Cartes marcades

Antoni Colomer 29-06-2010

Pikovaia Dama de Txaikovski

Gran Teatre del Liceu, 19 de juny de 2010

-La Pikovaia Dama de Txaikovski, en la producció en elegant cartró pedra de Gilbert Defló, ha tornat al Gran Teatre del Liceu amb un repartiment integrat per intèrprets tots ells consolidats i de gran nivell que asseguraven una versió, pel què fa al nivell vocal, gairebé òptima. I la veritat és que així va ser, en línies generals, en el que podríem qualificar d'una exitosa reposició.

De fet, el Liceu, segurament per la greu crisi de finançament que travessa, ha utilitzat en aquesta ocasió un recurs que, per la seva filosofia, ha proposat en comptagotes però que molts teatres del món utilitzen: la reposició de produccions antigues amb repartiments de gran nivell que atreguin a l'espectador. Aquest sistema redueix considerablement les despeses d´una nova producció i permet veure a cantants que potser en un nou muntatge seria complicat portar-los.  A Viena, Londres o Nova York aquesta és una pràctica habitual que, tot s'ha de dir, sovint dóna resultats artístics incontrolables que poden anar del sublim a l'obscè. Cert és que en els teatres esmentats (Staatsoper, MET i ROH) les funcions són diàries i per tant el volum d'assajos és molt inferior. En qualsevol cas aquest tipus d'apostes per part del Liceu, tot i respectant el seu funcionament de "stagione", poden constituir una via d'estalvi a explorar més que no pas el recurs, a la llarga perjudicial, de reduir activitat .

En el cas de Pikovaia Dama, com diem, el recurs va funcionar molt bé, però també és cert que aquesta òpera, malgrat les seves contradiccions i els seus elements discutibles, dramàticament és pràcticament infalible. La relació de Txaikovski amb la novel·la de Puixkin és llarga i tortuosa. De fet el llibret l'escriu el seu germà, Modest, per encàrrec i per a un altre compositor. De bon començament Piotr no es mostra gens interessat en el subjecte fins que, per renúncia del compositor previst inicialment, el tema se li posa a tir i acaba composant l'òpera en pràcticament dos mesos. Una intensitat creativa que es percep en una òpera d'alt voltatge pel que fa a la seva música tot i que un tant discutible pel que fa al seu llibret i a la seva estructura dramàtica, per altra banda, com diem, prou efectiva.

-Txaikovski, a partir d'una versió molt lliure i que en general només respecta la idea central de la novel·la original i els personatges, tot i que modificant el pes d'aquests dins la trama, composa una òpera de números tancats, a la italiana o francesa, però musicalment es deixa influir per l'estil wagnerià - sempre filtrat per una sensibilitat pròpia molt marcada i molt diferent del geni alemany - en el tractament orquestral i la utilització evident del leitmotiv. L'estructura es basa en escenes curtes, de gran impacte dramàtic que se succeeixen com vinyetes i per les que circulen uns personatges de patetisme extrem com Hermann o la Comtessa, que protagonitzen l'escena central i clau de l'obra. Aquesta intensitat gairebé insuportable es compensa per una escena central a mode d'intermezzo que serveix a Txaikovski per introduir l'obligat ballet i homenatjar al seu admirat Mozart.

Per a un personatge com el de Hermann, visceralment al·lucinat des de la primera escena, cal un tenor de veu robusta i resistent però expressiu i amb línia de cant. A Misha Didyk, que va substituir a l'inicialment previst Ben Heppner, ja l'havíem pogut veure i escoltar a Berlín en, precisament, El jugador de Prokofiev, obra que aviat pujarà a l'escenari del Liceu, tot i que en versió concert, fet que suposa un error, ja que és obra de perfil marcadament teatral. En tot cas Didyk, més enllà d'aquesta especialització curiosa en personatges ludòpates, va tornar a mostrar el seu timbre resistent, potser no gaire bell, i la seva involucració total amb el personatge. Una actuació notable, malgrat l'evident manca de direcció d'actors que el va portar a actuar en determinades situacions com un actor del cine mut de començaments de segle, és a dir sobre actuant. Tot i així, el personatge creat per Txaikovski és tan vehement i obsessiu que fins i tot aquest tipus d'interpretació li escau al personatge. Absolutament injustificables, per tant, les protestes que va rebre al final de la funció per part del de sempre.

La resta del repartiment va estar a gran nivell, amb l'excepció d'una decebedora Emily Magee de qui s'esperava molt més. Veu amb poca expansió i un personatge que semblava venir-li vocalment i dramàticament gran. Sempre va estar correcta, especialment en la seva ària final, que va cantar amb gust, però d'un personatge com el de Liza cal esperar molt més. Una actuació correcta i expressivament distant.

-Pel que fa a barítons i mezzos, tots excel·lents. Elena Zaremba va començar freda i desafinada el seu duet de saló, però aviat va imposar els seus mitjans vocals i la seva qualitat en un personatge que probablement se li queda petit, mentre que Ewa Podles va suposar un luxe asiàtic com a Comtessa, un paper que acostumen a interpretar dives en les raneres de la seva carrera. És un personatge de caràcter molt lluït que sempre s'acaba enduent el gat a l'aigua en les preferències del públic. En aquest sentit se li ha d'agrair a la cantant polonesa que no hi posés més pa que formatge i simplement cantés magníficament un rol que per a ella és vocalment una bicoca. El seu duet amb Hermann va estar a l'alçada del que és, és a dir, el clímax dramàtic de l'obra.

Lado Atanelli és un excel·lent baríton al que ens agradaria veure més sovint i a poder ser en rols verdians. Veu compacta i rodona, de timbre envellutat i línia sòbria i elegant, va estar millor en la seva ària inicial on exposa el tema de les "tres cartes", excel·lent, que no pas en la de la darrera escena, més irregular, però va aportar qualitat al conjunt. Per la seva part, Ludovic Tézier va estar brillant en la famosa ària de Leletsky, pàgina que suposa el 90% del personatge i que el baríton francès va frasejar amb elegància aristocràtica.

Bé la resta de personatges, amb (com sempre) menció especial per Francisco Vas, però també a Alberto Feria i Jon Plazaola, i bona actuació global del Cor, que si bé va utilitzar en determinats moments un cert excés de decibels, va rematar l'obra interpretant amb emoció i qualitat tímbrica el darrer coral, de reminiscències litúrgiques ortodoxes evidents. Un final de traca i mocador.

Finalment, l'orquestra va estar a un nivell més alt que en el seu discret Der Rosenkavalier on les seves deficiències es va fer molt més evidents. Aquesta és una partitura menys exposada que la de Strauss, però cal dir que els resultats van ser prou bons i a més a més van anar "in crescendo". Boder, a qui li queda ja poc com a titular, lloc que ocuparà Josep Pons, es va mostrar més còmode en aquest repertori i va poder extreure de la seva orquestra un rendiment, aquesta vegada sí, convincent.

 

Fotografies d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!