Dies de sucre

Xavier Villanueva 08-11-2012

Festival In-Edit

-La desena edició de l'In-Edit tanca després de deu dies de festival en els que s'han projectat més de seixanta documentals musicals diferents davant d'un públic que ha tornat a créixer enguany fins arribar a la xifra de 31.000 espectadors: encara no han tocat un sostre que ningú sap on està.

Searching for Sugar Man ha estat la pel·lícula triomfadora del festival, enduent-se tant el premi del públic com el del jurat en la categoria de films internacionals. No és gens estranya aquesta rebuda, perquè és un documental musical que ho té tot. El personatge retratat, Sixto Rodriguez, conegut (o desconegut) artísticament com a Rodriguez, és un músic brillant que abans de desaparèixer va enregistrar dos discos els anys 67 i 70 dins un llenguatge de folk-pop lisèrgic. Dos discos que van passar completament desapercebuts als Estats Units però que, en canvi, a Sudàfrica van triomfar com a la resta del món anglosaxó triomfaven els Beatles o els Rollings. El documental retrata el procés gairebé detectivesc de recerca del personatge per part dels seus fans sud-africans. Bona música, una bona història, més d'una sorpresa i el descobriment de dos discos que no paren de sonar a casa aquests últims dies: què més es pot demanar a un documental.

-Sant Andreu Jazz Band. A Film About Music and Kids és l'altra guanyadora de l'In-Edit aquest any, en aquest cas del premi del jurat dins la secció nacional. Cal dir que el nivell de les tres produccions catalanes presentades a concurs (Sant Andreu Jazz Band, Conxita Badia No Existeix i Adrià Puntí) ha estat del més alt del festival, i en un entorn menys competitiu qualsevol de les tres s'hagués endut tots els premis sens dubte. Però ha guanyat el retrat de grup de la meravellosa big band de nens que dirigeix un d'aquells mestres que tots haguéssim volgut tenir, Joan Chamorro i la seva Sant Andreu Jazz Band. Una big band tant especial que causa que un saxofonista del nivell de Jesse Davis (i de la seva procedència, Nova Orleans) digui davant un Chamorro agraït coses com: "la comunitat mundial del jazz t'agrairà algun dia el gran servei que fas a aquesta música. Gràcies".

Totes dues pel·lícules es podran veure aviat en el circuit de sales estables. Un fet que hauria de ser més habitual per poder apropar el consum de documentals musicals durant tota la temporada a un públic que cada any demostra a l'In-Edit que el gènere del documental musical hauria de tenir més sortida. Una sortida que en part proporciona In-Edit Tv, la nova plataforma online on de moment es poden veure una quarta part de les pel·lícules projectades al festival.

 

-Pel què fa als altres documentals presentats a concurs, només quatre paraules dels títols que encara no hem ressenyat des d'aquest espai. Primer de tot, una altra pel·lícula que hagués guanyat tots els premis en un festival de menys nivell artístic que l'In-Edit: The Punk Syndrome. És el retrat dels Pertti Kurikan Nimipäivät, una banda de punk finlandesa formada per quatre discapacitats mentals amb hits que bramen coses com: "els que decideixen fan trampes, els tramposos prenen decisions, passen dels discapacitats com nosaltres o en el Parlament parlen de moltes coses però jo no entenc el que diuen". Els assajos, la relació amb els cuidadors i entre ells, moments de bogeria i moments de seny, la vida privada dels quatre membres de la banda i moltes més coses en un retrat en el fons sobre la humanitat que es necessita per tirar un projecte així endavant, sobre el que és "normal" i el que no, si és que realment hi ha coses més "normals" que d'altres.

I'm Not a Rock Star és una altra història curiosa, el seguiment de la pianista Marica Bournaki des de la seva infància fins a la seva joventut. Encaminada per la família (sobretot pel pare) cap a una ràpida professionalització com a pianista de concert, el film va recorrent els seus canvis de pensament i el seu procés de maduració, fins que es rebel·la i lluita per viure la música d'una manera més coherent amb el seu pensament. En el fons, és un cant d'amor a la música i un lliçó per tots aquells pares frustrats que intenten revertir les seves incapacitats artístiques mitjançant la projecció de les mateixes en els seus fills.

-Art Will Save The World. A Film About Luke Haines és també una bona història, i a més està explicada amb una certa distància que la fa més interessant i còmica. És l'autoretrat de Luke Haines des de la seva infància fins avui en dia, passant per projectes com The Auters, Baader Meinhof Group o Black Box Recorder i dedicant força temps a qüestionar la possibilitat d'empaquetar una vida, d'escriure història. El film comença amb la veu en off del mateix Haines: "Algú vol fer una pel·lícula sobre mi, però tinc la sensació que no és una bona idea. Em pregunto a qui filmaran per a què fingeixi que em coneix..."  Doncs, entre d'altres, Jarvis Cocker o Stuart Home, un personatge fals que no existeix interpretat per un actor. El repàs de la trajectòria de Luke Haines i un munt de reflexions sobre com explicar el passat i sobre la impossibilitat de no distorsionar-lo al fer-ho: com diu el director Grant Gee, no es tracta tant de pretendre no distorsionar, sinó de l'ètica de la distorsió i de l'engany, de com distorsionar i enganyar per a ser fidel al que vols explicar.

A banda de les pel·lícules en competició, el festival n'ha projectat un munt fora de concurs en diferents seccions. Algunes encara es poden veure des d'In-Edit Tv. Per exemple el retrat rigorós de A Tribe Called Quest, un documental que compleix a la perfecció la funció de fer entendre l'art d'aquests novaiorquesos. De fet, escoltar discos com The Low End Theory abans o després de veure el film porten a dues experiències diferents, i això ja diu molt de la pel·lícula.

-Dues pel·lícules més disponibles online amb algun punt de contacte són Turning i 1,2,3...Standstill, dos retrats de dos projectes en directe més que originals. El cas de Turning és el seguiment dels directes que Antony and The Johnsons van fer al costat de tretze dones amb vides difícils, un cant a la bellesa d'allò ja donat i un munt de reflexions sobre els límits del concepte de gènere sexual i les imposicions i el dolor que això suposa per certa gent. 1,2,3...Stanstill és el seguiment dels concerts dels barcelonins en la gira de presentació del disc Vivalaguerra del 2006. Uns concerts molt especials, fets en indrets on normalment no sona música i amb el públic al mateix nivell que els músics. Valentia, sinceritat i la lluita per un art més proper de la generació que ara té 30 anys. Com es diu en un moment del film: "Vivalaguerra quiere decir Vivalavida".

Tornant al principi, l'In-Edit s'acomiada fins l'any que ve però deixa rastres suficients com per incentivar el consum de documentals musicals durant tot l'any d'una manera més tranquil·la. La marató de documentals d'aquests deu dies ha suposat per molts un parèntesi, com si fos un ritual anual on omplir-se d'informació encara no ben digerida. Dies de sucre, per seguir l'analogia del Sugar Man de Rodriguez, l'home de sucre que li proporcionava a l'anomenat Dylan hispà jumpers, coke i sweet mary jane com a colors pels seus somnis. Deu dies de sucre que segurament han ajudat a molts tenir una mirada més àmplia sobre tants i tant variats fenòmens relacionats amb la música. Dies de sucre, per últim, que podem allargar ampliant el nostre consum de documentals musicals i normalitzant-lo durant tot l'any.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!