Mozart. El príncep del vent

Joan Pere Gil Bonfill 29-01-2007

“Inicio una empresa de la qual no hi ha hagut mai exemple i l’execució de la qual no tindrà mai cap imitador. Vull mostrar als meus semblants un home en tota la veritat de la natura; i aquest home seré jo.”
Les Confessions, de Jean Jacques Rousseau


Una simple melodia de M. i la veu de la cantant per excel·lència, Victoria de los Ángeles, fa que la suma d’aquests factors es converteixi, tot plegat, en un dels pocs miracles que, de tant en tant, –molt de tant en tant– poden arribar a produir els éssers humans; en aquest cas, dos autèntics éssers humans units per la senzillesa i el patiment. Aquest moment únic tingué lloc l’any 1967 des del Royal Festival Hall, Victoria, envoltada per tres monstres de la música, com eren Gerald Moore al piano, el baríton Dietrich Fischer- Dieskau i la soprano Elisabeth Schwarzkopf, interpretava La Partenza, KV 436.

Existeix una percepció del món abocada a la composició, testimoniatge d’una societat. Ens imaginem aquest personatge com a un d’aquells éssers humans que ploren en silenci. ¿Quant de temps va tenir M.?, una criatura amb una infància sempre en el record, i ¿per quins camins hagués anat la seva música? Quan el mestre Cristòfor Taltabull morí l’1 de maig de l’any 1964 a l’edat de 76 anys, el metge diguè que el seu cos semblava que en tingués cent, fruit de la gran quantitat de treball fet. M. morí als 35 anys, quin deuria ser l’estat del seu cos? Però després d’una bella estona de silenci, aquelles febleses habituals sorgien com la bellesa més pura, més plena i més profunda, però era trobada estranya, un estat en el qual romania dies sencers inactiu, inaccessible a tot consol, potser el trist pensament de morir. A títol propi, reconeixeríem tristament que també seria un descans bastant etern, morir jove. Acabar just en el moment en què un mateix es va repetint en els seus costums.

M. coneixia la literatura francesa i, malgrat que era una època en què l’alta societat no feia gaire cas dels versos alemanys, va revestir de música lletres de Goethe com Das Veilchen KV 476. Ja aquest poeta reconeix la seva força interior, dirigida cap al futur, i l’any 1787 escrivia: “Tota la nostra ànsia, en recollir-nos en l’aspecte simple i limitat, s’esvaí en aparèixer Mozart. Tot va quedar anihilat al davant de Die Entführung aus dem Serail (El Rapte en el Serrall).”

“¿Os contestará el futuro? Pero los hombres no tienen futuro: su vida acaba al abrir sus ojos al primer día y al abrir su boca para iniciar sus primeros cantos: lloran y ríen al nacer y muchos hasta ríen al morir, pero sus horas son contadas y breves...” de En el árbol del dios doliente, de Josep Soler. Sona l’Ària de la soprano Laudate Dominum de les Vesperae solemnes de confessore KV 339 o potser sonaven els dos esgarrifosos acords, silenciosos i estrepitosos de l’Obertura del “drama giocoso” que es Don Giovanni? Què importa! Res importa si “Tot es buit i mut / Res alegra en aquest món / Els olors no fan olor / La brisa no es mou”, deia en aquests versos Karoline Günderode (1780-1806) amiga… de Bettina Brentano.

És molt clar el paral·lelisme que hi ha entre la Missa en si menor de Bach i la Gran Missa en do menor KV 427 de M. El respecte que un creador pot arribar a tenir per l’obra d’un altre gran creador pot engendrar odis instintius, angoixes replegades en l’obra mai acabada, inesgotable poderós monstre de la creació, tità dels sentiments més amagats. Poc després de deixar vosaltres aquest món, Van Gogh i Gauguin regalaven la seva vida a canvi de trobar el color exacte i únic. Ni en el goig ni en la creació, M. no coneixia ni temps ni mesura. Una part de la nit la destinava, sempre, a la composició.

Hijo del hombre, un trozo de carne.

Aquí no li voldríem donar espai a l’insofrible Requiem KV 626, un tros de música, sí, sí, un croquis inacabat és el que va deixar M. i que no té res a veure amb l’apèndix que ens han fet sentir i recargolar-nos d’avorriment, a causa de la falta de creativitat dels programadors d’arreu del món. Proposaríem un concert amb les tres versions existents d’aquesta peça. Primer de tot, la que M. va escriure i les parts que va deixar totalment acabades: l’Introitus i el Kyrie (els següents fins al Lacrimosa els va deixar de la forma tan explícita en què ell solia fer en els seus esborranys, només especificant les veus principals). En el Lacrimosa, en arribar al vuitè compàs, allò quedà penjat de la seva mort. La segona opció seria reproduir l’intent tal i com el va concebre un dels seus deixebles, Joseph Leopold Edler von Eybler, un testimoni realment interessant; i, per últim, sentir el que va fer un altre dels seus deixebles: la versió que tots coneixem, la de Franz Xaver Süssmayr, un M. de cinquena categoria.

“El cáncer del alma es horrible porque todo lo destruye dejándolo todo intacto... Sólo queda un poco de viento y cenizas”, de En el árbol del dios doliente de Josep Soler.

M. morirà dos anys abans de l’execució de Maria Antonieta, la louve autrichienne. Stefan Zweig, l’any 1932, a la seva barroca, tràgica i carnal biografia sobre aquesta reina, ens intenta reproduir, amb les seves brillants i quasi suïcides paraules, una època: “El meu destí és atreure la desgràcia”, escriu a un amic una ben diferent Maria Antonieta. L’any 1946, Jorge Luis Borges, en un dels seus assaigs dedicat a Oscar Wilde, diu: “Donà a lo segle el que el segle exigia...”. M. també donà al seu segle tot el que ell li va exigir i de la millor manera que va poder però “Su música, [es] a primera vista insustancial e intrascendente, de forma oscura y soterrada... Transmisor de mensajes no siempre fáciles de descifrar...”, tal com diu, en una atrevida descripció de les obres de M., un altre compositor, Josep Soler, en un dels seus treballs (“La Música –I”).


“La humanitat sempre s’ha entossudit a posar unes últimes paraules en boca dels seus morts, unes boques ja mudes.”


“Mozart, Mozart!” repetí Mahler abans d’entrar al regne dels vius oblidats, almenys això és el que diu la llegenda. Quan M. morí, Haydn digué que, almenys fins d’aquí a cent anys, no tornaríem a tenir un personatge semblant. La humanitat sempre s’ha entossudit a posar unes últimes paraules en boca dels seus morts, unes boques ja mudes. Aquells testaments fonètics aconsegueixen ser molt més intel·ligents, profunds i transcendents que el personatge protagonista, testimoni d’una futura mort que vindria a resumir tota la seva vida. Potser sí que hi ha hagut moribunds interessants que ens han pogut alliçonar amb les seves últimes disquisicions o amb paraules que nosaltres mateixos hem pensat que eren les adequades per a una mort de luxe. Deu ser que no som capaços de tolerar una mort comuna, vulgar com cada difunt té adjudicada, ja sigui una senzilla senyora o el mateix Mahler. “Són només els morts els que no sofreixen”, diu Elektra. Mai coneixerem les últimes paraules d’aquests “grans” personatges, fins i tot moriran sense dir ni paraula. Però sí que ens deixaren unes últimes músiques que no enganyen ningú: en el cas de Mahler, ens deixà una Novena simfonia, tota una Desena i una Cançó de la Terra, tres cops del geni i del destí. Mahler ja es podia permetre el luxe de quedar mut per sempre, igualment com Richard Strauss, el d’aquelles “últimes cançons”... L’escriptor francès Romain Rolland, criticava que un M. en mans d’Strauss es convertia en quelcom salvatge i impetuós -–després dirigia la seva Simfonia Domèstica.

Ens preguntem si un humà pot arribar a copsar la grandesa de les creacions dels seus semblants. El rellotge mancat d’agulles és un rellotge sense hora. El temps és una paraula perduda dins d’una tragèdia de Sòfocles (Elektra, concretament), però és fosc; és la nit, veiem Sirio. Un bon dia, Epicur insistia en el fet que l’Univers era infinit. Un altre dia vàrem sortir a aquest Univers i el vam veure ben limitat. Però Baudelaire, poeta enamorat de Llucifer, al qual assegurava haver reconegut, assegut a Montparnasse aquella nit, discutí amb ell sobre estètica. Això sí que és infinit.

El riure i el somriure de l’home “civilitzat” constitueixen un convencionalisme en el qual l’esforç voluntari substitueix un acte espontani. Aquell somriure d’un personatge on l’humà, el mundà, el sublim, el tràgic i el dolorós es fonen. “Cerramos la puerta para dejar de oír esa insistente música y perplejos aún oíamos y con más y más insistencia, pero las lágrimas siguen deslizándose por debajo de esa estrecha puerta. Los paralelismos que podríamos establecer, si los hay, entre Bach i Mozart, son en que la estructura del dolor está más allá de su música, sin embargo en M. su dolor se encuentra en la música, en cada una de sus notas, un orden racional de su música, afirmación que hizo Kepler sobre el espacio. Sueño y se tiñen frases entre ellas unidas con un aparente sentido. Debe superar su tentación de ser para asumir el riesgo de existir”.

M. naixia l’any en què Voltaire publicava el seu Essai sur les moeurs (Assaig sobre els costums); morí l’any en què, com un caprici de la història de la música, s’estrenaria, si no la primera, una de les primeres peces per a orquestra d’un jove Beethoven: es tracta de l’anomenat Ritterballett WoO 1, on ni tan sols apareixerà el nom d’un dels hereus de M.

Potser totes aquestes paraules encadenades no tenen cap sentit. N’estic segur, però quin sentit va tenir que un senyor amb el nom de James Joyce escrivís una mena de mosaic verbal anomenat Ulisses? Almenys ens sentim ben satisfets en deixar la nostra ignorància ben ordenada i organitzada.

“...i la Dotzena Missa de Mozart, senzillament entusiasmava i, el seu Glòria, segons el seu judici, li semblava el cim més alt de la música de debò, de primera classe, literalment deixant a tota la resta a les escombraries”, afirmava un dels protagonistes de l’abans esmentada novel·la, Leopold Bloom.
«Salzburg, 20 d’agost de 1783

Estimats i insofribles lectors. Poso en el seu coneixement que el dia 25 d’agost es celebrarà l’estrena de la meva Missa KV 427 a l’església de Sant Pere de Salzburg a les cinc de la tarda.
Atentament W.A.M.»

P.S. (Casualment escrivim aquestes línies un mateix 25 d’agost, dia d’aquella estrena, ara fa 223 anys.)

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!