De poc a molt

Antoni Colomer 30-03-2012

Orchestre National de France; Danielle Gatti, dir.

L'Auditori, 12 de març de 2012

Temporada Ibercamera

-L'expectació era gran a l'Auditori per escoltar una obra com la Novena simfonia de Mahler, una de les obres clau per entendre la música del segle XX. Però especialment hi havia expectació per escoltar-la dirigida per Danielle Gatti, un director que s'ha anat coent a foc lent fins arribar, aquests darrers anys, a ser considerat un dels gran directors del moment.

Després de molts anys a l'Òpera de Bolonya o a la Royal Philharmonic de Londres, renunciant a moltes propostes enlluernadores, Gatti ja fa uns anys que lidera l'Orquestra Nacional de França i, els darrers estius, ha estat protagonista d'un dels espectacles més unànimement aclamats del panorama operístic mundial: la darrera producció del Parsifal wagnerià a Bayreuth, que ha dirigit amb lloances enceses de la premsa internacional.

Així doncs, Gatti ha donat el salt a la primera divisió dels directors d'orquestra gràcies a una sòlida formació que es tradueix en un gest expressiu però sense l'exhibicionisme d'altres joves, tot i que talentosos, directors. I no hi ha proba més definitiva per a un director que una obra com la darrera de les simfonies completades per Mahler.

És ben sabut que l'obra té un component luctuós considerable. No val la pena aquí repetir les circumstàncies vitals que envolten la creació de l'obra. Només dir que la vida de Mahler s'ensorrava definitivament i que ell n'era absolutament conscient. Com a El cant de la terra, el to místic de comiat del món terrenal s'imposa del començament al final, de vegades amb virulència i de vegades amb un abandó, com en els compassos finals del quart moviment, que encongeixen el cor.

Així va ser en la versió de Gatti amb la seva orquestra francesa. Uns compassos finals antològics, només entelats per la poc delicada tos de diversos espectadors, els de sempre. Tot sovint un es pregunta per què hi van, als concerts.

Malgrat aquests imponderables, el final de l'obra en mans de Gatti i l'ONF, va ser dels que tallen l'alè i va compensar, sobretot, un començament lamentable, amb errors en els metalls i desafinades evidents en els lacònics primers compassos del primer moviment. Un començament indigne d'una orquestra i un director d'aquest nivell.

El primer moviment es va desenvolupar amb una certa fúria i poca claredat de textures i de discurs. Cert és també que la localitat que ens va proporcionar l'organització era molt lateral, amb les trompes molt presents i un desequilibri amb la secció de cordes evident.  Les coses es van anar posant al seu lloc a poc a poc i al segon moviment, una dansa que, com feia sovint, Mahler utilitza com a tapís de fons d'un discurs complex i personal, l'orquestra ja va respondre amb total implicació i encert mentre que Gatti va poder exposar un discurs coherent que es va anar reforçant fins al meravellós final, una de les conclusions més colpidores de la història de la música, en el que les cordes de la Orquestra Nacional de França, i molt especialment els violins, van tocar el més enllà amb els dits.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!