Una reivindicació de Galuppi

Josep Pascual 29-04-2012

-A Hlukhiv, una ciutat que, per a molts de nosaltres serà remota, va néixer el 28 d'octubre de 1751 un compositor anomenat Dmitri Bortnianski. Probablement, el seu nom no us resulti massa familiar i la seva ciutat, aleshores anomenada Glukhov, part de l'actual Ucraïna, tampoc. Bortnianski era, ja de ben menut, un noi fascinat per la música i el seu talent cridà l'atenció dels que l'envoltaven de manera que a la tendra edat de set anys marxà vers la llunyana Sant Petersburg per formar part del cor imperial de la capella d'aquella ciutat fascinant, coneguda com la Venècia del nord, on conegué un home que li canvià la vida, Baldassarre Galuppi. Aquell home, que va ser el seu mestre i mentor, provenia del sud, de la llacuna veneciana que tant evocava el paisatge de l'aleshores capital de l'imperi rus. Bortnianski, quan comptava amb divuit anys, marxà de la gèlida Sant Petersburg amb el seu mestre vers una altra Venècia, la de debò, la Venècia dels canals. El jove compositor rus conegué l'èxit en terres meridionals, sobretot amb òperes com Creonte i Alcide, estrenades respectivament el 1776 i el 1778 a Venècia, però també, després, en altres indrets transalpins, com a Mòdena, on estrenà el 1779 la seva òpera Quinto Fabio. Anys després, tornà a Rússia i fou considerat un dels pares de la música del seu país i tot un Txaikovski es va encarregar de publicar les seves obres i fins i tot una, un Tantum ergo, va ser conegut com a Slaven Kol i, amb el text rus, va conèixer tal popularitat que encara actualment es coneguda i cantada arreu en terres eslaves com una nadala, de la qual, probablement, més d'un ignori el nom del seu autor, un compositor il·lustre que estudià amb Galuppi, que marxà a Itàlia i retornà a Rússia per esdevenir un dels veritables patriarques de la música d'aquell immens país.

Però el seu mestre, Baldassarre Galuppi, que passà realment molt poc temps a Rússia malgrat deixar-hi empremta, no només va canviar la vida de Bortnianski sinó que va canviar més coses. De fet, podem dir, sense por a exagerar, que la figura de Galuppi, malgrat no gaudir de la fama, del coneixement i del reconeixement que mereix, representa un tombant, un abans i un després, en àmbits musicals tan importants com l'escriptura per a piano i l'òpera. Però abans de parlar, necessàriament breument, de la importància de Galuppi, ens aturarem un moment en qui era aquest músic que marcà el futur d'un gran compositor rus i fins i tot també de la música russa -escrigué alguna obra d'importància en rus, fet gens habitual a l'època no solament en un compositor foraster sinó també entre els russos - durant el seu breu sojorn a l'imperi del nord en el seu temps de major esplendor, quan allà arribaven talents vinguts d'arreu d'Europa.

Galuppi era conegut pel sobrenom d'Il Buranello ja que havia nascut a l'encisadora illa de Burano, a la llacuna veneciana. En aquella illa famosa pels seus brodats que tant recorden les puntes catalanes i les seves cases de colors, veié la llum el 18 d'octubre de 1706. Ja que ens referim a les cases de colors de Burano recordarem que aquest sorprenent i característic tret de l'illa, atracció irresistible per als turistes àvids de fotografiar-ho, delitosos per veure coses més que per viure-les, és fruit del clima de l'indret. És molt senzill. Des d'èpoques força reculades els homes de Burano han estat pescadors i a l'hora de tornar a les seves llars els calia orientar-se, saber on havien de dirigir llur embarcació per anar a raure a casa seva. La boira, habitual a la llacuna quan el sol ja comença a declinar, no ajuda massa aquesta tasca i aquí és on entra la feina de les dones, encarregades tradicionalment de pintar les seves cases amb un color prou llampant i prou diferent del de les cases dels veïns com per a que el marit la trobés. Però la família de Galuppi no eren pescadors. El pare, com el de Vivaldi, un altre gran compositor venecià, era barber i tocava el violí, i fou ell qui li proporcionà els primers ensenyaments musicals. Decidit a provar fortuna en el món de l'òpera, amb setze anys va veure estrenada la seva primera composició escènica, La fede nell'incostanze ossia Gli amici rivali. Va ser un sonor fracàs després de ser representada a Chioggia i a Vicenza. El jove Galuppi estava enfonsat i pensà en dedicar-se a una altra cosa, barber com el seu pare. Però el seu talent no va passar desapercebut per tothom. Un gran compositor, Benedetto Marcello, va aconsellar-li que estudiés seriosament i que prengués com a mestre Antonio Lotti, un altre nom il·lustre de la música veneciana de l'època. Amb ell, a Venècia, molt a prop de la seva illa natal, Galuppi arribà a tenir un bon domini de l'ofici musical i esdevingué el deixeble predilecte del seu mestre, qui el va formar no només en la composició sinó també en el clavicèmbal. En ambdós camps, Galuppi destacà i esdevingué un dels compositors més influents del seu temps. Passà després, al 1726, una breu temporada a Florència treballant com a clavecinista i en retornar a Venècia conegué el triomf com a compositor operístic el 1728 amb l'estrena de Gli odi delusi dal sangue. La seva carrera començava d'una manera prometedora amb aquesta composició escrita en col·laboració amb Pescetti, i els seus èxits com a compositor operístic s'anaren succeint, sobretot després de l'estrena de l'òpera Dorinda el 1729, una opera seria. Els anys següents arribaren L'odio placato, el 1730; Argenide i L'ambizione depressa, ambdues el 1733; La ninfa Apollo i Tamiri el 1734; Elisa regina di Tiro i Ergilda el 1736, i altres fins arribar el 1740 amb una primera obra mestra, aquesta basada en un llibret de Goldoni, Gustavo Primo re di Svezia. Aquesta opera seria, de la qual disposem d'un magnífic enregistrament del segell Hungaroton, reuní el talent de Galuppi i Goldoni, i ambdós, al llarg del temps, afaiçonaren un nou estil operístic, l'opera buffa. La primera col·laboració entre aquests dos artistes en aquest camp tingué lloc nou anys després amb L'Arcadia in Brenta, estrenada a Venècia amb gran èxit el 1749 i inicià tot un reguitzell d'obres mestres com II mondo alla roversa ossia le donne che comandano (Venècia, 1750), Il filosofo di campagna (Venècia, 1754) i Il re alla caccia (Venècia, 1763). Per citar-ne només tres de les quals comptem amb magnífics enregistraments discogràfics, tots ells, com gairebé tot el que tenim d'aquest compositor, molt recents. Abans ens referíem a l'any 1740, any, dèiem, de la primera col·laboració entre Galuppi i Goldoni, fet crucial malgrat no fos en el camp que destacaren que fou el de l'opera seria tot i llegar-nos amb Gustavo Primo re di Svezia una obra mestra. Doncs bé, l'any 1740 Galuppi va ser nomenat mestre del cor de l'Ospedae dei Mendicanti, un càrrec important i l'any següent li arribà un altre reconeixement, aquest procedent de Londres. Galuppi va ser nomenat compositore serio dell'opera italiana al teatre de Haymarket de la capital anglesa. Vuit anys després, i ja a Venècia, fou nomenat vicemaestro di capella de Sant Marc, càrrec que l'impulsà el 1762 al més important de la ciutat, mestre de capella de Sant Marc alhora que exercia com a mestre de cor en una altra institució musical veneciana d'importància, l'Ospedale degli Incurabili i encara era habitual la seva presència com a organista a diverses esglésies de la ciutat. Tres anys després, Caterina de Rússia, que pretenia que Galuppi s'instal·lés a Sant Petersburg, obtingué el permís corresponent de les autoritats venecianes i allà esdevingué mestre de capella de la cort i compositor de la companyia italiana d'òpera. El 1768, any de l'estrena a Sant Petersburg de la seva Ifigenia in Tauride, retornà a Venècia i els seus esforços es centraren principalment en la composició de música sacra, especialment oratoris, tot i que no abandonà del tot la composició operística - recordem que Galuppi llegà a l'escena al voltant d'un centenar d'òperes - i d'aquells anys de maduresa daten òperes tan importants com L'inimico delle done, estrenada a Venècia el 1771 de la qual també comptem amb un enregistrament molt recent dirigit per Rinaldo Alessandrini que ens ha descobert una altra obra mestra d'aquest gran compositor.

-També dels darrers anys de la seva vida narra el nombre més important de les seves composicions per a clavecí, clavicèmbal o altres instruments de tecla de l'època. Aquesta és una parcel·la no prou coneguda ni prou valorada del nombrosíssim llegat de Galuppi, un dels compositors més prolífics que han existit. Certament hi ha algunes edicions d'aquestes obres però ens trobem sovint amb incoherències si les comparem entre sí fins al punt de trobar-nos que la mateixa obra no té el mateix nombre de moviments d'una edició a l'altre i fins i tot que un moment d'una obra segons una edició en forma part d'una altra en una altra edició. El panorama en aquest sentit, però, no és desolador i no dubtem - i així voldríem creure-ho - que les edicions crítiques i ben documentades acabaran per arribar, el mateix que passa amb els enregistraments. En aquest camp hem passat d'exemples testimonials de la música per a tecla de Galuppi, com el famós moviment lent d'una sonata en do major que Arturo Benedetti Michelangeli interpretava de tant en tant i que arribà a enregistrar - precisament el mateix que forma part de la banda sonora de la pel·lícula Les amistat perilloses en curiosa versió per a veu i arpa - a trobar-nos amb què mica en mica ens va arribant una integral del segell Naxos, això a banda d'aportacions tan importants com el recent disc amb sonates de Galuppi del pianista Andrea Bacchetti (RCA).

Ens referim a la música per a piano (o per a teclat o com li vulguem dir) ja que aquest és un camp en què l'aportació de Galuppi és molt important o, si més no, sorprenent. Galuppi sembla intuir en les seves obres per a piano un instrument, el piano modern, que no coneixia. El creuament de mans, la necessitat en alguns moments del pedal - que ell no sabia ni que existiria - i, en general, tot un seguit de característiques de la seva escriptura, no només a un nivell tècnic sinó també dinàmic i expressiu, que fan que sigui un precursor destacadíssim de l'escriptura genuïnament pianística.

A més, Galuppi, en el camp de la música de cambra, de l'òpera i en altres àmbits de la seva producció, marca el pas del barroc al classicisme, es mou sovint entre Vivaldi i Haydn, i encara de vegades sembla que en la seva música bategui una sensibilitat que ja ens anuncia el romanticisme. Galuppi va viure pràcticament tot el segle XVIII - recordem que va morir a Venècia el 3 de gener de 1785 - i no només estigué al corrent dels canvis estilístics sinó que, en transcendir la figura del mer observador, esdevingué un veritable protagonista malgrat no ser reconegut en aquest sentit.

A la fi de la seva vida, Galuppi encara mantenia la fama de ser un dels més grans compositors venecians i encara hi havia qui recordava la gran figura en el camp de l'òpera que havia estat. Mostra d'això és la trobada que tingué a principis de l'any 1782 amb Pau, hereu al tron de Rússia. El príncep sojornà a Venècia en retornà d'una estada a Viena on conegué meravellat alguns dels anomenats quartets russos - l'opus 33 - de Haydn. Pau admirava Haydn però també Galuppi, que havia estat mestre de capella a Sant Petersburg. Tal vegada la trobada tenia per objecte un darrer viatge a Rússia que no realitzà. Aquell mateix any arribà a Venècia una altra personalitat important, el papa Pius VI, i participà de manera destacada, com corresponia a un músic de la seva talla i fama, en els actes que aleshores s'esdevingueren i entre els quals hi hagué la interpretació del Te Deum de Hasse dirigit per Galuppi i la interpretació, també dirigida per ell, del seu oratori Il ritorno di Tobia. No sabem què pensaria el papa Pius VI d'aquella joia que Galuppi li oferí però sabem que Goldoni creia que "la música del Buranello és divina", tal com digué arran de l'estrena de la seva opera seria Oronte re de'Sciti de 1740. Afegiríem encara que la música de Galuppi, a més de divina, és del tot humana, és una música que ens pot resultar sorprenentment propera, propera a la nostra sensibilitat actual, amb aquella barreja d'expressivitat de vegades d'arrel barroca i altres estranyament romàntica i una perfecció formal genuïnament clàssica, confluència de la bellesa idealitzada dels clàssics i una bellesa real, llum i ombres, espais oberts com la llacuna veneciana i recintes màgics com els carrerons de la ciutat dels canals, com les cases pintades de Burano. I és que Galuppi és indissociable de Venècia i del temps de canvis profunds que li tocà viure.

El famós doctor Burney, que sojornà a Venècia, recordava a les seves Memòries que va conèixer Galuppi quan el compositor era mestre de capella a Sant Marc: "El senyor Buranello ha conservat intactes tot el foc i fantasia, fins i tot després d'haver patit els gèlids vents de Rússia, d'on ha retornat recentment". Burney el definí com "genial compositor, agradable, elegant i de gran originalitat, vivacitat i delicadesa", i el comparava amb un altre gran artista: "Diríem que l'enginy del senyor Galuppi, com el de Tiziano, s'ha revitalitzat amb els anys" i encara considerava que "se'l situa a tal altura entre els músics de Venècia que se'l podria comparar a un gegant enmig de nans".

 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!