LPC3

D'un temps ençà, els programadors musicals s'exprimeixen el cervell per donar un nou format al concert clàssic i així obrir-lo a públics més amplis, bo i contextualitzant el repertori musical amb altres formes d'art. En efecte, la presentació i difusió pública d'arts com ara la pintura o el cinema han canviat radicalment durant les últimes dècades: no obstant, ens entestem a fruir de la música en un format decimonònic, on la participació de l'oient no existeix i on la sonoritat s'admira quasi sempre des de la distància. Les experiències on hi ha mixtura entre les belles arts tradicionals sovint acaben en pastitxos poc lluïts. No és el cas d'aquesta iniciativa del Món Sant Benet, les Nits Modernistes, on arquitectura, sonoritat i gastronomia conviuen en excel·lent harmonia. Com passa amb la manduca, la música funciona quan la matèria de base és de qualitat. I si comptes amb un quartet tan esplèndid com el Zemlinsky, el gaudi és cosa segura.

Primerament, si hom gaudeix de la visita completa (com aquest narrador de sons recomana vivament), l'espectador té l'oportunitat de visitar els espais del Monestir de Sant Benet que va decorar la família de Ramon Casas. Remodelades al gust modernista, les estances són una autèntica delícia i un regal pels sentits: les anem descobrint a través d'un audiovisual molt ben fet, gens carrincló, que ens situa pels volts de l'estiu de 1924, amb l'arribada de la família Casas a l'indret. Val la pena llepar amb els ulls alguns dels preciosos mobles del monestir, com els sumptuosos festejadors de la primera sala o un piano antic sobre el qual descansa una partitura de La Bohème, o tafanejar per la col·lecció ceramista del pintor. Molts sentim nostàlgia d'aquests temps, on les famílies burgeses del país s'interessaven per l'art i en els quals els artistes del país formaven part activa de la política catalanista. Mai no tornaran, no es preocupin...

L'experiència de les Nits Modernistes segueix al celler del Monestir, un espai acústic ideal per a petites formacions o piano sol. Petites pel que fa a la mida, perquè -com he dit- el Zemlinsky és un quartet majúscul sense cap mena de reserva. Sobta que un conjunt amb integrants tan joves, i fundat l'any 1994, tingui un nivell de saviesa tan gran i una coreografia tan ben apresa. El plat fort del mini-concert (d'uns quaranta minuts de durada) va ser el Quartet en Fa Major, Op. 96, dit Americà d'Antonín Dvorâk. Per molt que escoltem una i altra vegada la peça, ordida en la famosa etapa del compositor com a director del Conservatori de Nova York i els seus estiueigs al cor d'Amèrica, és impossible no caure rendit davant la traça del compositor txec d'importar les melodies nord-americanes al seu particular llenguatge. Els Zemlinsky tenen ben apresa l'obra. Van esculpir a la perfecció el vol gràcil del primer moviment, amorosint com déu mana el Lento, on va sobresortir destacadament el seu estratosfèric viola, Petr Holman.

Abans havíem gaudit una breu peça d'un intimisme desaforat, la Meditació sobre un vell coral a Sant Wenceslau, op. 35, composta la tardor del 1914, dedicada al Quartet Txec (on Suk era el segon violinista). El moviment, d'uns vuit minuts, tracta les quatre seccions el chorale: el clímax -que coincideix amb els mots del coral "No deixis que nosaltres i els nostres fill morim"- és d'una intensitat fora mida. No és d'estranyar que el Zemlinsky guanyés el concurs internacional de Bordeus l'any passat. Llàstima, no obstant, que la magnífica interpretació del quartet Americà quedés deslluïda per un públic absolutament ignorant que va aplaudir entre moviments, estrafent de soca rel la màgia de la peça. Aquest narrador de sons va demanar disculpes als músics, que van aguantar estoicament la supina falta de delicadesa del públic català. Quina vergonya...

La tríada de les Nits, a la recerca de l'art total, va acabar amb un Sopar de duro (homenatge als luxosos sopars de cinc pessetes de la Barcelona modernista) servit pel xef Jordi Llobet i el seu competent grup de cuiners assessorats per la Fundació Alícia. És un plaer tenir encara al timpà la sonoritat dvorâkiana mentre hom es pimpla un conillet salvatge amb suc Pla de Bages o uns musclos revolucionaris. Felicitem doncs, sense reserves, la tasca de la Fundació Caixa Manresa i dels seus responsables, entre els quals sempre és un plaer destacar la feina incansable d'un dels pocs programadors musicals del país que fa honor al seu nom, l'Oriol Pérez. El cicle de Nits Modernistes seguirà tot l'agost, i inclou noms il·lustres de casa com el Nexus Piano Duo o el mestre Josep Colom. Val la pena fer camí cap al Bages i acostar-se a l'art total. Encara que sigui per unes hores.