Sarabande

Mario Ribas 16-03-2006

Sobre els concursos musicals

En una butaca de teatre, molt pròxim a l’espai que ocupa la meva atenció, el meu cos absent seu desposseït de la iniciativa per aixecar-se. Davant meu, davant la meva atenció, s’esdevé un moment que tot i ser musical només pot reconèixer per la vista: l’oïda no en percep la forma. Una il·luminació molestament excessiva priva l’atmosfera d’esdevenir intimitat. La presència d’un esforç inexistent priva el context d’esdevenir veritat: un moment desposseït d’acolliment (més enllà del gest de la butaca on reposo...).
Amb una incomprensió que sembla compartida per tots els presents, un concurs de piano traça davant dels nostres ulls el seu recorregut incomprensible.

Pierre de Coubertin: «Plus haut, plus vite, plus fort». Més alt... més ràpid... més fort... Uns mots que naixeren amb la vocació d’il·lustrar l’esperit olímpic han trobat tristament altres destinataris. Un concurs. Què és? Per què és? [...]

Concursant: en la realitat fictícia de la seva imaginació, cada competidor ha creat una idea de futur del qual ell n’és l’absolut i únic protagonista. Una idea de futur que, tot i la seva natura intransigent i lògicament irrealitzable, viu en el desig d’esdevenir una imposició per a tothom.

Jurat: la seva condició apel·la a una honestedat difícilment continguda en la fragilitat humana. El jurat no representa el problema per a l’èxit d’una competició musical, sinó que n’evidencia la impossibilitat d’allunyar-se del fracàs.

Concurs: no accepto considerar aquesta realitat com a resposta a cap necessitat. Tampoc l’opinió de jutjar-lo com a artificial. Recórrer –amb el cap baix– la imatge de la nostra societat significa topar arreu amb les justificacions de la seva naturalitat... hi ha més coherència en organitzar un concurs que en no fer-ho. Què fer-ne del canibalisme selectiu on transcorre la nostra existència col·lectiva i individual, sinó articulant-lo arreu? Un esforç contrari significaria una lluita excepcional d’edificació de la societat i l’individu, una nova formulació de l’àmbit comú i personal. [...]

Fernando Pessoa: «Allò que mor en realitzar-se...». Faig d’aquesta cita la veritable guia per a la meva reflexió: la preocupació reposa, no en el fet en si de l’existència de concursos, sinó en el que mor realitzant-los.

L’èxit es diposita en allò que ha generat menys des-agrat o desacord en un jurat. L’ideal esdevé una neutralitat inútil davant l’expressió humana de l’Art, pedant i molesta com un preludi de la inhumanitat. [Zysman Wenig: «Aquesta absència d’imaginació ens permeté sobreviure».] I en la seva lògica dependència, l’horitzó d’una “educació musical” es redueix a una acumulació de competències; un motor d’individualisme i competivitat, un culte a l’habilitat: una presó. Allò que fracassa és la capacitat de l’art d’esdevenir interrelació, justificació global de la nostra pròpia existència.

Lluny dels teatres, dels concursants i dels jurats, la Vida (o l’Art) esperen dolguts la nostra atenció. Un futur estret per a tants protagonistes, junt amb un públic vocacional, demanen allunyar l’ambició i retrobar una gratitud que ambdós pertoca i mereixen. Una sarabande és el preludi d’una humilitat profundament edificant:

Erich Fried:
«Nein es gibt keine Stimme
die keine Stimme mehr ist»

(«No, no hi ha cap veu
que no sigui més una veu»)

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

Altres documents de l'autor

Veure tots

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!