Diari d´un desaparegut al Castell de Barbablava

Ofèlia Roca 07-04-2008

Gran Teatre del Liceu, 7 d'abil de 2008

Diari d’un desaparegut, de Leos Janácek
Michael König, Marisa Martins, Assumpta Mateu, Beatriz Jiménez, Anna Alàs.

El Castell de Barbablava, de Béla Bartók
Willarde White, Katarina Dalayman.

Direcció Escènica: Àlex Ollé i Carles Padrissa ( La Fura dels Baus )
Direcció Musical: Josep Pons


La proposta del Liceu a estat molt interessant i encertda. Programar aquestes dues obres, estrenades en el seu temps amb tres anys de diferencia (1918-1921), fa que les dues partitures tinguin un vincle en comú molt fort i característic: la visió de l'amor vinculada estretament a una necessitat obsessiva i malaltissa d’afecte.

Diari d'un desaparegut, de Leos Janácek és un cicle de vint-i-dues cançons per a tenor, mezzosoprano, tres veus femenines i piano i que en aquesta ocasió s'ha interpretat en la versió orquestrada per Gustav Kuhn. Hem de dir que aquesta obra portada a l’àmbit operístic s’enriqueix molt i, encara molt més gràcies a la posada en escena de La Fura i Jaume Plensa.
El muntatge és auster, protagonitzat per un fons negre i amb tota la importància evocada en els dos protagonistes i els cossos que fan de decorat. Amb la plàstica aconseguida amb les seves formes humanes en moviment, tant per als cantants com pels actors que l'interpreten, s’aconsegueixen missatges estètics i impactants sensacions molt emotives.
La desesperació que viu el personatge Janík la ubiquen encertadament en un forat sota terra on canta el tenor provocant una sensació d'angoixa total. En alguns moments nomes aconsegueix fer aparèixer el seu cap, fent-lo contrastar amb la visió quasi total del seu cos i, en d’altres moments, segons el seu estat d'ànim, es troba emotivament envoltat de formes amb les masses corporals dels actors.

El tenor Michael König dóna amb la seva veu tots els colors,contrastos i sentiments adequats al seu personatge. Condicionat per la reduïda mobilitat a l'espai del seu forat, i amb una interpretació intensa i dramàtica, en tot moment aconsegueix una projecció de veu més que notable.

La Zefka, de Marisa Martins, va ser molt sensual, entregada i amb una emissió de la veu esplèndida. El seu personatge així ho requeria.

Les tres veus de dones van ser correctes i encertades. Sempre en el context que l'autor volia reflectir i aconseguint fàcilment un efecte sonor de misteri i matisos d’ambient de vocació etèria.


El castell de Barbablava, de Béla Bartók, és una òpera breu per a baix i mezzosoprano basada en el conte "La Barbe bleu" de Charles Perrault.
En aquesta ocasió el muntatge va ser molt adient encertant l’ambient just que necessitava l'obra. Tot just començar l’espectacle el Liceu es va convertir en el castell de Barbablava gràcies a projeccions sobre l'escenari representant a Judit i Barbablava. Projeccions que s’endinsaven pel castell, per les escales del Liceu que porten a la platea, amb el resultat final de la seva espectacular entrada per la part del fons del escenari, i amb una veu en off que ens narrava la història del castell-Liceu i els seus personatges, tot embolcallat amb una atmosfera obscura i intrigant que recordava a les pel·lícules iniciàtiques en blanc i negre del gènere gòtic. Realment fantàstic.
En quant transcorria la història en la que Judit vol obrir totes les portes tancades amb clau del castell, la Fura i Plensa ho plasmen amb la cantant i unes actrius caracteritzades com ella que corren, pugen i baixen escales amb la única llum d'una espelma provocant un efecte realment inquietant, tenebrós i a l'hora màgic.
En d’altres moments els sentiments de la parella, les accions, el color de la sang de les dones mortes i de la psicologia de Barbablava es reflectien en unes projeccions encertadíssimes en unes teles-tul movibles sobre l'escenari del teatre creen un espai màgic i tridimensional.

En el moment en que Judit aconsegueix obrir la darrera porta descobrint el gran secret del seu amat es reflecteix amb la il·luminació total de la foscor i amb una pluja de sorra que cau des del cel i una corrent d'aire lluminós que s’inicia de les tenebres provocant un gran efecte visual.

Barbablava estava interpretat pel baix Williard White que el va dotar amb una veu contundent i ben projectada, però amb una manca d’expressivitat en tot moment que va fer que no acabes de convèncer el seu personatge misteriós, apassionat i atormentat, però amb un component en les seves característiques físiques que li donaven al rol un aire molt interessant.
La Judit de Karina Dalayman va ser en tot moment entregada, apassionada, encuriosida i espantada pel misteri i amb una gran emissió de veu.
El resultat interpretatiu en conjunt dels dos cantants no va acabar de fusionar-se degut a que no estaven en el mateix punt d'entrega i d’interpretació. Un llàstima en aquest sentit.

El director Josep Pons va exercir d’una direcció en tot moment encertada, contundent, precisa i amb una bona musicalitat. Les obres interpretades no són de fàcil execució, sobretot la peça de Bartok que, amb una lectura profunda de la partitura del castell, va aconseguir en tot moment el que volia dir el compositor també, en part, gràcies a una musica molt descriptiva amb efectes sonors contundents com el grinyolar de portes que s'obren i es tanquen, llàgrimes que vessen i camps de flors músties.

L'orquestra del Liceu va respondre molt bé a les indicacions del director i amb un so homogeni, misteriós i contundent quan les obres així ho requerien.

En definitiva; amb aquest equip humà ens transportem a un gran plaer sensitiu i visual per a les nostres sensibilitats.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!