LPC3

Gautxa d'origen i carioca d'adopció, la figura de Calcanhotto és l'encarnació del minimalisme i la sobrietat, del romanticisme i el drama, de l'obscurantisme i la tenuïtat de llums al fons del túnel. Haver crescut sobre els pilars del tropicalisme legitimen la seva heterogeneïtat estilística i tota la resta, suposo que només es pot atribuir a l'exquisidesa i refinament d'un esperit instruït en el món de la faràndula, en l'alta societat brasilera.

El Palau no estava ple, com acostuma a passar darrerament. El treset que l'acompanya a la gira de presentació del seu disc, O Micróbio do Samba (Sony, 2011) entrà de manera puntual en escena encetant la nit amb el tema d'obertura del darrer treball, Eu vivo a sorrir. Amb la immediata incorporació de la cantant, dolça i suau, es descobreix l'austeritat vocal que marcarà tota l'actuació, seguint-se d'Aquele plano para me esqueçer, tema on les convulsions internes comencen a manifestar-se tímidament.

Sense pròlegs ni presentacions, els temes es van succeint, deixant pas a joies com Mais perfumado, sobre les infidelitats d'un company que creu mantenir en secret el seu engany. Juga amb els volums de la veu a temes com Vai saber?, on s'autoconvenç de que qui ella vol que l'estimi, l'acabarà estimant.

Els instruments elèctrics comencen a adquirir un rol de pes en la performance, integrant l'electrònic en un estil de samba gairebé unplugged. Classicisme càlid i excentricitat psicodèlica es troben en temes com Járeparô?, on Calcanhotto recorre al dramatisme per mofar-se de la nova parella del seu ex, que la pobre no sap ballar samba. Què de pitjor hi pot haver per algú que té la samba a la sang com un microbi incurable? La mofa es converteix en melodrama i la cantant acaba ballant com un robot, inhumà i maldestre.

Els slaps del contrabaix retornen la tensió perduda entre els aplaudiments, i la cantant beneeix l'escenari bolcant un vaset d'aigua al terra per interpretar Ven ver. Arribant a la relaxació orgiàstica amb Beijo Sem, on els silencis copulen amb la bossa i la samba més lleugeres, es deixa al públic flotant entre la tristesa i l'optimisme guiats per una intèrpret que juga a la perfecció el paper de llunàtica.

El directe ens transporta als grans clàssics brasilers amb Esses Moços de Lupicínio Rodrigues, creant un ambient de proximitat amb el públic, despullant la veu amb l'arpegi de la guitarra, apropant-se amb una mirada freda cap a tots nosaltres i aconseguint els majors aplaudiments fins aleshores. Al retorn de baix i bateria, la gautxa empunya un assecador i fa volar totes les partitures del guitarrista, arrancant les rialles del públic abans d'al·ludir a certs aires de fado amb Tâochic, on un megàfon distorsiona la seva veu, fent-li de sordina. Moments després, una figura aliena a la música entra en escena per crear una pluja d'estels de purpurina sobre la cantant. L'ambient ja és purament circense i Deixa, gueixa no fa més que sumar-hi una atmosfera bahiana. Ja només faltava que les tasses del te apareguessin com a elements de percussió, incorporant l'atrezzo com a ingredient musical, per adonar-nos de fins a quin punt és concebuda la posada en escena com un tot indissociable.

El directe torna a caure en el plany i l'aflicció amb Você disse nâo lembrar i ens convida a picar de mans mentre es presenta a la banda, en l'últim tema abans dels bisos. Retornen amb una sorprenent presa de poder del bateria i les veus masculines, que deixen anar una fúria vocal i un rock que queda completament contrastada per la dòcil fonació de la Calcanhotto a Tá na minha hora. I després del reclam del públic, reapareixen una darrera vegada amb la més ovacionada de la nit, Nâo va embora.

Brillant per l'execució del concepte general del directe. Genial per l'elecció dels músics i per la seva individual manera de posar en comú cada melodia. Magnífic per la interpretació melodramàtica de la cantant. Insòlit per l'originalitat de la integració estilística i instrumental. Natural per la serenitat i sensatesa en què es fa present la tragèdia. I tot i així, les carències d'una veu sempre massa delicada, contrasten d'una manera brusca i gairebé incòmode amb la lògica discursiva del directe.