Ben retrobat, mestre Oue

Glòria Soler 21-10-2011

OBC; Eiji Oue, dir.

L'Auditori, 15 d'octubre de 2011

-

El deixeble de Seiji Ozawa tornava a l'Auditori després d'un any llarg d'absència i fou rebut amb una primera ovació tancada plena d'afecte i d'alegria continguda que el director es va encarregar de desbordar entre els músics de l'OBC. La primera peça, emmarcada en l'any Montsalvatge van ser els quatre moviments de ballet Calidoscopi simfònic, del compositor gironí, que li van valdre el Premi extraordinari de composició i del que és com a mínim sorprenent que no n'existeixi cap enregistrament tenint en compte que es va estrenar fa 56 anys.

L'orquestra va anar de menys a més. Després d'una Introducció un pèl tímida, brillà una Ronda i Pantomima mesurada en la justa proporció. Especialment sentida fou l'Havanera i esplèndid el Final "a la indiana", amb els metalls en plena forma. Oue fa virtut de la precisió. A la direcció poc convencional cal afegir-li una concepció oberta de l'art, que obliga l'oient a capbussar-se en la música sense reserves.

Tot i no ser una obra tant lluïda i tant rodona com el West Side Story, la suite Candide de Bernstein va actuar de perfecta parella de ball del Calidoscopi en la primera part. No només perquè la gestació d'ambdues obres és quasi paral·lela, sinó perquè comparteixen sentit de l'humor i un cert caràcter irònic. També, si Montsalvatge pren els ritmes antillans com a referència sobretot a la segona meitat de l'obra, Bernstein tot i prendre el text de Voltaire com a referència, no renuncia al caràcter nord-americà de la peça, fins i tot amb alguna clissada d'ullet - subtil- a Aaron Copland.

Per cert, l'omissió al programa de les parts de la suite va deslliurar l'orquestra dels habituals estossecs del públic entre moviments. Una argúcia que desconeixem si va ser intencionada però que vist el resultat potser s'hauria d'aplicar més sovint. A desgrat de fer-nos més ignorants, potser ens farà més respectuosos.

L'homogeneïtat del programa es va cloure amb la Simfonia fantàstica de Berlioz, on es van viure moments de gran lirisme, com en el tema del segon moviment, amb una feina impecable dels violins. També les percussions i el vent (en especial el metall) van brillar en la Marxa al suplici i el Somni d'una nit de Sàbat.

Oue es fon amb l'orquestra. S'hi integra plenament, sigui mig ballant una dansa amb les cordes dalt de la tarima o baixant els braços i deixant els músics tot sols uns segons per gaudir de l'espectacle. Dirigí tot el repertori de memòria i tragué el millor de cadascun dels músics.

Des del públic es feu arribar un ram de flors al viola Miquel Serrahima mentre Oue el feia saludar tot mostrant amb els dits el número 42, que són els anys que portava el músic a l'orquestra i que feien que aquest fos el seu últim programa abans de jubilar-se.

I com era d'esperar, ovació per a Oue, fins i tot amb crits més propis d'un estadi que d'una sala de concerts. Aplaudiments que no són ni de rigor ni per provocar un bis, sinó d'autèntica estima cap al que fou titular durant quatre anys de l'OBC. Una estima, sens dubte recíproca.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!