Bones intencions, dubtosos resultats

Antoni Colomer 30-08-2011

Orfeo i Eurídice de Gluck

25è Festival Castell de Peralada, 29 de juliol de 2011

-Sembla que el Festival de Peralada ha pres nou impuls després d'uns anys de certa indefinició programàtica i una significativa baixada en el nombre d'espectadors. I ho ha fet nomenant a Oriol Aguilar nou director i amb la voluntat de reviure els gloriosos inicis dels que enguany se celebren 25 anys. L'aposta sembla que passa, principalment, per atorgar a l'òpera el lloc privilegiat que sempre havia tingut al Festival i que en els darrers anys s'havia anat diluint.

En aquest context, la proposta d'un espectacle operístic dirigit escènicament per La Fura dels Baus amb l'Orquestra BandART -no pas al fossar sinó a l'escenari- era la cirereta d'un pastís que tenia entre els seus ingredients principals un Nabucco amb grans noms i recitals de, ni més ni menys que Roberto Alagna, Plácido Domingo i Sondra Rodvanovsky.

El títol escollit per a aquest nou espectacle, l'Orfeo i Eurídice de Gluck, títol cabdal en l'evolució del gènere operístic i obra que, per les seves característiques, semblava adaptar-se de manera ideal als deliris visuals i conceptuals de la gent de La Fura, i en aquest cas concret, de Carlus Padrissa, que era qui signava l'espectacle. Però de vegades els millors ingredients no fan el millor dels plats. Per cuinar bé calen, entre altres virtuts, temps i talent. I algun d'aquests factors es va trobar a faltar en un espectacle que va quedar clarament per sota de les expectatives a gairebé tots els nivells.

El plantejament escènic de Padrissa es va basar en projeccions que van convertir l'escenari en una gran pantalla, i en la incorporació de l'orquestra al moviment i concepte escènic. Ambdues idees, de per si, podien haver funcionat però ens inclinem a pensar que a aquest plat el que li va faltar va ser temps. Temps per definir un concepte dramatúrgic interessant, més enllà de la idea d'identificar als membres de l'orquestra amb les cordes de la lira d'Orfeo, I temps per treballar detalls escènics trivials que el grup de Moià ens ha acostumat a resoldre de manera brillant en altres produccions i que aquí van sobtar per la seva deixadesa.

Els vídeos, realitzats per David Cid, van servir més per distreure al personal que per definir una idea o una situació dramàtica. La direcció d'actors va ser més que inexistent, fregant el ridícul en moments puntuals. La integració de l'Orquestra en el joc escènic va ser tímida i limitada, a part de provocar no pocs desgavells i desequilibris entre les seccions. La sensació era que Nikolic i els seus nois de bandART volien injectar energia a l'espectacle, però que la inèrcia del propi l'espectacle els va acabar devorant.

Capítol a part van ser les prestacions vocals, encapçalades per l'Orfeo d'Anita Rachvelishvili, que va mostrar un instrument d'excepcional qualitat. Un timbre homogeni, ampli, de textures fosques i sumptuosament pastoses, gran projecció i bona línia de cant. En la seva contra cal parlar d'una certa monotonia expressiva, potser deguda a la pròpia inèrcia de l'espectacle. Un luxe, sense dubte, va ser comptar amb Maite Alberola com a Eurídice, perjudicada com les seves companyes per un vestuari, com a mínim, poc reeixit. I correcta Auxiliadora Toledano com a un desdoblat Amor.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!