LPC3

El dissabte 12 de maig es va celebrar al Conservatori Municipal de Música del carrer Bruc la final del concurs de piano Eugènia Verdet. No cal insistir en els clàssics elogis a la iniciativa. És evident que aquests concursos ajuden alguns músics (els guanyadors, naturalment) a tirar endavant les seves carreres i això ja és molt. A canvi, com sap tothom que ha participat en concursos, l'atmosfera competitiva no és el millor context per a l'art. Sigui com sigui, des del punt de vista artístic cal dir que el nivell dels concursants era molt alt, excel·lent en alguns casos. I també és important remarcar que, com a mínim pel criteri del que escriu, la deliberació del jurat fou prou ponderada i va premiar els millors, que foren quatre i no tres, com era d'esperar, perquè el primer premi fou lliurat a dos concursants ex-aequo. Dels quatre premiats dues eren dones provinents de països de l'est d'Europa: Daria Zurawlowa, polonesa, va obtenir el primer premi juntament amb el pianista basc Félix Ardanaz; Maria Ivanòvitx (Sèrbia) va obtenir el segon premi. Finalment l'algeriana Louiza Hamadi va obtenir el tercer premi.

Lamentablement l'aportació del país a tot plegat fou poc florida i no pels pianistes que van participar en la final (Josep Garcia Martínez, que va executar molt dignament la Sonata de Liszt, i Rafael Gómez, que va afrontar amb prou èxit obres de Beethoven, Granados i Ravel), sinó més aviat per la manca de les condicions ideals per a una final de concurs. Soroll a la sala per part del públic present (caramels, ventalls i moviment constant de gent) i fora de la sala per part d'un cor que molt legítimament desplegava el seu art. Incomprensiblement la porta estava oberta fins pràcticament el final de la sessió i les expansions corals es podien sentir perfectament mentre els concursants se la jugaven en condicions adverses.

Va obrir la sessió el pianista càntabre Jorge Nava, que va interpretar les Variacions Heroica de Beethoven i un estudi de Rachmaninoff. Dins del nivell general de la sessió, molt notable com ja ha quedat dit, l'execució va tendir excessivament al múscul i al forte permanent, a banda de crear una certa sensació de monotonia, produïa sons sobresaturats. Tot això és un bon motiu perquè Nava no sortís premiat, malgrat que les condicions d'aquest pianista són molt notables.

Josep García Martínez, de Sant Just Desvern, va oferir una major varietat dinàmica i una bona digitació en certs passatges de l'esmentada Sonata de Liszt, però el va perjudicar una bona ració de notes falses, el desaprofitament de certes pauses i el fet d'enfrontar el tema principal que condueix al clímax de la peça massa ràpid i massa fort, de manera que no hi va haver marge per a l'expansió tant pel què fa a la dinàmica com al fraseig.

Es va poder percebre un salt de qualitat quan la sèrbia Maria Ivànovitx va interpretar la Sonata nº4 de Prokofiev i la Sonata Dante de Liszt. Una major sensació de seguretat (malgrat els nervis amb què va viure la deliberació del jurat), precisió, pulcritud, concentració, control de les atmosferes... l'agradable sensació que dominava la música enlloc de ser-ne dominada. La gran claredat en els passatges virtuosístics, la inassequibilitat a les notes falses i les dinàmiques àmplies i controlades li van valdre un premi merescut.

I en aquest nivell ens va mantenir Daria Zurawlowa. Tot i que amb un enfocament més sobri, va llençar la seva candidatura amb la Sonata nº2 de Chopin, d'excel·lent factura, que completava un programa que havia començat amb Sheherezade de Szimanovski. Va obtenir moments de gran elegància en el passatge del darrer moviment que fa de contra-tema de la marxa fúnebre pròpiament dita. Com ha estat dit, va obtenir el 'primer premi com a recompensa. No va rebre res, en canvi, l'alacantí Rafael Gómez malgrat un Granados notable i l'opus 10 de Beethoven ràpid i precís (i molt elegant en el moviment lent), obres que juntament amb l'Ondine de Ravel van completar el programa del pianista d'Elda.

Louiza Hamadi va obtenir el tercer premi i és l'únic cas en què em queda el dubte sobre si es va fer justícia o hagués merescut alguna cosa més. La causa no estaria tant en un error de criteri del jurat com en el boicot, permanent i involuntari, a què va ser sotmesa la seva execució de la Sonata nº49 de Haydn: el cor de fons, corredisses infantils, caramels, ventalls i entrades i sortides es van confabular tots alhora per dificultar enormement la concentració de l'oient (la pianista semblava en tot moment perfectament imbuïda de la seva missió) i adulterar el concurs, on s'hi juga alguna cosa més que el simple benestar del propi espectador i per tant és impresentable que aquests fets es produeixin. Es va poder entreveure una digitació excel·lent però les dificultats per concentrar-se al moviment lent van jugar-hi molt en contra encara que no van impedir adonar-se del gran nivell de l'algeriana. Afortunadament una ànima caritativa va tancar la porta i amb la Tarantella de Venècia i Nàpols de Liszt Louiza Hamadi va poder competir en igualtat de condicions obtenint el resultat ja sabut.

La darrera actuació dins del concurs fou la de Félix Ardanaz, que va acabar compartint la màxima distinció amb Daria Zurawlowa i no es pot negar que va acumular els seus mèrits amb un Nocturn nº20 de Chopin molt sensible, un Vals Mephisto de Liszt espectacular i una darrera obra l'autor de la qual no puc recordar en què Ardanaz va percudir les cordes directament amb les mans, la qual cosa va cridar poderosament l'atenció en una sessió en què el més modern que s'havia interpretat havia estat Prokofiev.

Mentre el jurat deliberava la sentència que coneixeu vam poder gaudir de les notables habilitats artístiques del joveníssim Bernat Català, darrer premi Vallribera, que va amenitzar l'espera. La seva actuació va ser perfectament congruent en un concurs en què vam poder gaudir d'un gran nivell artístic i una sentència justa.