Banda sonora de Mapa de los sonidos de Tokio

Laura García 26-10-2009

Map of the sounds of Tokio, d'Isabel Coixet

¿A qué huelen las cosas que no huelen?

 

Aquesta frase segurament us sona, tot i no tenir gaire clara la relació entre l’higiene femenina i els sons de la capital nipona. En realitat és més que òbvia: a Isabel Coixet, la directora tant de l’anunci de salva-slips com de Map of the sounds of Tokyo, li agrada jugar amb els sentits menys explotats des de la pantalla, es a dir, qualsevol que no sigui la vista. I, assumint que comptar amb els sentits de l’olfacte, gust o tacte en cinema exigeix massa per part de la imaginació de l’espectador, la Coixet juga a la carta segura i se centra en el sentit de l’oïda.

-De manera evident, la sonorització ha estat una eina decisiva en el perfilat dels personatges d’aquest llargmetratge. Coixet ho té molt clar i busca precisament els contrastos: Ryu, extremadament taciturna, apareix contínuament en atmosferes sonores, exuberants, penetrants, encara que es tracti de llocs o situacions en les que en qualsevol altra pel·lícula o a la mateixa vida real, el soroll circumstancial hauria passat força desapercebut. Sola a la seva casa silenciosa, o en un cementiri desert i allunyat de la bullícia tokiota, Coixet insisteix en destacar, amb molt bon gust, els petits elements sonors quotidians que envolten la protagonista. Aquesta sonorització en pocs moments dóna treva a la música no diegètica (per als no iniciats, la música diegètica és la que apareix inserida en el discurs sonor de la pel·lícula, com una banda que toca en directe en un local, o la música que surt d’un tocadiscs o d’un aparell de ràdio): el volum de la música va pujant, però encara es perceben subtileses com el xiu-xiu d’una exhalació, un pestanyeig, una carícia…I, tot i així, la música es presenta aïllada quan Ryu porta auriculars, o quan els seus sentiments més  intensos i íntims comencen a aflorar, com si essent incapaç d’expressar-los amb paraules els exterioritzés en forma de música. Tots aquests sons, sorolls, atmosferes, música diegètica o no, parafrasegen totes les inquietuds, preocupacions, ansietats i neguits que Ryu no verbalitza. D’aquí que Min Tanaka s’obsessioni amb ells des que la coneix.

A l’altre extrem situa sàviament Coixet a Nagara-San i el seu entorn. Poderós i ric empresari japonès traumatitzat pel suïcidi de la seva filla Midori, Nagara viu al mateix Tokio sorollós i estressant que Ryu; l’hàbil directora dissenya, però, un quadre sonor oposat al de Ryu: en totes les seqüencies protagonitzades per Nagara, la sonorització intencionadament discreta acaba sempre ofegada en el silenci, o, pitjor encara, en un pretès silenci que de fet és un brunzit sord. El silenci podria haver denotat tranquilitat; per això, molt destra, la Coixet prefereix dotar aquestes escenes d’una atmosfera mínima, però envolvent, mat, aspra, agra. Ensordida, com el plor de Nagara-San.

Hi ha més personatges. Hi ha un guió  (una mica massa predictible per part de la mestra Coixet, en la meva opinió i en la d'uns quants més). Però queda clar que en aquesta ocasió la Isabel Coixet ha decidit centrar la seva habilitat en descriure i destacar quotidianitats que en general no ens aturem a escoltar.


Com sona la mort?

Com sona el trepitjar de la mort en els que encara viuen?

Com sona l’intensitat d’un petó, d’una carícia? 

Com sona l’amor? I un amor amarg?

Com sona que algú a qui estimes mori als teus braços?

 

Com sonen les coses que no sonen?

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!