Bayreuth a Barcelona

Antoni Colomer 07-09-2012

Lohengrin, de Richard Wagner

Orquestra i cor del Festival de Bayreuth; Sebastian Weigle, dir.

Gran Teatre del Liceu, 5 de setembre de 2012

-L'aterratge de les forces vives del Festival de Bayreuth a Barcelona és, indubtablement, un fet històric, com ja ha quedat dit una i mil vegades, fins i tot des d'aquestes pàgines. No aprofundirem més, per tant, en aquesta qüestió, però sí afegirem dos comentaris. El primer de caràcter social o polític: si aquest mini-festival s'hagués celebrat a qualsevol altra ciutat del món estic convençut que la repercussió en tots els sentits hauria estat molt superior. Potser des de la política, especialment cultural, catalana (de l'espanyola millor ni parlar-ne) no s'ha donat la rellevància que té una fita com és la de dur Bayreuth a Barcelona. Potser per aquest motiu l'arrencada, a nivell de públic i repercussió social, no va complir amb les expectatives de la direcció del teatre. Cert és que, després i gairebé pel boca a orella, el públic ha acabat omplint el teatre i sent conscient de l'oportunitat històrica de la que gaudia.

El segon comentari ens endinsa ja en la vessant artística. No deixa de ser curiós que la primera visita de les forces de Bayreuth la temporada 1954/1955 inclogués les grans figures de l' època, tant a l' escenari com al podi del director, però no l'orquestra i el cor del festival, que van ser substituïts pels cossos de Bamberg. Ara, en canvi, ha estat absolutament al contrari. Han estat els cossos estables del festival wagnerià qui ens han visitat, mentre que els grans directors tipus Thielemann, Nelsonss, Gatti o Jordan s'han quedat a casa substituïts per vells coneguts del Liceu, això sí, de talla reconeguda. Pel què fa als cantants, és sabut i és profecia que Bayreuth no passa pels seus millors moments, com es va veure en el Lohengrin que va dirigir l'antic director titular del Liceu, ja incorporat a l'estructura de Bayreuth, Sebastian Weigle.

Més enllà de l'aspecte orquestral i coral, que comentarem (o lloarem directament) al final d'aquesta crònica, del Lohengrin destacarem la sensacional prestació del tenor Klaus Florian Vogt, que es va titular al Liceu com un dels "cavallers del cigne" del moment, amb el permís de Jonas Kaufmann. A diferència d'aquest últim, de veu amb clares ressonàncies baritonals, Vogt posseeix una veu poc interessant a primer cop d' ull. El timbre és sorprenentment clar, de connotacions gairebé adolescents, element estrany però que no deixa de ser interessant per un personatge com Lohengrin. Però sobretot, el que fa que calgui tenir en compte l'evolució de Vogt en el fach wagnerià és que l'instrument posseeix un metall que el fa traspassar l'orquestra amb tota facilitat, sostingut per una tècnica impecable i un fraseig que va a més a mesura que el tenor guanya confiança. El seu va ser un Lohengrin triomfant.

Menys interessant va ser Annette Dasch, cantant de gran elegància i musicalitat però a qui el rol d'Elsa supera. La seva veu no té el volum necessari pel paper, especialment en el tercer acte, de major exigència dramàtica. Es noten els esforços de la cantant per ampliar el so i projectar-lo per sobre de la massa orquestral. Tot plegat una mica forçat, malgrat la ideal caracterització del personatge.

La parella de malvats, Ortrud i Wilhelm von Telramund van estar ben servits, en línies generals, per Susan McLean i Thomas Mayer. La soprano va fer una Ortrud retorçada, però no sobreactuada, fet que s'agraeix. L'únic però, certes dificultats en una franja aguda que acabava desembocant, en els moments extrems, en crit. Per la seva part, Mayer va complir àmpliament amb el rol de Telramund amb una veu poc interessant però molt ben controlada i projectada i molta intensitat dramàtica. Sembla un bon Alberich per les futures tetralogies. Correcte com sempre Ralf Lukas com a Herald, però sense res especial, també com sempre. I inexistent el Rei Heinrich de Wilhelm Schwinghammer, que va donar la sensació de no estar en bones condicions de salut malgrat insinuar al principi una veu de timbre interessant.

-Però la festa va estar en un altre lloc, i el públic així ho va saber reconèixer amb onades d'aplaudiments i crits al final de cada acte. I és que escoltar òpera amb una orquestra i un cor d'aquesta qualitat és una d'aquelles experiències que un hauria de viure ni que fos un cop a la vida. Podríem destacar les meravelloses, transparents, expressives, intenses cordes de l'orquestra, però els metalls i les fustes estan al mateix nivell. Ja l'obertura va ser tota una experiència per la transparència del so i la intensitat en el fraseig. Weigle no perd mai el tipus, cosa que de vegades no li aniria malament, però és un excel·lent concertador. Va signar una versió impecable en tots els sentits, sense perdre mai la total compenetració entre les veus i l'orquestra i mantenint molt bé l'equilibri sonor. La culminació de tot plegat va ser l'actuació del cor. Si l'orquestra és bona, la massa coral acaba els adjectius. Potent o subtil, en qualsevol de les tessitures, la prestació del cor va ser memorable. Un Lohengrin històric, en definitiva, que ens fa adonar de com de dura pot ser la tornada a la realitat amb La forza del destino. I és que és tan fàcil acostumar-se a les coses bones....

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!