Dos concerts en un

Joan Sebastià Colomer 09-10-2012

OBC; Arcadi Volodos, piano; Pablo González, dir.

L'Auditori, 7 d'octubre de 2012

-El diumenge 7 d'octubre cloïa la sèrie de tres concerts d'Arcadi Volodos amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. En el programa Brahms, Blai Soler i Xostàkovitx.

Es tractava del programa inaugural de la temporada de l'orquestra i, d'altra banda, el prestigi de Volodos està fora de tot dubte. No era, per tant, una sessió de rutina. O no ho hauria d'haver estat. Però els diumenges al matí poden amb tot. I els 39 euros de l'entrada més barata també, encara que finalment s'amaneixin amb descomptes. Davant d'una xifra com aquesta, el breu discurs inaugural del director titular de l'orquestra, Pablo González, concloent que "la música no és un luxe, és un valor" recordava el típic entrenador de futbol que no té el suport de la seva directiva.

El resultat de la mandra matinal i les polítiques anticulturals és que davant de tot un concert de Brahms a càrrec d'un dels pianistes més prestigiosos del moment hi havia una sala no massa plena amb un concert d'estossecs que delatava l'avorriment crònic de certs sectors.

Val a dir que la presència d'Arcadi Volodos a Barcelona no és un esdeveniment extraordinari. Ha estat aquí recentment i tornarà a ser-hi aviat. Serà el proper mes d'abril, ell sol, amb un programa de Brahms i Schumann i pel mòdic preu de 13 euros (la més barata).

L'actuació de Volodos ocupava la primera part i consistia en l'execució del Concert per a piano nº2 en si bemoll major, op. 83 de Johannes Brahms. Es tracta d'una peça major del repertori pianístic, de gran dificultat tècnica. Estructuralment, en la línia de Liszt, trenca amb l'estructura clàssica de concert en tres moviments. Aquí ens trobem amb un concert en quatre moviments, com el Concert nº1 per a piano en mi bemoll major S.124 del compositor hongarès, que més tard escriuria un segon concert (Concert per piano i orquestra nº2 en la major, S.125) en sis moviments. Aquestes obres havien estat completades entre 1857 i 1861, de manera que ja havien passat setze anys quan Brahms va iniciar la composició del seu segon concert el 1878, completat i estrenat (a Budapest, amb ell mateix al piano) el 1881.

Pel que fa a l'execució d'Arcadi Volodos i l'OBC dirigida per Pablo González, cal fer unes consideracions sobre les característiques de l'obra. La relació entre l'orquestra i el piano en aquest concert té les seves particularitats i es requereix una fusió molt íntima més que no pas una contraposició i, sobretot, les funcions orquestrals en les parts de piano van molt més enllà de la funció d'acompanyament. Desacords al voltant d'aquesta relació van portar Leonard Bernstein a dir públicament que l'enregistrament que havia fet d'aquest concert amb Glenn Gould era responsabilitat del propi Gould.

De Volodos i l'OBC es podia esperar que no juguessin la mateixa lliga ni en la mateixa divisió. Però era legítim demanar que juguessin al mateix esport i no va ser així. Com entre Bernstein i Gould, entre González/OBC i Volodos hi havia una distància idiomàtica. Aquesta crítica no pretén desmerèixer l'OBC ni fer una lloança hiperbòlica de Volodos. De fet, el rendiment de l'orquestra fou força notable i això és atribuïble a l'entusiasme i la qualitat dels seus músics, a la direcció de González i a l'actitud requerida en una estrena de temporada encara que caigui un diumenge al matí. És en canvi una responsabilitat més directa del mestre obtenir una certa conjunció (concertació, com el nom del propi gènere indica) en l'enfocament interpretatiu. Si es va intentar, no es va notar. González i l'OBC van tenir un bon rendiment. Volodos també. Però no tocaven el mateix concert.

Arcadi Volodos va oferir una execució molt impressionista, més centrada en el color i la dinàmica subtil. Lluny de la precisió rítmica i la concreció percussiva d'un Pollini, per posar un exemple. Al seu costat, l'orquestra optava per una retòrica més viril que, encara que es pogués observar aquí i allà algun desequilibri entre seccions (un so poc empastat en algun moment) o alguna imprecisió, va resultar molt eficient. Volodos va obtenir moments de brillantor en les seqüències finals dels moviments extrems i també en el parell de bisos que van cloure la primera part.

La segona part es va iniciar amb la primera execució a Barcelona de Plain-chant, obra orquestral del compositor català de 35 anys Blai Soler. Basada en els quarts de to i els efectes tímbrics insòlits, particularment en els metalls, l'obra és efectista i més aviat curta, la qual cosa va permetre que l'atmosfera dominical quedés només lleument alterada. Des del punt de vista constructiu o formal, però, Plain-chant no va més enllà d'una mena d'erupció constant. En qualsevol cas, va permetre que la Simfonia nº1 en fa menor op.10 de Dimitri Xostakòvitx no representés una clatellada després del concert de Brahms sinó més aviat la peça amable i lírica que no és. També aquí l'orquestra va oferir un bon rendiment i va fer justícia d'una obra que sorprèn donada la joventut del seu autor per la seva maduresa, varietat i intensitat, impròpia d'un músic de 19 anys que, com es podia preveure en una obra així, va oferir una aportació de gran rellevància en el camp de la simfonia.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!