LPC3

A quarts d’una de la nit, sortint del concert del Palau Sant Jordi, un eufòric fan de Springsteen comentava a la seva amiga: “Si Déu existeix, Bruce és el seu enviat a la terra...” Aquesta afirmació, feta amb “l’escalfor” pròpia del que ha estat més de dues hores “flipant”amb un gran espectacle, tot i ser una exageració, amaga (des de el meu punt de vista) una reflexió interessant. I és que els concerts d’en Bruce a Barcelona (ja en porta 12) s’han convertit en una mena de ritual, on el Boss exerceix de gran sacerdot davant d’un públic que creu en ell i li entrega la seva “ànima” durant més de dues hores. Durant aquest temps, és capaç de fer-nos renovar la “fe” total en el que ell “predica”, en la seva música (és igual que ens presenti un recull de divertides cançons folklòriques americanes o un faci un recital acústic en solitari). Té la capacitat de transmetre emocions a un gran nombre (dissabte eren 18.000, però al 2003 va fer el mateix davant de 50.000) heterogeni de persones (joves, adults, nens i iaies), de fer-los ballar, cantar, saltar, emocionar-se o riure...Això no està a l’abast de tothom..., el cert és que crec que ningú més, avui en dia, és capaç d’aconseguir-ho.

Curiosament, aquesta entrega de la seva “parròquia” barcelonina sempre va acompanyada d’un clam unànime de la premsa general i musical: tots coincideixen en destacar la grandesa d’en Bruce (“Apoteosi”, “en Bruce arrassa”,...solen ser els titulars). I tenen raó, però què té Springsteen per aconseguir aquesta resposta de públic i crítica? Naturalment unes grans capacitats artístiques com a músic, cantant (cada dia canta millor) i compositor..., però, crec que, el que el diferencia dels altres és la honestedat. Bruce se’ns presenta dalt de l’escenari tal i com és, com un tio normal que treballa de músic i ens diu “això és el que sé fer i ho faig el millor que puc per a vosaltres”. I ens parla de les coses que el preocupen (que són també les nostres preocupacions): del que està passant al seu país i al món, de la dignitat humana, dels que no han tingut a la vida la mateixa sort que nosaltres, de la cara més fosca i amagada de cada un de nosaltres, però també de la capacitat d’estimar que tots tenim, de les noves oportunitats que ens ofereix la vida... I ho fa d’una manera senzilla, ara sol, ara acompanyat per la gran E-Street Band o per la Seeger Sessions Band com el dimarts.

Bruce va convertir l’escenari del Palau Sant Jordi en una mena de saló de l’oest americà: cortines de vellut vermellós, làmpades penjant del sostre, el típic piano de saló... Un tuguri on fer una copa amb bona companyia i escoltar música autèntica, de la que surt del cor i arriba a l’ànima, de la que et fa moure els peus sense parar, de la que ens agrada... S’apaguen els llums, es veu moviment d’alt l’escenari, “un, dos, tres, quatre”..., i el violí del “John Henry” enceta la festa. Esclata el Palau. L’escenari és ple de gent. Els 16 músics de la Seeger Sessions Band, una veritable Big Band, acompanyen Bruce en una altra exhibició de talent del de New Jersey. Potent secció de vents (trompeta, trombó, tuba), violins, banjo, contrabaix, piano, guitarres acústiques, cors... tot al servei del Boss. Va anar repassant gairebé tots els gospels, polques, dixies i espirituals del seu darrer disc We Shall Overcome (The Seeger Sessions). Van anar caient “Old dan Tucker”, “Eyes on the prize”, “Jesse James”, “Eerie Canal”, Mrs.McGrath”, “How can a poor man Stand such times and live?” Intercalant clàssics de totes les èpoques, amb un renovat aire folk, com “Growing up” del “Greetings From Asbury Park” (1973) (“dedicada als meus fans més joves”, va dir), “Factory” del “Darkness on the Edge of Town” (1978), un molt diferent “The River”(1980), “Johnny 99” i “Open all night”del “Nebraska” (1982) (“dedicat als meus fans de tota la vida”) i el “Long time comin” del “Devils And Dust” (2005), dedicat a la seva parella, l’absent Patti Scialfa que “us saluda i envia records des de casa perquè els nens van a l’institut i no ens podem refiar de deixar-los” El cert és que durant l’estiu va córrer el rumor que la seva relació no acabava d’anar bé, rumors que va recollir el New York Post i van ser desmentits pel Bruce i la Patti. Malgrat tot, no deixa de ser curiós que el Boss li dediqui una cançó a la seva dona en la qual un home penedit, que diu que ha après de les seves errades, acaba dient “I ain’t gonna fuck it up this time”/ “No la tornaré a cagar”). També va interpretar un tema que va tocar per primera vegada a València el passat dissabte, “Love of the common people” (compost 1967 per John Hurley i Ronnie Wilkins i del que han fet versions des de Waylon Jennings a Paul Young, passant per John Denver o l’Elton John).

Com una vella, però precisa, màquina de vapor que necessita escalfar-se poc a poc, la banda va anar agafant velocitat i això ens va permetre viure moments de molta intensitat amb el “O, Mary don’t you weep”, “My Oklahoma home” o el “Jacob’s ladder” i es va arribar a l’èxtasi amb “Pay me my money down” amb un increïble duet entre la tuba i el públic.

Els bisos van ser més tranquils. Un acústic “Land of hope and dreams” del “Live in NY” (2001), “especial per a Barcelona”, el “You can look (but better not touch)” del “The River” (1980), els espirituals “When the Saints go marching in” i “This little light is mine” i per tancar la gran festa, la traca final, l’“American land” amb tot el Palau Sant Jordi de Barcelona ( o d’Oklahoma City?) dempeus ballant desenfrenadament... Impressionant. Un cop més, impressionant.

Després del que havíem viscut durant dues hores i quart, no és estrany que algú pensés que el Bruce era un enviat celestial. No és humà. ”No és d’eixe món”. Hi havien d’altres que sortien convençuts de qui votarien el proper 1 de novembre a les eleccions al Parlament de Catalunya, i és que la pancarta que hi havia penjada al Palau Sant Jordi no deixava cap mena de dubtes “Bruce for president of Catalonia”. Molts hi estem d’acord... o no?