De Bill Shankly a Gustavo Dudamel

Antoni Colomer 04-07-2012

Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Venezuela; Gustavo Dudamel, dir.

L'Auditori, 30 de juny de 2012

-De memorable només es pot qualificar la visita de l'Orquesta Simón Bolívar de Venezuela, que va posar en peu l'Auditori de Barcelona amb una descàrrega musical inoblidable, sota la batuta d'aquest nou rei Mides de la direcció orquestral que es diu Gustavo Dudamel. Es podran buscar mil detalls criticables en determinats plantejaments, evidentment grandiloqüents, però el que és indiscutible és que el que vam poder escoltar a l'Auditori la nit del dissabte 30 de juny va ser música amb majúscules.

El primer moviment de la Simfonia Heroica de Beethoven, potser el més accidentat de la nit, va contenir més vigor i entrega a un discurs musical que la darrera temporada de totes les orquestres catalanes juntes. D'acord, podem posar el crit al cel pel dispositiu orquestral utilitzat, a totes llums excessiu. Però a canvi vam viure una experiència musical que probablement només es pot viure avui en dia amb aquesta orquestra, per les seves característiques intrínseques.

Com molts ja sabeu, l'Orquestra Simón Bolívar neix de la voluntat de crear un sistema pedagògic i social impulsat per José Antonio Abreu a Veneçuela. Un "sistema" que ha acabat produint un dels conjunts orquestrals més potents i seductors del món, segurament sense pretendre-ho. L'objectiu era oferir un futur digne a molts nens d'aquell país que d'altra manera caurien en la pobresa i l'oblit. El primer objectiu s'ha aconseguit, dins dels límits d'una realitat complexa. Però de propina, el projecte d'Abreu, ens ha ensenyat la importància del compromís total amb la música.

Hi havia un entrenador de futbol, concretament Bill Shankly, del gran Liverpool dels 60 i 70, que va formular aquella famosa frase que diu més o menys: El futbol no és una qüestió de vida o mort. És quelcom molt més important". Doncs per a aquests nois sembla que un compàs de l'Heroica és una qüestió de vida o mort. O potser més. Una qüestió d'orgull personal i col·lectiu.

He tingut la sort de veure les millors orquestres del món. Algunes, no moltes, són millors, més subtils, més flexibles i versàtils, més experimentades, més compactes. Però cap, ni Berlín, ni Viena, ni Amsterdam, per citar-ne algunes de les millors, toca amb el compromís i l'energia d'aquest conjunt de 200 joves que van posar literalment "potes amunt" l'Auditori.

I no ho van fer amb el conegut show de les propines, que inclou algunes obres tradicionals veneçolanes i l'inevitable Mambo del West Side Story de Leonard Berntein, que aquests nois converteixen en una veritable festa. Ho van fer amb una Heroica emocionant, amb una massa orquestral potser excessiva, però frasejada, viscuda fins a la darrera de les conseqüències. Quines cordes vibrants! quina capacitat de transmetre i quina comunicació superba amb Dudamel! Un Dudamel que està per tots i cadascun dels detalls i que no ha deixat de treballar sis mesos a l'any amb aquests talentosos nois malgrat els seus compromisos amb Los Angeles Filharmonic o l'Orquestra Simfònica de Gotemburg. Controla fins a cert punt l'entusiasme de l'orquestra però deixant que transpiri en cada compàs, sent conscient que és un dels segells i de les qualitats del grup.

Si a l'Allegro inicial l'energia no va estar del tot perfectament canalitzada, quin segon moviment! Que difícil i que bonic és escoltar Beethoven tocat amb aquesta convicció i amb aquesta passió. I que bé gestiona Dudamel aquest vehicle, que de vegades sembla indomable, per produir pura emoció! Cordes sumptuoses, fustes impecables, metalls vibrants...Una Heroica pel record.

Reconec que la Simfonia Alpina, com la Domèstica, són dues obres de Strauss que considero poc reeixides. Francament, del pitjor de la seva producció. En aquest cas la sobrepoblació del dispositiu instrumental va fer que l'orquestra no hi cabés literalment a l'escenari de l'Auditori.

Probablement, amb aquest parell de centenars de nois dels 18 als 26 anys, vam passar dels Alps als Andes, però una vegada més el nivell de l'orquestra va ser estratosfèric i Dudamel va donar una vegada més el millor de si mateix en una versió si es vol una mica en technicolor. Però és que aquest és també el segell d'una orquestra com la Simón Bolívar. Els admiradors del Beethoven dels Harnoncourt o Gardiner i l'economia de mitjans podran sortir amb els pèls de punta, però aquells que estimin la música, en especial aquella que es fa amb sinceritat, compromís i passió, no poden quedar indiferents davant d'un concert com aquest.

I al final, com hem dit, la festa! Els molts veneçolans que van fer acte de presència a l'Auditori, fins i tot amb banderes nacionals, consideren aquesta formació com un dels símbols del seu país i, seguint amb el símil futbolístic, tant de moda aquests dies, celebren cada interpretació dels nois com si fos un títol. Potser el títol més preuat, el que uneix cultura i consciència social. Allò del que estem tan mancats al nostre país i que la majoria de polítics no ensumen ni de lluny.

Aquí us deixo el show final habitual de l'Orquesta Simón Bolívar de Venezuela per a tots aquells que no l'hagueu vist mai. Un colofó festiu a un concert, diguin el que diguin, musicalment rigorós i emotivament extraordinari.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!