Dies de vi i roses

Antoni Colomer 09-12-2012

Bejun Mehta, contratenor; Freiburger Barockorchester; Petra Müllejans, dir.

Gran Teatre del Liceu, 3 de desembre de 2012

-Fa només vint anys hauria estat absolutament impensable que un contratenor fes un recital al Liceu. I encara menys que sortís ovacionat com una estrella qualsevol del planeta òpera. Avui és el pa nostre de cada dia. Ho han aconseguit talents tan diversos com els d'Andreas Scholl, David Daniels, Philippe Jaroussky o, fa uns dies, Bejun Mehta. Com és possible? Què ha passat durant els darrers anys perquè el públic operístic hagi sofert aquesta mutació que l'ha portat de considerar els contratenors com una exòtica experiència musical a entronitzar-los com, gairebé, els hereus d'aquells castrati que posaven els teatres potes amunt durant el segle XVIII?

La pregunta té diverses respostes. Per començar, la millora indubtable de la qualitat dels contratenors. Al començament d'aquest moviment, directament relacionat amb el sorgiment de l'"historicisme musical" i la interpretació amb instruments d'època dels repertoris barroc i anteriors, van sorgir figures tan carismàtiques com les d'Alfred Deller per part anglòfona o René Jacobs pel què fa a la via francòfona. Autèntics titans de l'època amb, però, evidents limitacions tècniques. Però la revolució havia començat i era ja imparable i el testimoni va ser recollit per figures com les de James Bowman, Gerard Lesne, Michael Chance, Jochen Kowalsky, Derek Lee Ragin i tants d'altres que van portar la corda dels contratenors al que és avui, millorant progressivament el nivell tècnic i la bellesa del timbre. Una evolució que els ha dut directament a competir per la supremacia amb les mezzosopranos.

La segona resposta a aquest fenomen és el redescobriment d'un repertori vastíssim i d'impressionant qualitat, en bona part oblidat fins a finals dels anys seixanta. La indústria musical, i en especial la discogràfica, van arribar a un punt de saturació definitiu durant els anys noranta. Enregistrar una altra Traviata o una altra Bohème ja no era negoci. En canvi s'havia obert una porta a través de les òperes de Händel, Monteverdi o Rameau, llista a la que més tard s'han incorporat Cavalli, Purcell, Lully, Vivaldi, Cesti, Vinci, Charpentier o, fins i tot, Tarradellas que, segons la indústria discogràfica, podia permetre tornar als antics "dies de vi i roses".

Les coses no han anat exactament així finalment, i els "dies de vi i roses" fa temps que es van acabar per a una indústria discogràfica en plena i inevitable descomposició. Però el llegat que ens ha deixat aquest moviment ha estat, entre moltes altres coses, una generació de contratenors sensacional, que al seu timbre ambigu incorporen unes qualitats tècniques i musicals que els posen al mateix nivell que els cantants més importants de l'actualitat en qualsevol corda. I dóna la sensació que aquest és només el començament d'un llarg viatge.

 

Ve a tomb aquesta reflexió pel magnífic concert que Bejun Mehta, un dels contratenors més sol·licitats de l'actualitat, va oferir al Gran Teatre del Liceu acompanyat de la Freiburger Barockorchester. Un concert integrat de manera monogràfica per obres de Händel, segurament un dels compositors que més fan lluir la corda de contratenor. Bejun Mehta va lluir en tot moment un timbre grat, amb excel·lent projecció i tècnica inapel·lable. El contratenor americà, d'origen indi i nebot de Zubin Mehta, té una presència en escena seductora i carismàtica que provoca la connexió ràpida amb el públic, que va omplir gairebé el Gran Teatre del Liceu, i la seva compenetració amb el conjunt orquestral va ser modèlica.

El concert es va estructurar a partir de l'alternança de números orquestrals i àries i escenes d'òperes de Händel com Aggripina, Orlando o Radamisto, entre d'altres. Si en les dues primeres intervencions (Amadigi di Gaula i Riccardo Primo) Mehta va escalfar la veu amb dos fragments de coloratura, el primer impacte va arribar amb la magnífica Voi che udite... d'Agrippina, en la que el cantant va mostrar definitivament les seves cartes expressives. Magnífic legato, sustentat per un canònic control de la respiració que li permetia esculpir llargues i expressives frases sense cap mostra de dificultat i una projecció de la veu sorprenent. L'apoteosi va arribar amb l'escena de la follia d'Orlando, una pàgina que requereix de tots els ressorts expressius: sentit dramàtic del recitatiu, línia de cant impecable, gran uniformitat de color entre les diferents franges de la tessitura, domini de la parola scenica i una capacitat expressiva fora de tot dubte.

La segona part del concert va començar amb el Concerto Grosso núm. 6, op. 6  del compositor de Halle en una bona versió, en especial, com en tot el concert, gràcies a la indubtable qualitat de la directora i principal violí del conjunt Petra Müllejans i el grup del baix continu, indiscutiblement la secció de més qualitat de la Freiburger Barockorchester que, si ve no va decebre, tampoc no va enlluernar. Ombra cara di mia sposa de Radamisto i Fammi combatere d'Orlando van tancar un concert excel·lent, tant pel rigor musical de la proposta com per la qualitat dels intèrprets. En especial d'un Bejun Mehta que, si bé no va portar al públic a l'estat d'histèria col·lectiva que va aconseguir fa uns mesos el seu col·lega Philippe Jaroussky, ja forma part, pel què fa a la corda de contratenor, de la història del Gran Teatre del Liceu.

 

Fotografia d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!