LPC3

Una bona mostra de gust musical, de mescla d'estils i d'èpoques, de cosmopolitisme i arrelament cultural, tot cohesionat en un directe d'hora i mitja en una de les sales amb millor sonoritat de Barcelona, la Bikini, que celebrava ahir una altra de les espectaculars nits del Festival de Jazz de la ciutat. La paulista de 29 anys, Maria do Céu Whitaker Poças, va créixer en una família d'artistes i músics, forjant la seva identitat musical des de ben joveneta; això ja prometia per sí sol, però no era garantia del triomf actual de l'artista. Després de gaudir del seu espectacle entenem com ha arribat on està. 

El seu concert d'ahir va ser un torrent d'energia, ple de perles pròpies del nou disc, VAGAROSA, com ara Bubuia, o un Malemolência del seu disc debut (2005), com també homenatges als grans de la bossa, sense oblidar a grans clàssics com l'It takes two to tango de Ray Charles i Betty Carter interpretat en clau d'ska; temes d'autèntics revolucionaris com Fela Kuti, o un Sun is Shining de Bob Marley truncat per una apagada de llum de la sala que provocà els xiulets de tot el públic (a l'anterior disc ja havia versionat el Concrete Jungle). A dia d'avui, les influències més notables i palpables a la seva obra van des dels ritmes brasilers com la samba da raiz, el choro o la bossa-nova, fins al reggae - tan arrelat a Brasil -, el trip-hop, l'electrojazz, el jazz, el soul, o el funk (no s'interpreti el nou estil "funk" de la favela). No és d'estranyar per tant, trobar-se un concert ple de reminiscències a tantes vessants de la música negra, amb autèntica passió cap a la cultura que més contribueix al desenvolupament artístic del seu país natal, des de les dives del jazz a l'afro beat (el seu vestit estava complementat amb un cinturó fet de tela africana, tot a joc amb l'estil). Però poques vegades ens trobem tot això mesclat amb una exquisidesa tan notable. Bateria, dj, baixista i un multistrumentista acompanyant amb el teclat, la guitarra elèctrica i l'acordió,  ajudaven a la cantant a transportar el públic a les zones més íntimes del seu univers musical.

El seu vibratto suau i trencat ens introduïa ja des de la primera melodia vocal del recital a aquest camí que traça l'artista entre el jazz i la bossa, al que ja ens tenen acostumats altres artistes de l'anomenada onada new-soul. Però quelcom de diferent emana la cantant brasilera, quelcom de fresc, nou i alhora profundament arrelat a allò clàssic tant com a allò més experimental. A mig camí entre el so novaiorquès i el jamaicà, el bahià (Salvador de Bahia), el carioca i el paulista, Céu ens roba el cor tema rere tema, ens captiva els sentits a través de la cadència entre la tant típica tècnica brasilera gairebé xiuxiuejada, la veu profunda i dura colpejant en alguns aguts al més pur estil soul, la vibració trencada al més pur mood jamaicà. Sempre dolça però mai afalagosa. El seu moviment, a vegades sensual a vegades esbojarrat adornava els solos del seus companys de grup, i animava a més d'un espectador, que més que ballar o estar de festa, movia el cos per inèrcia mentre no perdia pistonada de tot el que succeïa damunt de l'escenari. A tots els atributs que hem anomenat, cal dir que l'embadaliment de molts és degut a la bellesa i elegància de la cantant.

Després d'ahir no tinc cap dubte de per què Céu va ser nominada al 2006 als Grammy llatins a millor nova artista i l'any següent al Grammy a millor disc de world music contemporani pel seu àlbum debut; la jove cantant és la viva imatge de l'herència de tantes altres estrelles que s'ha convertit en una nova estrella.