De tot i força

Josep Pascual 12-07-2012

Concert de cloenda del 47è Festival Internacional de Cant Coral de Barcelona

Palau de la Música, 7 de juliol de 2012

-Com a cloenda del 47è Festival Internacional de Cant Coral de Barcelona va tenir lloc al Palau de la Música Catalana un concert en tres parts, cadascuna de les quals es corresponia amb els tallers que els diversos cantaires havien anat treballant al llarg de les diferents sessions d'assajos i activitats. Així doncs, el concert era la coronació d'unes jornades de treball, la mostra davant del públic de la feina feta. Intervingueren cantaires de cors de veus blanques i de cors mixtes arribats d'Àustria, Polònia, Mèxic, Argentina, Portugal, Sudàfrica, Alemanya i Catalunya. A més, a les diverses corals s'hi afegiren cantaires de la FCEC, entitat organitzadora del festival. Era, doncs, un concert amb un èxit garantit ja abans de començar. El públic ja sabia què anava a escoltar i, potser el més important per a una gran majoria, a qui, ja que molts tenien parents i amics entre els cantaires. Ara bé, els que anàvem a escoltar sense aquesta implicació diguem-ne sentimental i afectiva sabíem que anàvem a gaudir d'una expressió entusiasta del fet coral, una manifestació musical ben arrelada al nostre país des de fa decennis.

Cadascuna de les parts era prou diferent de la resta i, per tant, la valoració de cadascuna d'elles bé ha de ser prou diferent. En primer lloc, escoltàrem A Catalan Suite del compositor Kirby Shaw. Dirigí Òscar Boada des del piano amb el seu domini habitual. Boada ha estat l'artífex i director - i encara ho és - d'aquest miracle que és el Cor Vivaldi. Diversos membres d'aquest cor participaren en la interpretació al costat d'altres veus blanques, algunes arribades d'indrets llunyans i que exhibiren una dicció catalana prou bona que palesava una feina de preparació excel·lent. En el pla musical la interpretació va ser senzillament extraordinària. El cor es deixà endur pel swing de l'escriptura de Shaw i el reguitzell de cançons tradicionals del nostre país que conformen l'obra sonaren fresques i vitals. Amb Boada completaven la secció rítmica el guitarrista Publio Delgado, el bateria Jordi Serrano i el contrabaixista Guillermo Prats. Llàstima que el públic tenia tantes ganes d'aplaudir que cada cop que s'acabava cadascuna de les set melodies populars catalanes que componen la suite aplaudia. Però no solament això, molts aprofitàvem per fer comentaris. Davant la impossibilitat de començar cada peça des del silenci, Boada, amb bon criteri, es decidí per anar fent i la música s'imposava, que és com ha de ser. De fet, estem tan acostumats a que el públic molesti que no farem cap més comentari en aquest sentit tot i que aquesta situació hauria de fer reflexionar més d'un sobre la conveniència o no d'anar als concerts; si més no, d'anar ja xerrat i tossit de casa, de la mateixa manera que ja hi van lliures d'altres necessitats i, en tot cas, s'esperen a complir amb elles al descans - potser que també xerressin i tossissin al descans, oi? Igual que hi ha un lavabo podria haver un xerrador i un tossidor, potser també un menjador de caramels, tal vegada precedit d'una sala de desembolicament de paper de caramel... Però bé, deixem el públic de banda ja que, malgrat que aquest públic no arribi ni a sospitar-ho, allò que és més important en un concert és la música. Ves per on!

Després de la magnífica A Catalan Suite de Kirby Shaw en versió igualment magnífica, escoltàrem cinc cançons populars i tradicionals de Sudàfrica, amb la cirereta al final del potent himne nacional del país. Matlakala Bopape, gran coneixedora d'aquest repertori, dirigí els cants, tots ells acompanyats de dansa, amb una musicalitat extraordinària. Bopape viu la música, la porta a dins, i ha sabut transmetre aquesta passió als participants al taller. Abans de cada peça Bopape la presentava i va ser tota una lliçó - un xic llarga, certament, ja que calia la traducció - sobre les característiques d'aquest folklore tan especial i atractiu. Els cantaires degueren treballar de valent i el resultat fou més que digne, i hi hagueren moments realment emocionants i vibrants.

Al final, el Rèquiem de Mozart. Paraules majors! El cor, nombrosíssim, estava format per més dones que homes - fet ja habitual als cors del país - i l'orquestra, de cambra, potser perquè una orquestra de majors dimensions no hi cabia, fou una sorpresa en alguns aspectes. Primer de tot pel fet que hi havia dos clarinets en comptes dels dos corni di bassetto preceptius, i després perquè en comptes d'un orgue hi havia un teclat electrònic. A banda d'això, no es pot dir que l'orquestra estigués prou cohesionada ni en cadascuna de les seves seccions ni com a conjunt. De fet, el director, Markus Hanke, optà per ignorar l'orquestra al llarg de tota la interpretació i s'ocupà exclusivament del cor. Potser per això, l'orquestra va sonar com va sonar, tot i els esforços i la feina lloable dels seus membres, cal reconèixer-ho. L'absència de matisos i contrastos dinàmics, quelcom importantíssim en una obra tan intensa, expressiva i dramàtica com el Rèquiem de Mozart, però, no només era ben palesa a l'orquestra sinó també al cor. Potser per manca de prou assajos Hanke va optar per intentar fer una lectura correcta més que no una veritable interpretació. Però ni així va ser del tot satisfactori el paper del cor ja que hi hagueren diversos moments problemàtics que, especialment en el cas dels tenors, foren evidents fins i tot per als més entusiastes i menys proclius a cap mena de crítica. Certament es tractava d'un cor format per cantaires aficionats i la feina feta mereix el nostre reconeixement. L'esforç i l'enriquiment personal i musical que cadascun dels participants en aquest Rèquiem ha suposat, sens dubte, tota una experiència. Però potser Hanke podria haver aconseguit alguna cosa més de tots ells. I és que Hanke - que d'altra banda era evident que tenia el Rèquiem dins del cap i el seu coneixement de l'obra està fora de dubte - es limitava a marcar entrades i el compàs, a fer que tot funcionés, ben quadrat i amb tot al seu lloc. Potser molts de nosaltres trobàvem a falta major expressivitat però la fidelitat "a la lletra" del Rèquiem - la fidelitat a l'esperit ja és un altra cosa - fou indubtable. Del quartet de solistes sobresortí la soprano Roser Ferrer-Morató, que esdevingué la protagonista insospitada i inesperada d'aquest Rèquiem. El seu timbre de veu i la seva interpretació ens mostraren una cantant exquisida que s'expressa amb un lirisme d'alta volada sense, però, gens d'afectació. La resta - la mezzo Daniela Sarmiento, el tenor Joan Martínez Colàs i el baix-baríton Karl Svensson - van afrontar les seves respectives parts amb l'entusiasme i entrega habituals en una interpretació com la de dissabte i cadascun d'ells tingué algun moment destacable. Així doncs, i resumint, fou un Rèquiem molt desigual però alhora entranyable. Podria haver estat una altra cosa potser amb més assajos i amb l'ànim d'intentar aprofundir més enllà de les notes. Ja deia Mahler que a la partitura hi és tot... menys allò que és essencial. Però malgrat tot això que diem, tota la vetllada va ser un càlid homenatge al cant coral i als cantaires, que eren els grans protagonistes d'aquesta vetllada, tot i que, com hem apuntat, almenys al Rèquiem, el protagonisme va recaure en la soprano Roser Ferrer-Morató, sens dubte, una de les millors cantants del nostre país en aquest moment.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!