Neil Hannon o la reinvenció del pop orquestrat

Joan Fontdeglòria 20-02-2007

Origen, evolució i influències de The Divine Comedy

Com us podeu imaginar, el nom de la banda sorgeix de la mítica obra de Dante “La Divina Comèdia”. Amb només 18 anys, Neil Hannon, cantant, compositor i lletrista de la banda, la va fundar amb dos amics amb la publicació d’un mini àlbum, “Fanfarre For The Comic Muse” (1990), inspirat en els primers R.E.M. i en Ride, banda britànica que a principis dels noranta es va convertir en estendard de la música independent entre els estudiants de les Illes amb “Nowhere”, disc de guitarres torrencials que s’emmarcava perfectament en el context social d’aquells anys: l’alliberament de Mandela i l’expulsió del govern de Thatcher. En aquest marc naixia The Divine Comedy, que tres anys més tard publicava “Liberation” (1993), que significava per a Hannon el seu autèntic debut.

Des d’aquell moment no han parat de publicar excel·lents discos refinats, com “Promenade” (1994), acollit favorablement per la crítica i que els feia arribar a un públic molt més ampli. El 1996 és l’any del punt d’inflexió de la banda amb l’aparició de “Casanova”. En aquells anys Oasis i Blur arrassaven a les Illes Britàniques i a tota Europa i es disputaven el lideratge del revival del pop-rock dels 60... però The Divine Comedy també gaudien del seu millor moment amb un estil diferent: ells s’inspiraven en Scott Walker, músic que després d’abandonar The Walker Brothers, banda que ell liderava i que havia ocupat les llistes d'èxits durant dos anys a mitjans dels 60, inundava els seus àlbums de textures i arranjaments orquestrals i versions de Jacques Brel. Hannon combinava aquestes influències amb la seva elegància particular i el personatge protagonista d’”Alfie”, un Michael Caine que interpretava a la perfecció aquest estudiant seductor. D’aquí sorgirà la trama dels temes del disc, que parlen de com resulta enganyat el seductor o de com el fet de ser tot un cavaller sovint fa que es perdi en les relacions amoroses.

Hannon & Cia. triomfaven de veritat; la banda aportava aire fresc a l’embolic sorgit del brit-pop i de les seves disputes. Romanticisme, melodies operístiques i una bona dosi d’ironia eren la resposta de Hannon, i el públic i la crítica es posaven d’acord: l’èxit era rotund. Un any més tard, el dia dels enamorats del 1997, apareixia “A Short Album About Love”, títol inspirat en la pel·lícula de Krzysztof Kieslowski “A Short Film About Love” (1988). El disc va ser gravat íntegrament amb una orquestra de 26 músics a finals de 1996 i sona ric, expressiu, poètic, fins i tot wagnerià. Dos anys més tard apareixia “Fin De Siècle” (1998), d’orquestració similar a l’anterior i amb dos dels temes que, com semblava previsible, es van convertir primer en singles i més tard en autèntics himnes de la banda: “Generation Sex” i “National Express”. Després va arribar un disc seriós i ple de guitarres, “Regeneration” (2001) que malgrat estar a un gran nivell no va comptar amb el recolzament del públic, potser perquè deixava de sonar a The Divine Comedy perquè no tenia instrumentalització.

Amb l’arribada del nou segle la banda es va renovar completament (set membres oficials van marxar) i una altra vegada acompanyats d’orquestra van escriure i gravar entre el 2001 i el 2003 “Absent Friends” (2004), o el que és el mateix, el retorn a les formes que Hannon domina a la perfecció: melodies orquestrades en perfecta harmonia. Es tracta d’una banda sonora en majúscules, una altra vegada grandiloqüent, que la banda va passejar per teatres acompanyats d’orquestra. És el disc que arriba als fans de tota la vida i als nouvinguts. Una altra obra mestra.
Aquest any han publicat “Victory For The Comic Muse”, títol que ens retorna al primer disc però que no vol tancar cap cicle –el mateix Hannon ho ha hagut de justificar en diferents entrevistes–. Aquest nou disc és diferent de l’anterior sense deixar de sonar a Divine Comedy, a vegades solemne i a vegades senzill, sarcàstic i histriònic, també orquestrat, amb diferents influències i referències: des dels crooners de tota la vida, passant pel seu admirat Bowie... Fins a la música clàssica de Ravel o Stravinsky. Una altra joia per emmarcar. Una altra banda sonora per a les nostres vides.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!