Bona Resurrecció (sense resurrecció)

Bernat Dedéu 30-10-2012

Pittsburgh Symphony Orchestra; Manfred Honeck, dir.

Palau de la Música, 25 d'octubre de 2012

-Caldria revisar (o, si més no, posar en quarantena) l'exclusió de la Simfònica de Pittsburgh de l'Olimp de les Big Five americanes, integrat i sepultat per les orquestres de Nova York, Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Boston. Si el nivell de Chicago o Boston continua essent excels -mercès a la feina de Riccardo Muti i un James Levine entregat als seus músics, tot i els seus problemes d'esquena- ja fa molts anys que la feina de la plantilla de Pittsburgh supera formacions com per exemple la de Nova York, encara endormiscada després de la somorta titularitat de Lorin Maazel. Aquesta Segona de Mahler de Palau 100, que l'orquestra girarà per tota Europa, ens ha mostrat una formació no pas immaculada, però molt eficient, liderada per una batuta que es troba al seu acme i que viatja pel text mahlerià amb molt bon coneixement de causa.

La Resurrecció demana una orquestra amb una capacitat de resistència fora mida, i els professors de Pittsburgh van resistir bé enfront del tòtem, amb algun desgast comprensible al vent metall. Però la lectura de Honeck no va acabar de reeixir. L'austríac va pensar adequadament, quasi com un poema simfònic, el Todtenfeier inicial, creant un bon diàleg contraposat entre els temes pastorals, les imatges naturalistes que prefiguren la Tercera i els espais d'angoixa vital. La recerca per la puresa mahleriana es trobava, entre d'altres, a l'encert dels cops d'arquet percudits del final del moviment, emparentats amb el mateix recurs sonor que escoltem al lied Revelge, inclòs al cicle Des Knaben Wunderhorn. Però Honeck, massa enfeinat en fer sonar bé l'orquestra, va oblidar el clima d'inexorabilitat tràgica que ha de marcar aquest primer moviment. Sense l'angúnia vital d'aquesta introducció simfònica, la resurrecció del final queda escapçada. Si no hi ha tragèdia (els pizzicatti havien de tenir molta més carn!), tampoc no hi ha redempció.

El millor d'aquest recorregut va arribar als dos moviments posteriors, on Honeck va tramar a la perfecció els ländler, scherzi i valsos que poblen aquestes joies del simfonisme. Encert supí, dit sigui de pas, d'agilitzar el tempo del segon, que s'acostuma a tocar com un vals trist, essent -contràriament- un pastitx de danses amb to optimista i sorneguer (el director ho emfasitzà obligant els seus músics a tocar els pizzicatti amb el violí al tronc, com si fossin una guitarra). L'arxiconegut Urlicht va ser molt ben defensat per la contralt Gerhild Romberger, de veu carnosa i poc sucre en l'actuació (el clima angèlic de la peça es va complementar molt bé amb un metall que provenia de fora d'escena, emfasitzant el caràcter ultraterrenal del text mahlerià).

L'esclat final, la resurrecció, va sonar molt bé, però va donar la sensació narrativa de ser un moviment més, ben espectacular i estentori, en el gruix del pensament de Mahler. I ha de ser un moviment de reacció! No hi van ajudar les últimes badades a la trompeta, que justament marca la veu supraterrenal de la simfonia en diàleg amb l'afirmació dels cantaires. Tampoc la soprano Laura Claycomb que, després d'un bon inici, va acabar disparant una veu més aviat trencada, de timbre àfon. Aplaudim la decisió d'ajuntar els cantants professionals del Cor de Cambra del Palau als diletants de l'Orfeó. L'entrada Auferstehn va patir un lleuger biaix d'afinació, però el cor va relligar prou bé la melodia final. Potser la posició a l'orgue dificultava la projecció, perquè al cor li va ser difícil arribar al poder volumètric que demana sobrepassar tanta teca orquestral, i que exigeix veus ben musculades. Al final, un bon Mahler, però sense resurrecció.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!