Crònica d'un ritual

Antoni Colomer 17-09-2010

The Last Night of the Proms

Royal Albert Hall, Londres, 11 de setembre de 2010

-Disculpin els lectors però aquesta no pot ser una crítica normal. Qualsevol que hagi presenciat alguna edició de l'última nit dels Proms, o escoltés l'emissió que en va fer Catalunya Música, ho entendrà. En aquest concert - que tanca un dels festivals de música clàssica, malgrat el que pugui semblar, més ambiciosos, populars i extensos del món, - el que mana és la música, sí, però bàsicament es tracta d'un ritual. Ritual que es remunta als orígens del festival, quan Sir Henry Wood va iniciar una sèrie de concerts que pretenien apropar la música clàssica al públic més ampli possible. En aquests concerts, als inicis al Queen's Hall, el públic menjava, bebia i passejava. D'aquí el nom de Promenade Concerts que va acabar consolidant-se.

Han passat 115 edicions i l'objectiu dels Proms, des de fa uns 60 anys ja organitzats per la BBC, segueix sent el mateix. Les millors orquestres i solistes del món van, ara, al Royal Albert Hall a tocar davant d'un públic popular i atent que omple tots els concerts, en molts casos a peu dret. Però el darrer, el conegut com The Last Night of the Proms, és quelcom especial per al poble britànic que l'ha convertit en un ritual músico-nacionalista que es faria indigest si no fos pel caràcter lúdic i el sentit de l'humor que l'impregna.

Si la primera part és més o menys seriosa i, en aquesta ocasió, vàrem poder escoltar cançons de Richard Strauss ni més ni menys que per la soprano americana i gran especialista en el gènere René Fleming, una nova obra de Jonathan Dove escrita especialment per a aquest concert que en una primera audició no va semblar més que una fanfàrria més o menys reeixida o a l'excel·lent violista Maxim Rysanov interpretant una adaptació per a aquest instrument de les Variacions Rococó de Txaikovski, la segona part és una mena de berbena, de festa permanent que viscuda in situ desencaixa la mandíbula del més escèptic.

Impossible descriure el que succeeix a partir d'aquí en tan breu espai. Banderes,  acudits, himnes i coreografies sui generis se succeeixen entre una audiència entregada a l'espectacle. La 1ª Marxa de Pompa i Circumstància d'Elgar, coneguda com a Land of Hope and Glory en la seva versió coral i el Rule Britannia del barroc  Thomas Arne (qui li anava a dir a aquest poc conegut compositor que una obra seva mantindria la seva popularitat tants anys després de la seva mort)  cantats a pulmó (i amb envejable afinació) pel públic dempeus són els punts àlgids d'aquesta festa en la que també és tradicional entonar Jerusalem, de Hubert Parry i, tot i que no sempre, el You'll never walk alone del Carousel de Rodgers i Hammerstein. Però el concert el tanquen, després del God Save the Queen (of course), els Promers, autèntics professionals del Festival que assisteixen als més de 100 concerts de què consta el festival, organitzen una recapta per a músics en dificultats, pengen una corona al bust del pobre Henry Wood  i al final, amb rigorós vestit de gala, entonen la popular L'hora del adéus juntament amb tot el públic quan l'orquestra ja ha abandonat l'escenari. Tot plegat un show inimitable i divertidíssim que es repeteix cada any i pel qual aconseguir entrada és una heroïcitat.  A tot això, comentar que l'orquestra i el cor són sempre els de la BBC i, en aquest cas, el director el txec Jiri Belohlavek, titular actual de la formació. Potser aquesta crònica hauria d'haver començat per aquí, però, com ja havíem advertit, aquesta no podia ser, de cap manera, una crítica corrent...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!