David Kitt, l'eterna promesa irlandesa

Joan Fontdeglòria 17-12-2006

Sala Razzmatazz 3, 17 de desembre de 2006

Després d’escoltar el seu últim disc (“Not Fade Away”, Sinnamon 2006) i de veure’l en directe sembla que David Kitt seguirà sent l’eterna promesa del pop irlandès. M’explico: després de cinc àlbums des del seu debut amb el preciós “Small Moments” (2000) i el salt a les llistes d’èxits britàniques amb el celebrat “The Big Romance”(2000) semblava que tot plegat seria un passeig triomfal de l’irlandès per les Illes i per la resta d’Europa; però Kitt s’ha anat diluint disc rere disc en una indefinició musical que l’ha portat a deixar d’autoproduir-se després del fracàs d´"Square 1" (2004). És en aquest moment que arriba Rough Trade, li obre les seves portes i el posa en contacte amb Tore Johansson, productor entre d’altres de Franz Ferdinand o The Cardigans.

A priori, aquest havia de ser el seu renaixement particular, la seva segona joventut precoç, però el resultat, “Not Fade Away”, ha acabat sent un disc decebedor. Kitt s’oblida del que millor sabia fer: composar temes amb melodies pop senzilles però emocionants amb loops que, juntament amb una veu sense artificis, creaven atmosferes màgiques. En els primers temes, “One clear way” i “Grey Day”, sembla que anunciï un retorn als seus inicis, però el resultat acaba sent massa premeditat i confús; a la llarga el disc es dilueix en bases electròniques sense massa sentit –a què ve “Don’t Fuck With Me”?– i en guitarres que busquen més l’impacte immediat d’un hit volàtil –“Say No More” ni tan sols es deixa escoltar una segona vegada– que no pas la calidesa que l’irlandès aportava fa uns anys.

Vist el panorama, el concert no va aixecar massa expectatives. La sala Razzmatazz3, la més petita, presentava una pobra audiència. Aquesta vegada, ni els “guiris” van aconseguir omplir la sala, senyal que no hi deuen haver massa irlandesos a casa nostra... David Kitt és un paio afable, rialler, sobretot molt agraït –acostuma a aplaudir el públic quan l’aplaudeixen i se’ns va dirigir en un sofert “spanglish”– i hi posa bona voluntat, però poca cosa més. El concert va ser si fa no fa com el disc: ple de contrastos contradictoris, pujades i baixades, algun bon moment –sobretot quan tot sol va interpretar la millor peça del seu darrer treball, “Guilty Prayers, Pointless Ends”– i un final absolutament fora de context amb una base electrònica pregravada que encara ara no sabem què pretenia.

Fa uns quants anys, els Tindersticks van triar l’irlandès com a teloner de la seva gira europea. Alguns, entre els qui jo m’hi compto, vam tenir la sort de descobrir al Palau de la Música un jove talent que, tímidament, sense fer massa soroll i jugant amb teclats, sintetitzadors i altres instruments improvisats, era capaç d’emocionar-nos, amb temes com “Another love song” i vam creure en ell. Els anys ens han tret la raó. Sabem que és un paio encantador; esperem ara que recuperi el nord professional que sembla haver perdut.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!