Bones cançons, senzillament

Xavier Villanueva 19-10-2012

Nacho Umbert

Petit Palau, 17 d'octubre de 2012

-Nacho Umbert és un d'aquells músics diferents. Ha tornat a escriure cançons uns quinze anys després de publicar un únic disc a mitjans dels 90 amb Paperhouse (un disc avui mític que curiosament es deia Adiós), i sembla que ha agafat embranzida. Si sorprenia al 2010 amb el magnífic disc Ay..., a l'any següent tornava a publicar obra nova (No os creáis ni la mitad, 2011) i tornava a sorprendre amb un altre grapat de bones cançons. En el concert del dimecres al Petit Palau (concert d'obertura del Cicle BandAutors d'enguany) ja va presentar algunes de les cançons que està composant pel que serà el seu tercer disc com a Nacho Umbert y La Compañía, que es dirà Familia.

Va interpretar dues de les peces que s'inclouran en aquest nou recull de cançons, Familia, acompanyat a l'escenari tan sols de Raül Fernández (Refree) a la guitarra.  Serà un disc unitari en el que els temes van sorgint dels records, anècdotes i ficcions al voltant de la seva família. Una de les cançons, Sudamericano, és una ranxera lenta que parla de la relació de la seva àvia amb la dona d'un jugador de futbol; una espècie de slow-ranxera. En una altra, en canvi, evoca un afer que la seva mare va tenir amb una estrella de Hollywood: el títol és prou clar, Que lo sepa Cary Grant. Totes dues cançons van ser presentades en format assaig, amb Raül Fernández i Nacho Umbert sols a l'escenari amb dues guitarres interpretant les cançons molt despullades.

El gruix del directe havia vingut abans, amb un munt de bones composicions extretes dels dos discos ja enregistrats del Nacho Umbert. Van obrir amb No os creáis ni la mitad, i de seguida van encarar El Senyor Esteve, un retrat a l'antiga burgesia composat en base al record del pare del Nacho Umbert, que sempre que veia un Mercedes li deia a son fill: "mira, el Sr. Esteve". Entre d'altres, també van sonar Nuestra Especialidad, un seguit de veritats ben dites sobre el món de la parella o Cien Hombres Ni Uno Más, una de les cançons més aplaudides i una de les instrumentades amb més distància a l'enregistrada.

La instrumentació aquest cop va ser més aviat clàssica: guitarra elèctrica, bateria i baix, a més de l'acústica del Nacho Umbert, per la majoria dels temes, que a vegades prenien color amb subtils tocs de sintetitzador i sons de petites guitarres. Una instrumentació més pobre que a les cançons enregistrades, que tot i així va saber conduir molt bé l'esperit dels diferents temes.  

Els bisos van ser del millor de la nit, sobretot perquè a la banda es va sumar en Raül Fernández al piano de cua. Van caure La Gata Soprano, Colorete y Quitasueño i Una chica espectacular, en un gran final de concert enriquit i molt pel so d'un piano marginat fins llavors.

Bones cançons i interpretacions més que dignes per a un més que bon tret de sortida pel Cicle BandAutors que tot just comença. A més, un petit tast de l'obra propera del Nacho Umbert, noves cançons que si mantenen l'equilibri d'allò que ha enregistrat fins ara faran que aquest cantautor alternatiu de Barcelona vagi sent cada vegada més conegut, com seria de justícia en un país normal.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!