Selecció natural: 15 instants del 2006

Joan Fontdeglòria 07-01-2007

Balanç de l’any

Som en l’època en què Internet s’està convertint en la plataforma de difusió dels músics i en el mitjà preferit pel públic. Vist l’allau de propostes, sembla que ara es compon més. Alguns creuen que la quantitat s’està menjant la qualitat. Nosaltres no compartim aquesta visió pessimista de l’escena actual. Estem convençuts que hi segueix havent músics disposats a emocionar-nos.


En aquest resum, hem inclòs els 15 àlbums que més ens han impressionat i els que creiem que sobreviuran al pas del temps. L’ordre és estrictament alfabètic perquè som incapaços d’establir-lo –quina diferència hi hauria, per exemple, entre el 8è i el 12è?–. Al final de cada disc, hem recopilat els temes que podrien formar part d’una selecció natural de l’any... per a un CD o per a l’mp3, com vulgueu. Pel que fa a la tria d’àlbums, potser n’hi trobareu a faltar algun. No patiu, nosaltres també. De fet, només pretenem acostar-vos a 15 moments màgics de l’any a través del sentiment que ens ha despertat la seva companyia.


ARCTIC MONKEYS
“Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not” (Domino)

L’ALLAU ENERGÈTIC

La jove banda de High Green, un barri de Sheffield, van publicar aquest disc de debut pel febrer del 2006, però això només és la punta d’un iceberg prematur: tot havia començat amb l’èxit dels seus directes a la seva Sheffield natal fins a formar-se un grup de seguidors que, a través del boca-orella, es descarregaven els seus temes a la xarxa. Al maig del 2005 s’autoediten un EP amb “Fake Tales Of San Francisco” com a tema estrella i l’esgoten amb poc temps... i a arriba Domino amb un contracte sota el braç. Pel desembre del 2005 col·locaven, des d’Internet, dos singles al número 1 de la llista de singles de les Illes Britàniques: “I bet you look good on he dancefloor” i When the sun goes down”.

Aquest vertiginós salt ha vingut acompanyat de nombrosos premis als Brit Awards, als NME o als Mercury... i d’un rècord: ha estat el disc més venut de la història en menys temps a les Illes. Alex Turner (veu i guitarra), Matt Helders (bateria) i Andy Nicholson (baix) són el nucli fundacional de la banda, a qui van unir Jamie Cook (guitarra). Al juny del 2006 el baixista Nicholson abandona la gallina dels ous d’or i és substituït per Nick O’Malley i, els mateixos mitjans que els havien catapultat a l’èxit, comencen a insinuar si, en realitat, es tractava d’un bluf, si en realitat no són tan valuosos com semblava. I apareixen els dubtes.

Però el disc, “Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not” no mereix cap incertesa: estem davant del millor disc de debut dels últims temps de la nova fornada post-punk o punk-rock, digueu-li com vulgueu. Només recordo un efecte semblant al “Is This It” (2001) dels Stokes, al “Up The Braket” dels Libertines i al debut homònim dels Franz Ferdinand (2004). Totes tres referències apareixen en aquest disc. “The view from the afternoon” i “I bet you look good on the dancefloor” –tema que els ha acostat al gran públic– ja anuncien de què anirà el tema: un torrent de guitarres punk-rock amb una impressionant bateria i un baix que ressegueix el ritme i que arrasa qualsevol vacil·lació. “Fake tales of San Francisco” arriba més tranquil·la, però la segona meitat del tema torna a esgarrapar fins a combregar les guitarres amb la veu de Turner i amb els coros en una nova descàrrega d’adrenalina. Segueix “Dancing shoes”, i aquí ja no podem parar de cantar “The only reason that you came / So what you scared for?(...)” A “Still take you home” tornem a trobar la contundència punk: “What do you know? / You know nothing / But I´ll still take you home” és, en aquest cas, el nou himne, que es va omplint fins a convertir-se en el crit de guerra. “Riot van”, és la és tranquil·la, despullada d’electricitat, i “Mardy bum” ens remet als millors moments pop de Pete Doherty quan liderava The Libertines. “When the sun goes down” té l’inici pausat més popular de la banda fins que s’encén en la devastadora contundència elèctrica i la tornada: ”They said it changes when the sun goes down around here”; la promesa incomplerta. “From the ritz to the rubble” es manté a l’alçada i l’última, la més llarga i potser la millor, , resumeix del que són capaços: colpejar a base de guitarres letals i acaronar-nos amb un riff de guitarra que ens acosta a un ritme quasi ska i dibuixa melodies memorables. Són molts els nouvinguts a la moguda revisionista que es cou a les Illes Britàniques (Kaiser Chiefs, The Long Blondes, The Rakes, The Kooks, etc.) però Arctic Monkeys mereixen un lloc al tro juntament amb Franz Ferninand i Bloc Party. A més, els de Sheffield també tenen un bon directe com van demostrar a la sala gran del Razzmatazz el 16 de maig del 2006. Són com una beguda energètica; esperem que no se’ns passi l’efecte. Selecció Natural 2006: “A certain romance”
Joan Fontdeglòria


BELLE AND SEBASTIAN
“The Life Pursuit” (Sinnamon)

L’OBERTURA DEFINITIVA

Els de Glasgow han celebrat el desè aniversari de la seva creació amb un disc excel·lent. És la continuació natural del canvi que ja apuntava “Dear Catastrophe Waitress”. Aquí, però, canvien de productor i passen de Trevor Horn a Tonny Hoffer (Air, Beck, Supergrass) que aconsegueix arraconar la sobreproducció d’arranjaments de corda i vent de l’anterior. Si ens fixem en els seus primers discos, la veritat és que ara queda poca cosa d’aquella melangia-pop que els caracteritzava amb un delicat piano, la veu de Stuart Murdoch i Sarah Martin –abans ho hagués fet l’exvocalista de la banda Isobel Campbell– i la trista trompeta de Mick Cook que els va convertir en la banda malencònica per excel·lència.

Pràcticament, la única mostra d’aquella cadència que aquí resta és la preciosa “Dress up in you”. Ara ens trobem davant d’una obertura a molts dels referents musicals que sempre han estimat. Es tracta sobretot de desinhibició definitiva, de riure, saltar i ballar al ritme del pop setantero on trobem influències que van des de Bowie fins al sunshine pop, passant pel soul o al pop-rock britànic dels vuitanta, sense deixar de sonar a B&S, és clar. Han perdut aquella timidesa que els caracteritzava, s’han “desmelenat” –també als concerts com vam comprovar al Summercase– i ho celebren amb els seus seguidors –per exemple, al llibret del disc inclouen una entrevista feta pels seus propis fans, quan fa uns anys pràcticament ni les concedien–.

Fa goig veure el tímid Stuart Murdoch, cantant, lletrista i ànima de la banda, en estat pletòric, confiant en les seves possibilitats i demostrant-les composant i cantant com mai; o veure com Stevie Jackson ja no només acompanya amb la seva veu i la guitarra sinó que interpreta a la perfecció, per exemple, la festiva “To be myself completely”; o la discreta Sarah Martin, sempre en segon pla, posant el contrapunt femení amb coros que ens retornen a les festes poppys dels setanta a “We are the sleepyheads” –aquí ens la imaginem amb un vestidet de flors de colors...–. Trobem els Belle and Sebastian que més estimem a la sunshine pop “Anoher sunny day” –de fet, juntament amb “Dress up in you”, són els dos temes que millor els defineixen– o el pop setantero de “White collar boy” per no parar de botar. El més sorprenent del disc és potser el rotllo glam de “The blues are still blue” –a l’inici de cada estofa Murdoch es converteix en Bowie– o “Sukie in the graveyard”, tan naturals que semblen gravades fa algunes dècades. Malgrat la lluminositat i frescor musical, Murdoch inclou a les lletres històries d’amors impossibles (“Funny little frog”) o de mal rotllo lèsbic (Dress up in you”) i, sense adonar-nos, celebrem també els moments menys plaents de la vida.

Després de deu anys acompanyant-nos, els de Glasgow demostren que estan en plena forma. Molts han anat caient, però B&S sempre han estat a l’alçada. Delicats, festius o nostàlgics, celebrem totes les cares d’aquesta banda de culte. Selecció Natural 2006: “Another sunny day”
Joan Fontdeglòria


BRUCE SPRINGSTEEN
“We Shall Overcome (The Seeger Sessions)”(Sony BMG)

AMB LA GARANTIA DEL BOSS

L’any 1997, Jim Musselman, fundador i president del compromès segell independent Appleseed, demana a uns quants destacats artistes políticament actius (Bruce Springsteen, Jackson Brown, Ani DiFranco, Billy Brag, etc.) participar en un doble CD d’homenatge a Pete Seeger (“Where Are All The Flowers Gone?”) amb una cançó. Durant dos dies de novembre (l’1 i el 2) Bruce es tanca al menjador de casa amb un grapat de músics folk i mentre van tocant cançons de Seeger les van enregistrant. Finalment la seva dolça versió del “We shall overcome” és l’escollida. Imagino que va ser llavors, en aquella petita incursió en el cançoner del veterà Seeger, que el Boss veu “possibilitats” en aquestes velles cançons. Però aquell no era el moment i el “projecte” queda ajornat per la frenètica activitat de Bruce: ressuscita l’E-Street Band, grava el directe “Live in New York” (2001), enregistra “The Rising” (2002), publica el recopilatori “The Essential” i el DVD “Live In Barcelona”(2003), gira amb REM, John Fogerty i d’altres recolzant la candidatura del demòcrata John Kerry que el porta per l’Amèrica profunda (2004) ,surt el DVD “VH1 Storytellers”, la caixa commemorativa del 30è aniversari del “Born To Run” i el disc “Devils And Dust” (2005). Fins que un dia de desembre de 2005 i un altre de gener de 2006, Bruce torna a convidar aquells 15 músics folk i els respectius instruments (trompeta, trombó, tuba, violins, acordió, contrabaix, piano, guitarres acústiques, banjo, washboard, etc.) a la seva casa de Nova Jersey i enregistra el resultat: “The Seeger sessions”, el seu 21è disc.

Agafa cançons del repertori de Pete Seeger –procedents majoritàriament del cançoner popular americà–, les interpreta a la seva manera acompanyat per aquesta improvisada banda i les enregistra tal i com surten, espontànies. Es tracta del primer àlbum que grava de cançons escrites per altres –en directe sempre ha anat fent versions, però només havia enregistrat temes d’altres músics l’any 1986 al “Live 1975-1985”–. Pot ser el disc més marxós d’Springsteen des de fa temps (amb la impressionant secció de vent del “Pay me my money down”, l’eufòrica “Jacob’s ladder”, l’espectacular combinació banjo-violí-acordió del “John Henry” o la divertida “Old dan tucker”), però aquesta música festiva va acompanyada de lletres carregades de dolor i protesta dels més desafavorits, dels oprimits.

Com al “My Oklahoma home” on el protagonista és un pobre desgraciat al qui un tornado se li ha endut tot: la dona, la casa, la collita –...només li ha deixat... la hipoteca–. Bruce agafa cançons de la música popular de principis del segle XX i les passa pel seu sedaç, els dóna el seu segell i les actualitza. En el “How can a poor man stand such times and live” , cançó composta per Blind Alfred Reed després de la caiguda de la Borsa l’any 1929, Bruce canvia gairebé tota la lletra i la converteix en una denúncia del recent desastre de Nova Orleans: “...què li va passar als pobres xicots negres?, no és just... /...hi han cossos surant al canal i el dic s’ha anat a fer punyetes.../...Tinc la família dispersa des de Texas a Baltimore.../ ...sí, no tinc casa enlloc.” Les cançons del disc reflecteixen la profunda insatisfacció del Boss amb els polítics que governen Nord-Amèrica i amb la situació política del país (“American Land” és un cant a la immigració escrita per Bruce a partir d’un poema de l’emigrant eslovac Andrew Kovalky, la defensa dels drets civils a “Eyes on the Prize” o “Bring’em home” un dels himnes contra la guerra del Vietnam). En “Mrs McGrath”, una balada irlandesa del segle XIX que parla d’un mare que té un fill que ha perdut les dues cames a la guerra, diu: "All foreign wars I do proclaim /Live on blood an a mothers pain” i Bruce afegeix, continuant l’estrofa, “I’d rather have my son as he used to be / than the king of America and his whole army”.

Malgrat tot, hi ha un missatge d’esperança: “We shall overcome” (guanyarem, ho superarem) o al gospel “Oh Mary, don’t you weep” que la banda li dóna un brutal aire dixie “brothers and sisters, don’t you cry / There’ll be good times by and by”. Springsteen ha fet un molt bon treball per ballar i passar-ho bé, però sembla que regirant en aquestes velles cançons, que parlen de desigualtats, d’injustícies, dels horrors de la guerra, però també d’esperança, ha desempolsat els vells valors sobre els que està construïda Amèrica. Uns valors que cal no perdre i que, últimament, semblen una mica oblidats, si més no en una part important de la societat americana. Springsteen es dirigeix a l’Amèrica més profunda, rural i conservadora i ho fa en un llenguatge que entenen, amb les cançons dels seus avantpassats. I els recorda, un cop més, que estimar l’”American land” no significa recolzar governs prepotents, que menyspreen els més desafavorits, que ignoren el dolor dels que pateixen, que utilitzen la guerra per defensar foscos interessos personals. Aquestes cançons del passat poden indicar el camí a una nació que sembla haver perdut el rumb. Selecció Natural 2006: “Oh Mary, don’t you weep”
Lluís Domènech


CAT POWER
The Greatest (¡Pop Stock!)

UN CRIT DESESPERAT

Amb el setè àlbum, Chan Marshall, coneguda artísticament com a Cat Power (nom d’una empresa de maquinària agrícola de la seva Georgia natal) ha aconseguit un merescut reconeixement unànime, tant per part del públic com de la crítica. A finals de gener, poques setmanes després de la publicació de “The Greatest”, Chan va ser ingressada en un centre psiquiàtric de Miami: era la factura de tants anys d’alcoholisme i depressions. No es tracta, com algú pot pensar pel títol, d’un disc de grans èxits d’aquesta cantautora personal i enigmàtica, sinó d’un nou treball menys fosc que els anteriors, encara que igual de tortuós, més suau i jazzy, més a l’abast del gran públic, però musicalment molt diferent dels genials “Mon Pix” (1998) o “What Would The Community Think” (1996). Gravat a Memphis, la veu personal i el piano de Cat Power està brillantment acompanyat per veterans músics del profund sud com Teenie Hodges (habitual col·laborador d’Al Green) a la guitarra o el violí de Roy Brewer que donen força a la fràgil sensibilitat de l’encantadora i inestable Chan. És un treball ple de pors, solitud, incomprensió i, fins i tot ressentiment.
El lament d’una ànima turmentada, desesperada, perduda, d’un cor ferit, ple de cicatrius. Tot servit en un embolcall vistós i agradable que el fa apte per ser escoltat a un Starbucks Cafè prenent un capuccino ecològic. Grans cançons, totes molt tristes. El disc arrenca amb el majestuós piano de la magnífica “The greatest” on se’ns presenta com una fracassada.

Cat Power fa servir una gran varietat d’estils per confessar-nos les seves misèries: country-blues a “Living Proof.” (on demana una resposta per trobar el camí) jazzera en la magnífica “Lived in bars” (ens parla del seu problema amb l’alcohol), alt-country en la perla ”Empty shell” (ens enraona d’un amor perdut) o rhythm’n blues a “After it all”(sobre una relació difícil). Potser el tema que millor expressa l’estat d’ànim de Chan Marshall és el brutal “Hate”, on, sola, només acompanyada de la seva guitarra, ens canta: “I hate myself / I want to die”. Selecció Natural 2006: “Lived in bars”
Lluís Domènech


THE DIVINE COMEDY
“Victory For The Comic Muse” (EMI)

LA MAJESTUOSITAT EN PETIT FORMAT

Aquest és el novè disc de la banda nord-irlandesa, que després de setze anys del seu debut ha fet creure a més d’un que volia tancar un cicle –el primer es titulava “Fanfarre For The Comic Muse”– o potser que estem davant el punt i final a la seva història particular. La rumorologia ha provocat que Neil Hannon, cantant, compositor i lletrista de la banda, ho hagi hagut de desmentir en diverses entrevistes. De fet, després d’escoltar el disc i de veure’ls en directe dues vegades a Barcelona (Summercase i gira de presentació del Wintercase) sembla complicat pensar que els hi hagi passat pel cap. Hannon és un supervivent que des de sempre s’ha mogut al marge dels estils musicals predominants en la última dècada i mitja, i aquest “Victòria per a la musa còmica” és una nova demostració de pop grandiloqüent orquestrat que tant sap interpretar i escenificar. Aquest cop, ha minimitzat els mitjans: si “Absent Friends” (2004) havia reunit quasi 100 músics durant mesos, aquest va ser enregistrat en directe durant dues setmanes amb 28 músics a Londres i el mateix Hannon el va produir. El resultat, un disc impecable. “To die a virgin” enceta el disc amb un Hannon reconvertit en Bowie per moments i relata, enmig d’una orquestració espectacular, la divertida història d’un adolescent neguitós que no vol morir verge. Segueix amb el banjo que enceta i acompanya “Mother dear”, amb una happy-tornada que, entre violins, perdura a la memòria. Després d’aquest cop d’efecte, arriba “Diva Lady”, on Hannon parla d’una “famoseta” del cor fascinada per la fama i les modes. Aquest és el single del disc, però no per això el millor moment, que segurament, a la llarga, serà “A lady of a certain age”, tema pausat i menys orquestrat on Hannon es converteix en crooner per relatar-nos la història d’una vídua que recorda la seva joventut, amb un repetitiu i nostàlgic arranjament de violí. Després arriba el moment lluminós del disc, “The light of day”, potser el tema més simple però no per això menys intens; una història de retrets amorosos, segurament la més romàntica i finalment optimista... i és que sembla inevitable taral·lejar tornades com “I’m sure tomorrow we will see the light of day”. “Party fears two”, versió del tema dels The Associates, i “Arthur C. Clarke's Mysterious World” són també dos moments màgics del disc: elegància pop exuberant amb una rítmica tornada instrumental.

També estan a l’alçada amb “The Plough”, a ritme de vals, i amb “Count Grassi's Passage Over Piedmont” que s’apropen a la neguitosa modulació de la mítica “Our mutual friend” , on narra i canta al mateix temps. I, acaben, pausadament, amb “Snowball In Negative”, on Hannon medita sobre la vida i la mort. Una altra vegada, The Divine Comedy posen el contrapunt melodramàtic al panorama musical i reinventen el pop orquestral. Davant d’una obra tan aclaparadora, ens posem drets i aplaudim llargament Hannon & Cia. Selecció Natural 2006: “A lady of a certain age”
Joan Fontdeglòria


THE ESSEX GREEN
“Cannibal Sea” (Mushroom Pillow)

LA LLAMINADURA REFINADA

Són un col·lectiu de Brooklyn encapçalats per Chris Ziter, Sasha Bell i Jeff Baron, tots tres compositors d’aquesta joia primaveral. Han estat tot un any gravant-lo i el resultat no podia ser més refrescant. D’entrada, sembla que estem davant d’un disc amb melodies addictives per als més “poppys” com els que fan Stereolab o Belle & Sebastian, però a mesura que van caient els temes, ens adonem que “Cannibal Sea” no viu només de pop. “This Isn’t farm life” arriba al ritme del pop elegant i etern, arranjaments de corda i la veu de Saha Bell i els coros com a preludi del festival que ens espera. “Don't know why (you stay)” és el segon hit –tots els temes ho podrien ser–: la guitarra i la veu de Chris Ziter anuncien una melodia que va creixent fins a arribar als coros i els teclats d’altres temps portats al s. XXI. I per acabar aquesta trilogia espectacular, “Penny & Jack” combina les encantadores i bucòliques veus de Bell i Ziter amb l’optimisme de la lletra, tot plegat amb una delicada i festiva tornada.

“Snakes in the grass” torna a abraçar el pop amb l’aparició, aquest cop, d’una flauta que ens transporta a escenaris pastorals, on ens trobem definitivament amb “Rue De Lis”, ara a prop dels Yo La Tengo més bucòlics, amb els violins que dibuixen una harmonia malencònica però plaent al mateix temps. “Cardinal Point”, contaminada d’Stereolab per tot arreu, és el tema que si durés 20 minuts tampoc cansaria. Però el disc també té altres ingredients: la curta “Rabbit” s’allunya del pop accessible i els acosta a les balades de cantautor-folk a l’estil de Cohen o de Nick Cave. Una altra peça per emmarcar. “Uniform” és una altra llaminadura refinada, “The pride” i “Sin city” és folk-rock nord-americà amb efectes terapèutics; “Elsinore”, energia indie-pop i “Slope Song” posa el punt i final amb la tranquil·litat del folk i les flautes que ens remeten als primers Belle & Sebastian. “Cannibal Sea” enganxa amb una immediatesa sospitosa, però a mesura que avança ens adonem que la màgia del disc no és efímera. La fresca combinació de temes pop i folk el converteix en un disc fascinant. De moment, és encisador escoltar-lo una i una altra vegada. Selecció Natural 2006: “Penny & Jack”
Joan Fontdeglòria


GNARLS BARKLEY
“St. Elsewere” (Warner)

EL FESTIVAL MÉS ‘FREAK’

“Gnarls” prové de “gnarled” (onada assassina) i Barkley fa referència al mític Charles Barkley, exjugador dels Sixers que feia les delícies del aficionats per la seva fortalesa física, la capacitat intimidadora i per la mala llet... El títol del disc és el nom de la mítica sèrie que tots recordem com “A cor obert”... I darrera de tot plegat trobem el productor Danger Mouse i el raper Cee-Lo Green, dos autèntics "freaks" que es presenten disfressats dels protagonistes de “Stars Wars”, “The Wayne’s Word”, “Clockwork Orange”, “The Big Lebowski” o “Matrix”... Què pot sortir de tot plegat? Doncs, per començar, l’espectacular “Crazy”, tres minuts continguts del millor soul que va es va convertir en el primer número 1 a les llistes britàniques que feia el salt des d’Internet. Sense àlbum publicat, Gnarls Barkley ja estaven en boca de tothom.

“Crazy” només era el principi d’un agermanament prodigiós que s’ha traduït en un disc impressionant, amb una veu que ens remet als grans del soul i una sèrie de samples paranoics (“Transformer”), passant pel trip-hop de “Necromancing” que ens fa pensar en el millor Tricky sense aquella veu castigada, o la inicial contenció de “Storm coming” que esclata des de les bases brutes rotllo Stereo MC’s... i acaben amb “The last time”, el hit més ballable del disc; soul en majúscules. El disc, però, ja des del primer tema (“Go Go Gadget Gospel”) proclama que estem davant d’una paranoia original, i és que aquest gospel electrònic anuncia que el disc té poc de convencional. Després arriba “Crazy” i rematen aquesta declaració de principis amb una aproximació al hip-hop (“St. Elsewhere”) que no serà la única –“Feng Shui” torna a donar una lliçó–. S’atreveixen amb una versió electrònica –i sobretot marxosa i enganxosa– del “Gone Daddy Gone” dels Violent Femmes, i després coronen el festival de ritmes i samples amb “Smiley faces”, una altra joia per a les pistes de ball. Aquell parell ho havien provat de totes maneres per separat però el salt definitiu el van donar quan es van conèixer: han saltat des d’Internet, han tingut el reconeixent de crítica i públic i han sabut promocionar la seva imatge de sonats a nivell internacional. Això sí: si es tractava de posar al dia una sèrie de ritmes que tots coneixíem, ells ho han aconseguit: Tot plegat, música popular negre del s.XXI. Selecció Natural 2006: “Crazy”
Joan Fontdeglòria


JOSH ROUSE
“Subtítulo” (Bedroom Classics)

DES D’ALTEA AMB AMOR...

Josh Rouse és d’aquells cantautors pop-folk que, com qui no vol la cosa, s’ha anat consagrant disc rere disc. Va debutar fa 8 anys amb “Dressed Up Like Debraska” (1998) i el mateix any va publicar amb Kurt Wagner “Chester”. Després va arribar “Home” (2000), “Under Cold Blue Stars” (2002) i els dos discos que li van donar el ressò definitiu de crítica i públic, “1972” (2003) i “Nashville” (2005). La primavera passada, el de Tenesse ens va regalar el seu disc mediterrani, “Subtítulo”, desvinculant-se de Ryko i gravant per primer cop als estudis de Paco Loco del Puerto de Santa María (Cádiz). El va compondre a Altea (Marina Baixa) en estat de gràcia. És un disc despullat d’artificialitats, senzill, gens estrafolari, fruit del bon moment vital de Rouse –enamorament després de divorci–. De fet, el disc trenca el mite que les millors creacions són fruit del patiment de l’artista. Després d’homenatjar la seva ciutat natal –Nashville– a l’anterior disc, Rouse ha trobat la nova felicitat a la costa Mediterrània i ha composat, sobretot, un disc encantador en el sentit literal del terme –d’encanteri; influència màgica–.

“Quiet town”, tema que enceta el disc, arriba despullat, amb una guitarra, un insinuat baix i una petitíssima percussió brasilera mentre anuncia “I want to stay in a quiet town” en clara referència biogràfica a l’Altea que l’ha acollit. El subtil arranjament de corda i el seu xiulet acompanyen la tornada com a declaració d’intencions: s’allunya de l’abusiva instrumentalització de “Nashville” i s’apropa a la simplicitat en totes les composicions d’aquest delicat disc. “Summertime” dóna la benvinguda a l’estiu amb una guitarra i una veu només trencades pel ritme brasiler del final: dos temes que duren menys de dos minuts cada un i mig per donar pas a la fresca “It looks like love” on Rouse s’apropa al soul. La instrumental “La Costa Blanca” costa d’encaixar –és el punt feble del disc– i serveix només de pont per tornar a la naturalitat extrema, nua, en aquest cas de “Jersey Clowns” –només guitarra acústica i veu– i per relatar-nos ara la trista història d’un engany amorós als Estats Units. “His majesty rides” viatja cap al sud i ens regala per segona vegada populars ritmes brasilers... fins a arribar a “Givin’ It up”, amb una melodia de violins capaç d’amarar de bon rotllo qualsevol moment de la nostra vida quotidiana. Rouse confessa “I feel better now/ I’m much happier now”, que resumeix el seus estat emocional i és, al mateix temps, el fil temàtic que embolcalla tot el disc. “Wonderful” és una delicada declaració d’amor que acaba amb un piano i el que podrien ser nens a l’esbarjo. I si no n’hi havia prou, “The man who...” relata, a duet dialogat amb la delicada veu de Paz Suay –ella és qui l’ha retingut a la costa valenciana– la història de l’home que no era feliç amb ell mateix. Per acabar, “El otro lado” parla de les contrarietats de la vida quotidiana en parella, i és que no tot pot ser de color de rosa. “Menys és més”, devia pensar Rouse mentre l’escrivia. I punt i final a un disc que es deixa escoltar en qualsevol situació. De fet, més que un disc, és un analgèsic; un disc que guareix; l’haurien de receptar a totes les consultes mèdiques. Selecció Natural 2006: “Givin’ it up”
Joan Fontdeglòria


MICAH P. HINSON
“Micah P. Hinson And The Opera Circuit” (Houston Party)

MADURESA PREMATURA

Tercer disc d’aquest nord-americà de 24 anys, nascut a Memphis (Tennesse), però criat a Abilene (Texas) on, de molt jove, entra en contacte amb l’escena musical local. Allà coneix la Vídua Negra (una model vídua d’una estrella de rock local) que l’introdueix en un món d’excessos i drogues que el porta a la presó. Als 19 anys ho ha perdut tot, dorm al carrer i malviu de treballets mal pagats, però és llavors, en aquelles dures condicions, quan escriu prop de 30 cançons. Gràcies als seus vells amics músics texans aconsegueix publicar el seu impressionant i aclamat primer disc, “Micah P. Hinson And The Gospel Progress”. Poques setmanes abans de començar la gira europea del seu segon àlbum, “The Baby And The Satellite” (amb els temes descartats del primer treball), un amic begut li dóna un cop a l’esquena que li provoca una dolorosa lesió que intenta suportar amb un còctel de fàrmacs. En tornar d’Europa, dos mesos més tard, s’ha de sotmetre a una delicada intervenció quirúrgica per solucionar definitivament els seus problemes d’esquena que el manté un llarg temps inactiu. Mentre es recupera, compon. I amb l’ajut dels seus amics –The Opera Circuit– enregistra a casa el seu tercer llarga durada: el magnífic “Micah P. Hinson And The Opera Circuit”. Es tracta d’un treball menys fosc que els anteriors, amb un punt d‘amargor, però més lluminós, menys agònic, més fresc: onze grans cançons amb la veu personal, profunda, de Micah, perfectament recolzat pels seus amics (escolteu el majestuós acompanyament de cordes de “Little boy’s dream”).“Seems almost impossible” obre el disc amb el so dels grills en una càlida nit d’estiu on un grup d’amics asseguts a la fresca, bevent unes cerveses, expliquen històries, unes divertides (com l’alegre, malgrat el títol, “Diggin a grave”) i d’altres no tant (com la densa “Jackeyed”).

Micah ens posa la pell de gallina amb la punyent i brillant “Driff off to sleep” (“when you sleep, what do you see / A million stars to wish upon, or just me?”) o ens fa somriure amb la dolça balada “She don’t own me” –en qui estarà pensant?– Tanca la fantàstica “Don’t leave me now”, un crit desesperat acompanyat pel piano, que ens confirma que Micah encara no ha superat totes les seves pors. Selecció Natural 2006: “Drift off to sleep”
Lluís Domènech


MIDLAKE
“The Trials of Van Occupanther” (Sinnamon)

LA SORPRESA MÉS AGRADABLE

Midlake ha estat una de les grans sorpreses del 2006. Sense fer soroll, avalats per la qualitat i la professionalitat del seu treball, els texans són en una de les propostes més interessants de l’any. El seu concert del novembre a la sala Razzmatazz 3 ens va confirmar la seva vàlua: un dels millors que vam poder veure l’any passat. El segon disc de la banda de Denton, (el primer, “Milkmaid Grand Army”, va passar desapercebut) “Bamnam and Slivercock” (2004), és un gran treball, potser una mica hermètic, difícil d’entrar, amb clares influències dels Flamming Lips i els Mercury Rev. Un àlbum complex i intel·ligent que deixa entreveure les grans possibilitats de la banda. L’ autoedidat “The Trials of Van Occupanther” és més assequible. Un bon àlbum amb sons dels 70 que recorda Joni Mitchell, Simon and Garfunkel, James Taylor, Fleetwood Mac o Jethro Tull.

És un disc psicodèlic, ple de teclats, lo-fi music casolà. Un disc que no està a l’abast de tothom, ple de melangia i sensibilitat, que necessita de la complicitat de qui l’escolta. Parla de la puresa, de l’essència, de la natura, del que és veritablement important, d’un mateix, de solitud, d’incomprensió, del molt que ha canviat tot per no res. Trobem grans cançons. Obre el disc l’encantadora “Roscoe” (que descriu els grans canvis experimentats en un poblet). Després trobem autèntiques joies com “Bandits” (una magnífica balada que parla de desitjos secrets), “Head home” (una exquisida reflexió sobre la solitud), “Van Ocupanther” (ens explica la història d’un científic incomprès), els seductors violins del primer single “Young bride”, o la bella “It covers the hillsides”. Selecció Natural 2006: “Roscoe”
Lluís Domènech


REGINA SPEKTOR
“Begin To Hope” (Warner)

LA BELLESA QUE VA VENIR DEL FRED

Després dels autoeditats “11:11” (2001), “Songs” (2002) i “Soviet Kitsch” (2004), Regina Spektor, una russa jueva afincada al Bronx des dels 9 anys, ha aconseguit l’èxit amb “Begin to Hope”, enregistrat durant dos mesos en un estudi professional amb David Kahne (productor de Paul MacCartney). Filla d’un violinista i una professora de música que van deixar Rússia durant la Perestroika al 1989, té una formació musical excel·lent –toca el piano des dels 6 anys–. La reina del anti-folk del Lower East Side novaiorquès ha compost el seu millor treball fins ara. Centrat, com els anteriors, en la seva hipnòtica veu i el seu talent al piano, però més ric i complex que els àlbums precedents, està ple de matisos amb sorprenents arranjaments i nous ritmes. Són dotze temes que parlen d’ella, del que és, del que va ser i del que voldria ser, del que sent i del que l’envolta. Trobem un grapat de cançons on la cadència de la seva seductora i potent veu va lliscant a través de suaus i delicats ritmes electrònics, com a la preciosa “Fidelity” (on ens confessa que té el cor trencat), a “On the Radio” (una peculiar reflexió sobre la vida) o a “Hotel song” (una invitació a conèixer el seu particular món). En d’altres temes, Regina acompanya la seva dúctil i suggeridora veu només amb un magistral piano, com en la impressionant cançó d’amor “Samson”, en la surrealista “20 years of snow”, a “Apres Moi” (que inclou un petit poema en rus de Boris Pasternak) o en el crit desesperat de “Summer in the city”. Regina també treu el seu costat rocker a la magnífica “Better”(amb un dels Strokes, Nick Valensi, a la guitarra) i amb la contundent “That time”, plena de records. També hi ha moments pel blues a “Field below” (un lament per l’absència del ser estimat) i en la grandíssima “Lady”. Selecció Natural 2006: “Samson”
Lluís Domènech


THE SPINTO BAND
“Nice and Nicely Done” (Virgin EMI)

UNA ALENADA D’AIRE FRESC

Són insultantment joves, però abans d’aquest debut oficial de la mà d’una multinacional (Virgin EMI) ja s’havien autoeditat 7 discos a Internet. The Spinto Band són sis amics de la infantesa que han creuat l’adolescència amb un disc 100% pop, festiu, amb la frescor dels que s’inicien però amb la maduresa que els dóna el fet d’haver-se esbravat a la xarxa. A “Nice and Nicely Done” trobem melodies que els acosten als millors Beatles (“Direct to helmet”) combinades amb descàrregues elèctriques més pròpies del revisionisme post-punk de les Illes Britàniques (“Late” o “Mountains” podria ser The Rakes o The Kooks portats al seu terreny). Per sobre de tot, però, podem dir que el disc és rock independent d’alt voltatge des del principi fins al final; un disc que es deixa escoltar una vegada i una altra, amb guitarres i tornades que s’enganxen com un xiclet a una sabata. La veu i els coros s’aguditzen quan convé i, malgrat les influències, aconsegueixen un so propi. Són agosarats, divertits i, a més a més, ballables (“Crack de Whip” conté el ritme més discotequero del disc). El moment culminant del disc arriba amb “Oh Mandy”, amb una veu melodia que ens retorna als millors Flaming Lips, amb una mandolina des del principi fins al final que voldríem que no s’acabés mai, amb aquest punt nostàlgic i una tornada inoblidable. Un disc sense complexes, que es deixa estimar de bon principi però que, de moment, no perd amb el pas del temps: per picar de mans, moure el cap... i saltar i ballar. Selecció Natural 2006: “Oh Mandy”
Joan Fontdeglòria


SUFJAN STEVENS
“The Avalanche” (Sinnamon)

MÉS HISTÒRIES D’ILLINOIS

El 2005 Sufjan Stevens va publicar el magistral “Illinois” que, per mi, va ser, sens dubte, el millor disc del 2005. Com l’anterior “Greetings from Michigan: The Great Lakes State” (2003), és un disc conceptual: forma part del suposat projecte –més aviat sembla una atractiva i enginyosa estratègia de màrqueting, més que un desig d’en Sufjan– de dedicar un àlbum a cada un dels 50 estats de la Unió. És un treball de magnífiques lletres on tenen cabuda tant les glòries com les misèries locals, des d’Abraham Lincom a l’assassí en sèrie John Wayne, romàntiques melodies folk i pop naïf de trompetes, banjos i cordes celestials. “Illinois” és un disc tan immens –no te l’acabes mai, cada cop que l’escoltes descobreixes coses noves– que aquest any 2006 hem pogut gaudir de “The Avalanche”, una mena de continuació, amb els temes descartats i diferents versions (tres del hit “Chicago”). En total, 21 cançons, algunes d’elles com “The avalanche”, “Dear Mr Supercomputer”,”The perpetual self”, “Saul bellow” o “The mistress witch from McClure” podien haver estat incloses perfectament en l’”Illinois”. Més del mateix, sí, però... què voleu que us digui... m’encanta! Transmet bon rotllo, optimisme, innocència, frescor... què bona falta ens fa a tots plegats en els temps que corren! Aquest paio tímid, que volia ser escriptor i que tot solet cus el vestuari que ell i la seva banda (14 en l’última gira) porten sobre l’escenari, no s’atura. El desembre va sortir “Songs for Christmas”, una caixa amb cinc irregulars CDs de versions de nadales i temes propis nadalencs. Només per a fans. Per cert, si el voleu escoltar fora de la temàtica històrica-geogràfica americana, busqueu “A Sun Came” (2000), l’electrònic “Enjoy Your Rabbit” (2001) o “Seven Swans” (2004) . Selecció Natural 2006: “Chicago”
Lluís Domènech


THOM YORKE
“The Eraser” (¡Pop Stock!)

UN APERITIU DE LUXE

El líder i vocalista de Radiohead no s’ha pogut mantenir en silenci més temps que la seva banda i, sense previ avís, a principis d’estiu ens va oferir el disc que no havia pogut fer mai amb la els seus companys de grup. És el que més s’apropa a “Kid A”, el disc més electrònic de Radiohead, i també, com aquell, es convertirà en tot un clàssic de la música contemporània. A “The Eraser” el turmentat Yorke descarrega totes les seves inquietuds, tot el malestar que pateix, l’oprimeix i que ha convertit en un disc que ens retorna les pors interiors, amb una veu mesurada, amb el punt just d’intensitat, a vegades doblada però sense arribar mai a alçar-la. La base del disc són beats electrònics que es van repetint. També hi ha piano, sintetitzadors, algun baix i alguna insinuada guitarra, i demostra que per fer un gran disc, una obra que comuniqui emocions, no cal sobrecarregar els temes amb guarniments innecessaris. Suposem que en això hi ha tingut molt a veure Nigel Godrich, que ja havia col·laborat amb Radiohead a l’inoblidable “OK Computer”. Si hem de destacar algun tema, la cosa es complica, i és que el disc es deixa escoltar de dalt a baix, d’una tirada: són 36 minuts que ens apropen al neguit de l’home contemporani. Un recull d’angúnies i desficis –“Analyse” i “The clock”, que obren el disc, ja anuncien el que ens espera–; a “Black swan” apareix la successió dels sons d’una acord de guitarra i baix amb diferents pistes de veu, menys inquietant sobretot si ho comparem amb la resta del disc, però no per això més intens; “Skip divided” retorna als ritmes detallistes, dels beats insinuats; “Atoms for peace” és el que més s’assembla a una peça de bressol ¬–aquí Yorke dibuixa una melodia que aguditza amb la seva veu– amb la mínima expressió del ritme electrònic; “And It rained all night” és el tema més “Kid A” del disc –podria haver aparegut en aquell disc–; a “Harrowdown Hill” apareix un baix que suggereix funk i l’últim tema, “Cymbal rush”, ofega l’oient a mesura que avança el ritme excitant que acaba amb l’aparició de la primera i última autèntica bateria. Punt i final a la primera creació en solitari d’un dels referents musicals del nostre temps, segurament el que ha sabut mantenir-se més al marge de les modes. El de Oxford, però, no és l’artista incomprès, sinó tot el contrari: és l’avantguardista que ha sabut arribar al gran públic. És un dels millors comunicadors de sentiments, que és del que es tracta, al cap i a la fi. Seleció Natural 2006: “Analyse”
Joan Fondeglòria


YO LA TENGO
“I’m Not Afraid Of You And I Will Beat Your Ass” (Matador)

UN ALTRE COP D’EFECTE

“No et tinc por i et patejaré el cul” ens arriba tres anys després del seu últim àlbum oficial, “Summer Sun” (2003). Mentrestant, han publicat un doble compilatori d’èxits, “Prisioners Of Love” (2005), s’han apropat a l’emissora de Nova Jersey WFMU per cantar en directe els temes que el públic demana, n’han publicat trenta al disc “Yo La Tengo Is Murdering The Classics” (2006) que venen només a la web (www.yolatengo.com) i han composat diverses bandes sonores de pel·lícules com “Junebag”, “Game 6”, “Old Joy” o “Shortbus”. L’inquiet trio de Hoboken ens ha regalat aquesta vegada un disc llarg (77 minuts!) ple de referències i influències de diferents tradicions. Tot plegat, però, ho fan sense perdre el so propi que els diferencia de la resta, i és que estem davant del disc que més els apropa a la màgia dels seus directes –Ira Kaplan dibuixa, amb la guitarra i la veu, melodies impossibles en llargues improvisacions¬– i a la diversitat d’estils dels seus millors discos – “Electr-O-Pura”(1995) i “I Can’t Hear The Heart Beating As One” (1997)–. El seu darrer disc els identifica des del primer tema: “Pass The Hatchet, I Think I'm Goodkind” són 10 minuts i 47 segons a ritme d’un riff de baix i d’una bateria que, a mesura que passen els minuts, es va omplint amb la veu de Kaplan i la guitarra que experimenta i improvisa fins el final. Aquest tema simbolitza el que són i han estat; és el so que els caracteritza, però YLT, a part d’aquestes improvisacions, han sabut crear un cosmos musical heterogeni en el qual tan aviat s’apropen a l’energia del rock-garatge (“Watch out for me Ronnie”) al pop elegant amb arranjament de vents (“Beanbag Chair”), al soul i al funky (Mr. Tough), a la psicodèlia seixantera (“The race is on again”) o a les peces pràcticament de bressol amb veu, violí, piano i poca cosa més (“I feel like going home”). Totes aquestes i altres referències són a la seva última obra mestra, que serveix de síntesi de tota la seva carrera. A més, com van demostrar en la seva darrera visita a Barcelona (30 de novembre, Sala Apolo) el seu directe segueix sent una experiència única. Ja fa vint anys del seu primer àlbum, n’han publicat dotze, i amb “I’m Not Afraid...” demostren que estan més vius que mai. Per molts anys. Selecció Natural 2006: “Mr. Tough”
Joan Fontdeglòria

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!