Bel canto

Santiago Salvador 23-12-2011

Linda di Chamounix, de Gaetano Donizetti

Gran Teatre del Liceu, 20 de desembre de 2011

-No hi ha dubte que Gaetano Donizetti és un dels genis que ha donat el gènere de l'òpera. Algunes de les seves obres (L'elisir d'amore, Lucia di Lammermoor, Don Pasquale) estan entre les millors del repertori. I no només, com diria el tòpic, per la inspiració melòdica, sinó també perquè estan ben construïdes des del punt de vista dramàtic i en no pocs moments revelen que Donizetti era un bon coneixedor de la música simfònica que el va precedir. No hi ha cap voluntat de menysprear l'autor, per tant, si diem que Linda di Chamounix és una obra completament prescindible, amb uns mèrits musicals irregulars i un llibret insostenible. Té el factor interessant de que combina elements manifestament còmics (el personatge del marquès de Boisfleury) i folklòrics (Pierotto) que no apareixien en els melodrames de l'època i que pertanyen al gènere del melodramma semiserio. Però més enllà d'aquests detalls Linda di Chamounix no pot resistir davant del públic si no hi ha un repartiment de primer ordre. Efectivament hi era, com ja veurem.

Davant d'aquest escenari -mai millor dit- Emilio Sagi tenia molt poca capacitat de maniobra. El  llibret no ofereix cap taula de salvació i el protagonisme anava a recaure fos com fos sobre Diana Damrau, Juan Diego Flórez i, en menor mesura, Pietro Spagnoli i la resta. De manera que Sagi va optar per la discreció, les atmosferes lleugeres, els colors clars i l'ambient lànguid de la Savoia idealitzada. Ni una estridència malgrat el canvi d'època i el cotxe intrèpidament pilotat per l'intendent Jordi Casanova a la primera escena. Pel que fa a la direcció d'actors, el cert és que Sagi va dirigir els que es deixaven dirigir. I en aquest sentit cal destacar les virtuts actorals de Diana Damrau i Bruno de Simone, aspectes als quals tornarem més endavant. Sagi, en definitiva, va crear un entorn adequat pel desenvolupament del "star-system" -que aquest cop era de primera- sobre l'escenari.

No es pot dir el mateix de Marco Armiliato. Ja és tradicional l'aparent menyspreu que els músics de l'orquestra senten per autors com Donizetti i la molesta sensació que només s'arremanguen davant les densitats de Strauss, Janaceck o Britten. El resultat són sempre unes execucions que posen en evidència -per la transparència de la instrumentació- tots els dèficits i les deixadeses. El que no es pot atribuir a cap tradició és la incapacitat d'Armiliato per secundar uns cantants que frasejaven molt millor que ell (no es pot dir que Juan Diego Flórez sigui anàrquic o difícil de seguir). Si a això li afegim les habituals imprecisions i la incapacitat de contenir el so de l'orquestra en quant metalls i fustes feien aparició no podem dir que la d'Armiliato fos una tasca reeixida. Com ja és habitual fou millor l'aportació del cor dirigit per José Luis Basso.

Tots aquests eren aspectes secundaris davant d'un repartiment de primer ordre. Diana Damrau es guanya el públic perquè canta amb expressió, tècnica molt notable, diversitat de recursos i un compromís escènic molt destacable. Sagi se'n va aprofitar i li va donar feina en les seves pàgines més notables. Si a O luce di quest'anima, al primer acte, girava sobre si mateixa en plena coloratura, l'escena de la follia al segon acte era tot menys estàtica. Van ser alguns dels millors moments de la nit, però no es pot dir que no li passessin factura, com testimonieja el sobreagut final de l'escena de la follia, lluny del final apoteòsic que la Damrau mereixia. Si en el futbol el gol és un jutge implacable, en el "bel canto" concloure amb un agut brillant corona també la jugada. Però seria injust donar massa importància a aquest fet davant aquest desplegament de cant, compromís i carisma.

En canvi, tots els aguts escrits serien pocs per a Juan Diego Flórez, que demostra en aquesta matèria una seguretat i un virtuosisme veritablement espectaculars. Afortunadament no és la seva única virtut. Si els seus aguts el fan vàlid pel circ, el seu domini estupefaent de les mitges veus ens aproxima més al gran artista que és. Si hem de marcar-ne els límits, Flórez no té un timbre de gran personalitat en zona central, fet que és irrellevant en Rossini però no és innocu en Donizetti. D'altra banda hi ha un aspecte del seu estil que recorda a Alfredo Kraus i que pot provocar els mateixos recels que el seu predecessor: el fraseig és distant, hieràtic, d'una bellesa completament apol·línia. El fet que no generi cap tipus de divisió d'opinions pot significar que per fi s'ha assentat una cultura del "bel canto" lliure de qualsevol incrustació verista entre el públic del Liceu. No era així en els temps en què una part del públic considerava "fred" el tenor canari i preferia altres enfocaments més tremendistes. En aquesta ocasió, sigui com sigui, no hi havia en l'ambient aquest tipus d'escepticismes i la resposta del públic davant l'ària de Flórez al primer acte fou entusiasta. I merescuda, per què si atenem als aspectes purament vocals aquest fou el moment més ressenyable de la nit. Un moment d'antologia: elegància, mitges veus completament aèries, uniformitat del registre, aguts estratosfèrics... Tot el que es pot esperar d'un tenor belcantista. Les seves prestacions escèniques són, en canvi, d'una total convencionalitat i no mereixen més comentaris.

Pietro Spagnoli (que era el pare de Linda, però vist l'interès del llibret era, essencialment, el baríton) es va moure entre la bellesa del timbre i la noblesa -i la italianitat- del fraseig d'una banda, i certes dificultats derivades d'un recent constipat que van esborronar alguna cadència i van provocar alguna "rascada" puntual. Des del punt de vista vocal, però, va deixar un gran moment en l'escena amb Linda al segon acte. En canvi, des del punt de vista actoral no va aportar gens de veritat i va tirar de convenció constantment amb una gestualitat "de cantant" que a aquestes alçades ha quedat reservada a "dones barbudes" com Flórez a les quals es perdona tot.

Molt millor en aquest aspecte Bruno de Simone (marquès de Boisfleury), en la més pura tradició del baríton còmic tant a nivell actoral com vocal. El centre de la veu no és d'una gran consistència (no és un baix còmic) però l'octava alta és molt sonora i l'estil i la dicció impecables, recordant uns referents que són, en definitiva, els bons: Sesto Bruscantini i Alessandro Corbelli.

Els artistes del país tampoc no van desentonar. Sílvia Tro (Pierotto) va defensar la seva part amb bona línia i bellesa de timbre. Bellesa que no li falta tampoc a la veu de Simó Orfila, que interpretava un prefecte convertit en mossèn per a l'ocasió. Tant en el registre agut com en les mitges veus el so s'estreny una mica (massa cobert probablement), però l'emissió bàsica fins el passatge és molt brillant i la seva aportació vocal en general molt notable. Actoralment, en canvi, es pot dir d'ell el mateix que de Spagnoli.

El resultat de tot plegat és un dels repartiments més rodons que es recorden per a una obra que només sobreviu com a plataforma de lluïment per a virtuosos. El públic acostuma a agrair aquestes coses i ho va tornar a fer.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!