LPC3

Seixanta anys fa ja de la formació de la que alguns anomenen "la millor banda de Gospel de la història". Un vital Jimmy Carter, únic membre de la formació original, lidera amb els seus gairebé noranta anys, amb molta dignitat i solera, cada concert- cerimònia que els de l'estat sureny d'Alabama ofereixen.

Apareixen a l'escenari del Palau en fila, agafats els uns amb els altres per l'espatlla, mentre un ajudant comença a col·locar a cada cantant davant el seu micro. El públic explota amb aplaudiments incessants que es mantindran durant tota la nit. Bishop Billy Bower i Ben Moore demostren ser uns espectaculars vocalistes, amb unes harmonies plenes d'energia i força, capaces de produir calfreds i ovacions durant cada intervenció, però Carter continua tenint una guspira especial a la veu i com a animador és exepcional. Un cantant capaç de mantenir una nota gairebé un minut sense gaire esforç aparent, assegut pacientment mentre els demés cantants elaboren les seves intervencions com a solistes; quan és el seu torn, s'alça saltant de la cadira, sacsejant el micròfon cap al públic per rebre calorosos aplaudiments i molta fressa per part dels assistents, que mica a mica s'aixequen de les butaques per ballar amb fervor en una experiència propera a les misses dels estats del sud, rememorant una època en què els camps de cotó eren el públic de melodies submergides en la tristesa i alabances divines en busca de consol. Aquesta tradició es va poder viure al Palau, i es palpà el misticisme que el gospel o el blues emanen en l'actitud d'un Carter que, guiat per un ajudant, es passejà durant uns deu minuts per mig del públic, cantant com ho feia fa mitja centúria enrere i provocant l'èxtasi de molts fervorosos fans que repetien l'experiència que al 2007 els Blind Boys of Alabama ja havien brindat a la ciutat. 

Baix, piano elèctric i un bateria també invident, juntament amb un guitarrista amb una veu d'àngel, Joey Williams, acompanyaven austerament els solistes. Partint del gospel però amb el blues arrelat a cada entonació, obrien la nit amb el clàssic Up above my head per a continuar amb un Perfect Peace de Toots Hibbert (The Maytals), i seguir amb un altre clàssic com People Get Ready de Curtis Mayfield. Repassant tradicions americanes i presumint dels seus 5 Grammys, ens brindaren altres perles com Way down in the hole de Tom Waits o un sorprenent Amazing Grace cantat sobre la base del House of Rising Sun de The Animals. Parlant de la seva vellesa, Carter arrencava un munt més d'ovacions afirmant "sóc vell, però per fi sóc lliure!" a l'hora de presentar un Free at last emocionant.

Els d'Alabama han aconseguit que la música d'arrel afroamericana clàssica transcendeixi el seu públic popular per aconseguir tocar ànimes d'arreu del món. El blues de joc de respostes entre guitarra i veu, de slides, arrelat a lletres d'espirituals, és una vessant de la música negra que s'ha reproduït al llarg de la història dels estats del sud nord-americans i dels que en són hereus aquest grup que té més de trenta discs a l'esquena, tant com, m'atreveixo a afirmar, tota la música occidental posterior. El seu missatge està centrat en l'esperança d'un verdader món millor, amb un discurs d'arrels molt profundes, que crea una resposta immediata en el públic fent-lo partícip de les "oracions", tocant-lo amb sentiments cantats que no es limiten a un Oh Happy Day, que haig de dir que em vaig alegrar profundament de no sentir. És lamentable que alguns grups de gospel de renom es limitin sempre a treure's de la màniga el recurs fàcil per a posar-se al públic a la butxaca. Però els Blind Boys of Alabama no necessiten, ni estic segura que vulguin, abusar dels tòpics.

L'última cançó de la nit fou un Down by the riverside - que Carter digué que en principi no volien fer, suposo que pels motius que acabo d'explicar - amb la col·laboració especial de l'Institut de Gospel de Barcelona, que ja s'ha convertit en col·laborador assidu del festival dels Grans del Gospel que anualment es celebra a Barcelona. La veritat és que aquest grup val molt més com a animador que no pas com a grup vocal, ja que els seus aplaudiments i fervorosos xiulets es van trobar a faltar a platea quan aquest centenar de cantants estaven sobre l'escenari amb les seves túniques negres. No fa falta posar-se túniques, cantar amb les mans en direcció al cel o vestir teles africanes per transmetre el missatge curiosament alegre de la musica dels estats del sud. Són recursos repetitius que qualsevol grup de gospel compleix a la perfecció però dels que sortosament els Blind Boys of Alabama escapen. Actualitzant-se contínuament a través de col·laboracions amb grans com Ben Harper, Lou Reed, Salomon Burke... Els d'Alabama tenen l'agenda absolutament plena i tot i així conserven forces perquè els seus directes no deixin indiferent a cap assistent. Tota una experiència per als amants de la música d'arrel afrodescendent que per més que es repeteixi d'un concert a un altre no perd mèrit i aconsegueix sacsejar per dintre i per fora als presents.