LPC3

Per a molts dels que hi érem, jo el primer, era el primer cop que anàvem al Liceu. Sí, hi havia anat de nano amb l’escola de visita, però mai m’hagués imaginat que el meu primer concert al Gran Teatre del Liceu seria per veure un grup que, fins fa quatre dies, no passava de ser una banda “verbenera” que es passejava per festes majors de ses Illes i del Principat. Els Antònia Font s’han anat fent grans amb tanta dignitat que ara ja no ens estranya, que vagin al Liceu. De fet, amb aquest concert, tots hi sortíem guanyant: ells l’aprofitaven com a marc idoni per a la posada en escena d’un disc amb orquestra; el Liceu s’humanitzava acollint una banda que escolten nanos, jovenets, crescudets i granadets, sense distinció de classes ni d’edats, ni de protocols ni d’esmòquings ni vestits d’etiqueta; i, nosaltres, els que els seguim, acomplíem un desig que ni tan sols ens havíem atrevit a somiar.

Als mallorquins els va arribar el reconeixement de la crítica, enlluernada per un pop fresc i per unes lletres poc convencionals –i menys encara en llengua catalana-mallorquina– amb “Taxi” (2004) i “Batiscafo Katiuscas” (2006), però “El Disc” de la banda ha acabat sent, per golejada, “Coser i Cantar” (2007), que lluny de la clàssica recopilació d’èxits, fa una relectura orquestrada de les seves millors cançons. El reconeixement, insospitadament, també els ha arribat de part de la Academia de la Música amb el premi al millor disc pop del 2007, travessant definitivament les fronteres del mainstream estatal. En aquest disc, l’orquestra, no només es dedica a ensucrar com passa en d’altres casos sinó que ofereix una nova interpretació, si convé desconsolant, d’un grapat de grans temes que acaben convertint-se en un disc massís, sense escletxes, que es deixa escoltar una vegada i una altra. L’orquestra del disc, sota la direcció de Miquel Àngel Aguiló, per complicar-ho una mica més, va ser la Bratislava Symphony Orchestra i el van enregistrar a Bratislava (Eslovàquia). Per això, irònicament, a Jaume Manresa (teclats) se li va acudir anomenar-lo “Coser i Cantar”...

I si tot plegat no havia estat prou complicat, el nou repte era interpretar-lo als principals teatres de l'Estat –ara ja compten amb seguidors arreu– i rematar-ho al Liceu, el paradigma de la música culta i les classes acomodades. Joan Miquel Oliver, lletrista, compositor i guitarrista de la banda, Jaume Manresa (teclats), Pau Debon (veu), Pere Manel Debon (bateria) i Joan Roca (baixista) van aparèixer a l’escenari tal i com són, sense ornaments, com qui no vol la cosa, naturalment, traient-li importància a un concert que, pel context, corria el perill de ser excessivament tibat. La banda era ara l’anomenada per a l’ocasió The New Royal Cuarto Quesos Philarmonic Orquestra (23 músics bàsicament de cordes i vents), en la línia de la banda, res de guarniments; senzillesa, zero petulància, que l’indret ja n’ha vist massa. El director també era aquí Miquel Àngel Aguiló, i la posada en escena no anava més enllà de la banda i els músics enfocats, llums al darrere blaus o vermells i una cortina de fum puntual. De fet, el propi Liceu ja era tota una posada en escena, o sigui que no calia gaires invents.

Mentre el públic anava arribant, sonaven els “Mecanismes” que introdueixen el disc i, sense preàmbuls, l’orquestra va fer la intro i la banda va encetar el pastís. A partir d’aquí, el disc literalment íntegre, fins i tot amb la mateixa pausa entre el CD1 i el CD2 i amb aquella preciosa instrumental final –d’orquestra sola–, “Vehicle Lunar”, per acabar. Tot plegat, sense vanitats ni ostentacions, amb una sonoritat excel·lent, gràcies a l’acústica de la sala i a l’excel·lent tasca dels tècnics de so, sobretot adequant el volum d’una orquestra que no tapava (amb el volum oportú) sinó que acompanyava. Pau Debon (veu) va reconèixer de seguida que estava constipat, però us asseguro que ningú ho hagués sospitat perquè va cantar com mai; allunyat d’impostacions, la seva sembla una veu feta a mida per al pop de cambra. El públic, a l’inici semblava impressionat per l’entorn. Als poc habituals, que ho érem quasi tots, ens va sorprendre aquelles pauses entre cançons en què ens il·luminaven per agrair, aplaudint, la interpretació. De seguida, però, es van arrencar les primeres grans ovacions mentre sonava “Alegria” (la quarta del repertori). El zoo de bestioles casolanes apareixia amb “Vos estim a tots igual” i, després de l’ovació, tornem a saber què passa “quan dius tu podries ser meu” amb aquesta primera gran pujada d’intensitat d’avionetes, boscos, llapis d’Ikea o fruita vermella anomenada “Wa yeah!”. L’ambient i les pulsacions es van agitar fins a recuperar la serenitat amb la preciosa “Bamboo” i amb “Productes de neteja” lluny de la distorsió del disc, convertida ara en una preciosa bossa-nova. Era la fi de la primera part que Debon va aprofitar per presentar el director i la seva orquestra.

L’al·lucinant “Amazones a sa lluna” encetava la segona part i donava pas a l’ingrat comandant follador (“Armando rampas”). Era el moment del rap mallorquí “Astronauta rimador”, que si habitualment es converteix en el clímax dels seus concerts, ara la bogeria es va multiplicar pels 23 components de l’orquestra, desenfrenats com la banda, com l’astronauta embogit en òrbita. I d’aquí en endavant, la divina Margarette de “Holidays”, el “Robot” d’acabats horrorosos i el seu drama quotidià i proper, la trista mirada d’oliva i de gel de “Portaavions”, els codonys que no sabem si s’han de regar de “Tots els motors”, l’eix d’un satèl·lit travessant capses de retoladors d’“Alpinistes-samurais”, el plàcton il·luminat pel “Batiscafo katiuscas” de Yuri Puscas... I el viatge oníric de “Vehicle lunar” de la mà de l’orquestra.

Amb tot el disc interpretat, l’orquestra es va acomiadar; era el torn de regalar-nos a pèl “Darrera una revista”, “Love song” i una alentida “Milers d’habitants”. Ovacionats, els bisos van ser per a “Alegria” i “Wa Yeah!” per fer trontollar definitivament la sala. I obligats per l’aclamació popular, el punt i final el posaven, després de decidir-ho reunits uns segons, amb el llançament a l’espai de “L’astronauta rimador”. Com ell, ens va semblar que tocàvem el cel; atemorits per si fallen els motors però convençuts que el viatge, acompanyats pels habitants del planeta somiat, havia valgut la pena.