Don Carlos al Gran Teatre del Liceu

Antoni Colomer 08-02-2007

8 de febrer de 2007

Don Carlos, de G. Verdi
Versió francesa en 5 actes

Giacomo Prestia, Philippe II
Franco Farina, Don Carlos
Carlos Álvarez / George Petean. Rodrigue, Marquis de Posa
Eric Halfvarson, Grand Inquisiteur
Dan Paul Dumitrescu, Un moine
Adrianne Pieczonka, Élisabeth de Valois
Sonia Ganassi, Princesse Eboli
Ana Nebot, Thibault
Eliana Bayon, Une voix d’en haut
Xavier Mendoza, Estanislas Arráez, Josep Ferrer, Vicenç Esteve Corbacho, Vicenç Esteve Madrid, Marc Canturri, Alberto Feria

Direcció Escena: Peter Konwitschny
Director musical: Maurizio Benini



“Don Carlos”, després de la tempesta


En els darrers anys s’ha instaurat una tradició en les temporades del Liceu. Cada any hi ha un títol que arriba amb l’etiqueta d’escandalós. Evidentment la causa sempre és la posada en escena. Hi ha principalment dos noms emblemàtics que han consolidat aquesta entranyable tradició: són els de Calixto Bieito i Peter Konwitschny.

Esmentar el nom del director aragonès en determinats cercles operístics és com esmentar el dimoni. En només tres produccions, Bieito s’ha fet un nom, es vulgui o no, en l’historia del teatre. Aquest prestigi el deu, sobretot, a la ja mítica producció d’Un ballo in maschera. Un muntatge amb idees interessants però irregular, com quasi tots els d’aquest director, que contenia algunes escenes de violència i de sexe explícit que van provocar l’escàndol més delirant dels darrers anys en el teatre barceloní.

El cas de Konwitschny és una mica diferent. Més aviat se’l recorda amb perplexitat pel seu Lohengrin escolar, un muntatge discutible però d’indubtable talent teatral, com ho era l’Eugene Oneguin de Txaikovski que va significar el seu debut al Liceu, tot i que es va representar durant l’exili al Teatre Victòria.
Konwitschny no és un creador que busqui la provocació – fàcil d’aconseguir, per altra banda, entre el públic operístic -, encara que molts ho vulguin creure, o fer creure. Primer de tot perquè és un home que coneix el terreny que trepitja. No en va és fill d’ un important director d’orquestra i prové de família de músics.
Les seves dramatúrgies tenen una mirada pròpia. Una perspectiva a vista d’ocell, amb algunes característiques comunes com una lleugera i personal ironia, que no afecta tant a l’argument sinó al tractament d’alguns personatges i les seves conductes. En aquest Don Carlos es fa evident una visió desmitificada de l’ infant Carlos – previsible en una figura prototípica de l’heroi romàntic – així com sobre el Marquis de Posa. Aquest personatge, sovint tractat com un prototipus de l’ idealista, es converteix, en mans del director alemany, en un intel·lectual que no veu massa més enllà del seu nas i que va exhibint una llibreteta en la qual, suposadament, hi té anotades les claus, les víctimes i les carències del conflicte hispano - flamenc. La relació entre aquests dos personatges evidencia clares connotacions d’ immaduresa. En aquest sentit Élisabeth de Valois es mostra com un personatge molt més madur que accepta el sacrifici del seu matrimoni amb Philippe si això comporta la fi d’una guerra, mentre que la princesa Eboli esdevé el motor de la trama. Una dona que busca l’amor i el poder desesperadament, vingui aquest de Carlos o de Philippe. Del pare o del fill. Tant és així que Konwitschny retrata aquesta necessitat en el que ell anomena “El somni d’Eboli” una llicència - si es vol gratuïta, però en tot cas tan gratuït com incloure un ballet dramàticament absurd i innecessari en aquest punt de la trama i que, a més, conté possiblement la pitjor música que va escriure Verdi en tota la seva carrera – en que es mostra el somni de felicitat d’aquest personatge. Konwitschny introdueix el somni de manera brillant des del punt de vista tècnic i conceptual – un nou escenari sorgeix del fons dins arribar a primer terme i esborrar la realitat – i ambienta l’acció en una mena de sitcom americana dels anys 50, símbol d’una felicitat artificiosa i fàcil de reconèixer. Criticar el canvi d’època és absurd en tant que estem parlant d’un somni i per tant d’una realitat paral·lela. Pel que fa a l’element irònic - diríem fins i tot sarcàstic – es pot dir que és la culminació d’un discurs imposat des de la primera escena, i per tant absolutament conseqüent.
Personalment, i en contra de l’argument de molta gent, em sembla millor la idea que la realització d’aquesta escena que comença de manera brillant i es va desinflant com el gas de les ampolles de xampany que agiten els personatges.

L’altra part interessant del disseny dels personatges és com mostra que les grans víctimes de la seva situació personal, política i religiosa són el rei Philippe II i el Grand Inquisiteur, dues figures atrapades pels seus càrrecs que han de prendre decisions amb les que sovint no hi estan d’acord. El retrat de Philippe II s’allunya força de l’habitual. Es tracta d’un personatge evidentment desconcertat per les circumstàncies i superat per la realitat. El personatge té poc de místic i molt de terrenal. És violent en ocasions i manté relacions sexuals amb Eboli, situació que ens duu a una altra de les escenes polèmiques de la producció: Philippe canta la seva gran escena “Elle ne m’aime pas” amb Eboli al seu llit. Aquest detall, que molts han considerat contradictori i innecessari, em sembla que potencia en gran mesura la soledat d’un personatge que pot tenir-ho tot però que només desitja allò que li és negat. També em sembla encertat el fet que la conversa entre el Rei i el Gran Inquisidor sigui en presència d’Eboli, fet que dibuixa vincles entre els personatges i en cap cas és incoherent amb la trama. Ben al contrari, subratlla fets que s’esmenten en el “libretto”.

Tot plegat conflueix en un laberint de passions i interessos emmarcat en la gran estructura d’El Escorial. Un Escorial representat per altíssimes parets de fred marbre amb petitíssimes portes per on entren i surten els personatges. Un espai que es dissol absolutament en l’escena de l’“Auto de fe”. Ja s’ ha descrit en totes les cròniques la processó per totes les dependències del teatre durant l’ entreacte i el seu tractament com a “reality show”. En tot cas, només esmentar la perfecta coordinació d’una situació teatral tan complexa com la que es planteja. El repte d’ incloure al públic en la trama com a figurant i que, a més, aquest públic respongui assumint aquest rol, és un troballa que només pot procedir d’un home que domina els ressorts més subtils dels processos teatrals. Molts muntatges, aplaudits avui, d’aquí a dos mesos ningú els recordarà però el “reality show” de Konwitschny en aquest “Don Carlos” serà, sense dubte, recordat molt de temps.

Per acabar, i de manera sintètica, direm que la direcció musical de Maurizio Benini va tenir el mèrit de no diluir-se enmig del marasme. Va tenir bons moments i d’ altres en que l’orquestra donava mostres de fatiga, i és que la versió original francesa és interessant i molt detallista, però llarguíssima.
Els cantants van assumir el desafiament escènic de Konwitschny realitzant un bon treball. Des del punt de vista vocal va destacar la Princesse Eboli de Sonia Ganassi - pletòrica – i el Philippe de Giacomo Prestia, de veu important i moments inspirats. Carlos Álvarez – substituït a mitja funció pel “cover” George Petean, excel·lent – és d’una solidesa vocal aclaparadora però la seva tècnica de “copertura” és excessiva i converteix el seu cant en monocromàtic.
Adriane Pieczonka és una bona cantant però la seva Élisabeth és asèptica en l’expressió i massa lírica pel que fa al color. És una cantant pulcra i tècnicament solvent que ofereix millors prestacions en el repertori germànic. El tenor Franco Farina, bufat la nit de l’estrena, té una veu important i aquí i allà deixa mostres de sensibilitat, però l’inestabilitat en l’emissió, provocada per problemes tècnics importants, desdibuixa les seves virtuts i el fa cantar a batzegades. La resta del repartiment va mostrar una discreta correcció, destacant les veus de l’Inquisiteur d’Eric Halfvarson i el monjo / Carles V de Dan Paul Dumitrescu.

El públic del Liceu, en la funció que comentem, corresponent al dijous 8 de febrer, no només no va protestar la producció sinó que va participar amb força sentit de l’humor de les propostes de Konwitschny, fet que demostra que el públic d’ òpera cada vegada tolera millor les produccions més agosarades. Una mostra de maduresa important. Que els quatre eixelebrats de sempre reparteixin xiulets per carregar-se l’espectacle només els deixa en evidència i, el que és més important, cada vegada més sols.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!