Aniversari feliç

Bernat Dedéu 23-06-2011

85è Aniversari Orfeó Atlàntida. M. Panayótov, C. Coll i V. Miserachs, dir.

L'Auditori, 15 de maig de 2011

-El narrador de sons celebra els vuitanta-cinc anys d'un dels nostres orfeons amb més tradició i qualitat. Sóc ben poc amic d'encimbellar l'art del país només perquè es vesteixi amb barretina, i sovint la trajectòria mitificada d'algunes corals i orfeons de casa ha servit solament per disfressar resultats musicals més que pobres. El nacionalisme de xiruca ha convertit quatre pedretes mal posades en quelcom excels anomenat romànic català: seria una pena que passés el mateix amb els nostres orfeons. Cantar en un cor desinteressadament, per lloable que pugui semblar, no serveix per afinar una obra o cantar-la a tempo. L'Atlàntida és un bon cor, molt ben comandat per un titular competent, i cal que sigui jutjat per la destresa que té.

Després d'un breu parlament dels cantaires presentant l'acte, el búlgar Milén P. Panayótov disparava el concert amb el conegudíssim Otche nash del mestre de litúrgia rus Nicolay Kedrov, notablement apianat pel cor amb un legato prou ben educat, que també va brodar el Nine otpushtáeshi de Jrístov. El cançoner de casa va quedar representat amb dues obres de Taltabull: els Airiños da miña terra, deslluït per alguna badada d'afinació en les sopranos a les frases més llargues, i la Canción de Mendigo ben portada pel director, insistint en la dinàmica de l'accent, però amb nombroses descoordinacions rítmiques. Les veus es van escalfar amb l'Amor mariner d'Oltra i van arrencar l'aplaudiment dels fidels que omplien la sala Martorell amb una notable Sardana de les monges de Morera, dirigida per l'assistent Murat Khupov.

La marató musical va prosseguir a la segona part amb l'ajut de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, que va interpretar sola la Sonata Núm. 1 de Rossini amb més parsimònia que no pas gaudi (les cares dels seus músics denotaven cert clima de bolo que no feia volar gaire coloms). Cal insistir: per omplir el tràmit i passar el temps, millor guardar silenci... L'OCE també va interpretar Catalanitat, un breu poema orquestral de Valentí Miserachs que fila amb molta imaginació fragments d'El Cant de la Senyera i l'Emigrant dirigit per Carles Coll amb un abrandament de gest més propi del final de Turandot (els rostres funeraris dels seus músics no van canviar ni quan el mestre de Figueres va fer un llarg monòleg diguem-ne còmic per presentar les peces programades: deuen estar avesats als seus xous).

Valentí Miserachs, expert en l'obra de Puccini, va passar de compositor a batuta al plat fort del programa, una Missa de Glòria correctament cantada. El cor va mantenir bé la dinàmica als diàlegs inicials del Kyrie, i va empastar amb decència els unísons del Gloria, el moviment més notòriament operístic de la peça. El cor va contagiar-se de cert avorriment a un Credo, on els espetecs de la corda arribaven amb poca empenta i va abstreure's (sort en vàrem tenir) de les intervencions de dos solistes -el tenor Alexander Ternianov i el baríton Guillermo Domènech- ben poc preparats per afrontar la partitura amb garanties. Però els orfeonistes van apianar bé al Sanctus i van salvar la tremenda fuga final amb empenta i un desgast comprensible.

Felicitem doncs al cor per la feina, i -és de suposar- ens veiem pel centenari...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!