El binomi Salonen – Sibelius

Màrius McGuinness 12-11-2007

Los Angeles Philharmonic
Esa Pekka Salonen, director

Palau 100, 12 de novembre de 2007

El binomi Salonen – Sibelius és comparable al de Gergiev amb Prokofiev o Mravinsky i Shostakóvitch, amb l’afegit que Salonen es també un compositor de renom, fet que li atorga, si calia, un punt més d’autoritat al enfrontar-se amb aquestes partitures d’una densitat atapeïda i a estones opaca que necessita d’un director amb una gran visió horitzontal de la música. Tots i cadascun dels racons i clarobscurs van tenir el punt just de llum (mitigada, blanquinosa, emboirada...els adjectius no s’esgoten) i les qualitats visuals i evocadores la música de Sibelius, aquella sensació d’amplitud, de perspectiva i la capacitat de crear espais gairebé en tres dimensions es van percebre amb una claredat gairebé pictòrica.

Estem parlant d’un aconteixement intens i rellevant gràcies, sobretot, a un instrument perfecte, un autèntic tractat pràtic d’organologia orquestral elevat a la màxima potència, la Los Angeles Philharmonic. Aquesta orquestra, en aquest recinte, director i repertori (Simfonies 4 i 7) van aconseguir quelcom que el que escriu no havia experimentat amb aquesta intensitat mai abans: un impacte físic i fisiològic a l’alçada de l’impacte auditiu. Les vibracions del pizzicatos dels contrabaixos feien tremolar (o més ben dit, excitar) el terra de la sala; el fluir de les cordes se’t colava per tots i cadascun dels porus de la pell; i així amb cada secció, acord per acord, vaig poder percebre (que no d’assimilar...) tots i cadascun dels sons emesos per aquest instrument extraordinari en tota la seva magnitud i generositat sonora i física. Una experiència sensorial embriagadora.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!