Caro elisir...

Antoni Colomer 20-11-2012

L'Elisir d'amore, de Gaetano Donizetti

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Gran Teatre del Liceu, 18 de novembre de 2012

-En una de les darreres reposicions al Gran Teatre del Liceu de la producció de L'Elisir d'amore que va crear Mario Gas, ja fa més de 10 anys, recordo haver expressat una certa saturació d'aquest muntatge que, en aquells moments, semblava ja mort i enterrat. Va ser interessant, aleshores, comparar les tristes primeres funcions, amb un cast que prefereixo no recordar, amb les darreres de la mateixa tongada protagonitzades per un energètic (potser massa i tot) Rolando Villazón que va posar el teatre dempeus. La comparació va servir per deixar clars dos aspectes: primer que una producció no té vida per sí sola, sinó que aquesta li ve insuflada per les capacitats, tant vocals com teatrals, dels cantants i de la seva energia sobre l'escenari. I segon, que L'Elisir d'amore és òpera de tenor. Si el tenor funciona, la resta, sincerament, importa relativament poc.

Vénen a tomb aquestes reflexions en relació amb l'enèsima reposició al Liceu d'aquest Elisir, emmarcat en el neorealisme italià, del tàndem Gas/Gutiérrez, interpretada per un equip de cantants relativament jove, poc coneguts per al gran públic, que ha sorprès per la seva qualitat vocal i teatral i que ha tornat a convertir el Liceu en una festa. No hi ha dubte que l'enginyós recurs utilitzat per Gas al final de l'obra ajuda molt a que el públic surti amb una fugissera sensació d'eufòria, però també és obvi que si les coses no haguessin anat bé durant la funció l'enginyós final no tindria el mateix efecte. I cal reconèixer que la darrera funció d'aquesta primera sèrie va ser d'altíssim nivell.

Començant pel Cor del Liceu que, a més de cantar prou bé, es nota que s'ho passa molt bé amb aquesta producció. Daniele Callegari, per la seva part, va aconseguir un so equilibrat a l'orquestra, que no va patir errors de gruix. El director italià va aconseguir equilibrar el fossat amb l'escenari, tant a nivell de dinàmiques com de quadratura, amb tempi còmodes pels cantants i un volum discret. Potser es podria reclamar alguna cosa més a nivell orquestral, més imaginació i trempera al director en una comèdia d'aquest tipus, però no es pot negar que el treball de Callegari va ser seriós i, vist l'èxtasi final, reeixit.

-El personatge de Gianetta el va interpretar Elena Bayón que es va mostrar correcta en un paper discret i que, precisament per això, presenta majors dificultats de les que sembla a primera vista. Àngel Òdena va tenir gran presència com a Belcore, tant escènica com vocal. Va incorporar amb perfecta ironia la desfermada virilitat del militar fatxenda. La veu s'ha aposentat amb els anys i ara és un instrument important que ha fet la transició de baríton líric a dramàtic sense perdre la qualitat de sempre. Va estar correcte en la coloratura de la seva ària i en el seu lloc, tant vocal com escènicament, en tot moment.

Simone Alberghini no és un cantant especialment carismàtic, element important per a Dulcamara, però el seu personatge va anar creixent a partir d'una Cavatina inicial tan prudent que va ser fins i tot avorrida, cosa estranya en una peça amb el suc que té Udite o rustici, una de les grans creacions de Donizetti.

Però a mesura que la funció es va anar desenvolupant, Alberghini va anar trobant el punt just de comicitat i vocal, arribant al seu millor nivell en el duo amb Adina, i es va afegir amb entusiasme al festí final que li havia cuinat un Mario Gas present a la sala.

Nicole Cabell va guanyar, ja fa uns anys, la que és avui en dia, probablement, la competició de cant més important del món. L'organitza la BBC i es fa a Cardiff i d'allí van sorgir noms com els de Terfel o Hvorostovsky, que tot bon afeccionat coneixerà perfectament. Cabell està fent una carrera important, especialment als Estats Units, però no ha arribat a assolir les expectatives que havia despertat.

La veu, en principi és molt interessant, de lírico-lleugera amb un cert volum, polposa i, per moments, de gran personalitat i la línia de cant, sense ser enlluernadora, és prou correcta. Però té un inconvenient que va fer que, per a mi, fos la més fluixa del repartiment. Tots els atacs, al menys en la funció que comentem, van ser en pianissimo per fer créixer el so posteriorment. Un detall tècnic que acaba convertint el seu cant en monòton i que es va fer absolutament palès a Prendi, per me sei libero, ària que va acabar amb clars símptomes de cansament. Si a tot això li afegim que l'articulació del text és mínima i les dots d'actriu relatives, podem afirmar que estem davant d'un d'aquells casos d'èxit un tant incomprensible.

-Però el gran triomfador d'aquestes funcions va ser l'esplèndid descobriment del tenor mexicà Javier Camarena. Ja fa temps que el centre i el sud d'Americà són una veritable fàbrica pel què fa a la corda de tenor. Villazón, Álvarez, Vargas o Flórez són alguns exemples d'aquesta esplèndida fornada de tenors que ara tenen un nou representant. Tècnicament l'actuació de Camarena va ser de manual. Emissió fàcil, perfecta. Control del fiato canònic que sustenta i permet modular a plaer un legato natural i expressiu. Coloratura i messa di voce impecable. Timbre càlid i lluminós i, malgrat un físic un tant peculiar, bona connexió amb el públic i bones dots de comediant.

No hi ha en Camarena, en aquests moments, cap signe de debilitat. Es va anar posant al respectable a la butxaca poc a poc, número a número, a partir d'una única premissa: cantar molt bé!

Si alguna pega se li pot posar a aquest autèntic descobriment -que ja no ho hauria de ser tant, ja que està sol·licitat pels millors teatres i forma part de la, possiblement, millor companyia estable del món, la de l'Òpera de Zuric - és un excés de voluntat d'agradar, especialment el darrer dia amb Una furtiva lagrima, ària que va cantar amb facilitat insultant però en la que va pecar d'excessos expressius. Un petit detall fàcilment corregible per qui està cridat a ser un dels grans els propers anys.

 

Fotografies d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!