a tots els seus deixebles.
Tornant a l’ estil musical de “Johnny”, ja hem esmentatr que l’obra enfronta i utilitza clarament els dos estils musicals. Per una part el protagonisme del jazz és evident en les escenes on participa Johnny, però el canvi és radical en les que tracten el drama de Max, el compositor. Un home angoixat, un creador que busca l’amor però sobretot el seu propi llenguatge. És aleshores quan la influència de l’estil del professor Schreker es fa evident. Es tracta d’un expressionisme de gran força cromàtica, amb un tractament de l’orquestració i de la matèria sonora molt detallista. La contraposició d’aquests dos estils remarca el caràcter simbòlic de tota l’obra i la converteix definitivament en una obra de tesi. Una obra que, sense desmerèixer les seves qualitats intrínseques, té més força pel seu discurs teòric, polític i social que no pas per l’estètic o musical.

Els símbols

Tornant a la càrrega simbòlica dels personatges, Anita representa l’art, la música i per tant és lògic que tots els antagonistes la pretenguin. L’art és promiscu. No entén de races, ni de color de pell, ni de religió i és per això que té relacions amb tots els músics que apareixen a l’obra.
Daniello simbolitza la forma d’art més buida de contingut. La del virtuós. El representant de l’art burgès que l’avantguarda es proposa destruir. Es tracta de l’enemic mentre que Max, per la seva part, és el representant de la millor tradició musical i artística. La de l’artista compromès només centrat en la seva vida creativa. S’amaga sovint en un iceberg, símbol d’immobilitat, que li serveix de refugi, però aquesta glacera que representaria la tradició, no accepta la mort de Max, el compositor alemany, sinó que l’impulsa cap al futur. A assumir nous camins expressius a partir, precisament, d’aquesta tradició.
Per tant, establerts aquests paràmetres podem dir que és normal que tots els protagonistes pretenguin els favors d’Anita, la música.

Tota aquesta simbologia pot semblar ara retòrica i evident, simple fins i tot, però en aquell moment suposava tocar l’epicentre d’un conflicte molt present a la societat berlinesa. El problema de les llibertats, que començaven a veure’s amenaçades, va fer de l’obra un autèntic esdeveniment i un manifest en favor de la llibertat creativa i, per tant, política. A totes aquestes característiques cal incloure un aire d’autèntica franquesa sexual poc habitual fins aquell moment en els escenaris, i encara menys en els operístics. Però un dels grans encerts de l’òpera és el darrer acte. Un acte en el que, a totes aquestes simbologies que hem citat hem d’afegir la capacitat profètica de l’autor.
El tercer acte culmina definitivament l’aspecte de” thriller” que hem esmentat al principi. El temps és decisiu en la trama i en aquest acte està representat pel gran rellotge de l’estació de Paris.
Són a prop de les 12 i el tren és a punt de partir. Johnny ha aconseguit treure a Max de la presó on havia acabat acusat de robar el famós “Amati”. L’objectiu és que Max i Anita es trobin per partir cap a Amsterdam i finalment cap a la llibertat, cap a Amèrica. Mentre Daniello mor a les vies del tren - el vell món que desapareix - la parella protagonista pren el tren mentre el cor, al més pur estil “follies bergère”, balla i canta en un final frenètic. En aquell moment una sirena, que ningú sap d’on prové ni qué anuncia, pren el protagonisme i ho atura tot. Anuncia la guerra? Un bombardeig? La fi d’una època? En tot cas és clar que aquesta sirena esdevé profètica del que pocs anys més tard succeiria. En un altre cop cinematogràfic el rellotge de l’estació descendeix fins al terra i es converteix en un globus terraqui sobre el que Johnny s’estira a tocar dolçament el violí.
La intervenció sobtada d’aquesta sirena és un cop d’efecte teatral i profètic devastador. De sobte la velocitat, la virulència d’una època convulsa però plena de creativitat s’atura en sec, creant en l’espectador una sensació inquietant i d’amargor.
Aquesta sirena, element sonor propi del gènere de la “Zeitoper” a la que pertany l’obra, és una troballa indiscutible tant per la seva força dramàtica com purament sonora.
No cal dir que totes aquestes característiques, aquest discurs, xocava frontalment amb el discurs nazi de que només la raça ària era la posseïdora de l’esperit i la tradició musical i per tant era l’única que podia recollir el testimoni de Bach, Beethoven o Wagner.
“Johnny spiel auf” va tenir un èxit sensacional durant els primers anys però poc després va caure, lògicament, en desgràcia i després de 1930 pràcticament no es va tornar a representar fins recentment. L’obra va crear una polèmica i una divisió d’opinions que va arribar al parlament austríac, on un diputat del partit nazi va preguntar com era possible que un negre fos el protagonista d’una obra representada al sacrosant escenari de la Staatsoper. La resposta va ser si coneixia una obra titulada “Otello”.
Però els mètodes polítics del feixisme, com sabem, funcionen a base de convertir mentides en discursos tan arrelats per repetits que al final el ciutadà els assumeix com a veritats indiscutibles que formen part del seu imaginari. És la manipulació del llenguatge en el que, com a través de la propaganda artística, els feixistes, i no només els nazis, eren autèntics experts.
La conseqüència d’aquests mètodes va ser l’aniquilació de tota una prometedora generació de músics. Una generació que suposa una baula perduda en la tradició musical occidental. Si aquesta generació hagués sobreviscut sense dubte la música occidental hauria recorregut altres camins.
Però això ja és música - ficció.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!