El buscador de tresors

Antoni Colomer 30-05-2007

René Jacobs presenta Tancredi a Barcelona

Tancredi, de G. Rossini
Bernarda Fink, Rosemary Joshua, Lawrence Brownlee, Anna Cherichetti, Elena Belfiore, Federico Sacchi.
Orchestre des Champs Elysées
English Voices
René Jacobs

Palau 100. Palau de música catalana
Dimecres 30 de maig



Ningú no pot negar que l’evolució artística com a director i músic de René Jacobs és coherent i rigorosa. Format com a cantant va assolir una posició preeminent dins del món emergent dels contratenors a finals de la dècada dels setanta i principis dels 80 en un moment de consolidació dels conceptes interpretatius “historicistes” que havien tingut el seu origen en la generació anterior dels Leonhardt, Harnoncourt i companyia.
Jacobs va passar de manera molt natural del cant a la direcció orquestral a mitjans de la dècada dels 80 traient la pols a un repertori com el del “settecento” italià, en aquell moment amb molts tresors per descobrir. Jacobs en va descobrir uns quants i per a la historia han quedat enregistraments com els dedicats a les òperes de Cavalli, Cesti o Monteverdi, alguns dels quals s’han convertit en referència discogràfica indiscutible.

A aquests enregistraments els van seguir obres de Telemann, Buxtehude, Bach o Keiser, però va ser sobretot en les òperes de Händel on Jacobs va demostrar d’una vegada per totes que era un director operístic de primer nivell, malgrat un estil sobre el podi no excessivament ortodox. Aquest nou “status” es va consolidar definitivament amb els excel·lents resultats de les seves versions de l’obra de Gluck i, finalmet, Mozart de qui ha enregistrat una de les millors versions modernes d’una obra tan complexa com “Les Noces de Figaro”.
Aquestes “Noces”, així com el “Cosí fan tutte” enregistrat poc temps abans i rebut amb excel·lents crítiques, van convertir a Jacobs en un dels directors més respectats i rendibles del nou mil·leni, però en l’horitzó es plantejava un dubte: quin era el camí evolutiu lògic per a Jacobs?. Després de Mozart hi ha una frontera psicològica que duu fins al romanticisme i que no és fàcil d’assimilar. Altres directors d’aquesta escola havien triat camins diversos: Harnoncourt va fer incursions en Beethoven o Bruckner amb resultats desiguals i va enregistrar una “Aida” que no ha esdevingut una referència discogràfica precisament. Gardiner sempre ha tingut un perfil més “cross-over” i s’ha mogut pel romanticisme així com per el simfonisme anglès dels segle XX. Minkowsky ha treballat el camp de “l’opéra comique” i en especial d’Offenbach amb bons resultats mentre que Christie s’ha mantingut en general fidel al món de l’òpera barroca francesa que curiosament el músic belga mai ha cultivat.

Jacobs finalment ha decidit ser coherent amb el seu recorregut cronològic per la historia de l’òpera, tirar pel dret i passar de Mozart al següent gran compositor d’òpera italiana que és Rossini amb el seu “Tancredi”, en el que suposa un salt mortal sense xarxa. Entre la mort de Mozart i l’estrena de “Tancredi” només han passat uns 20 anys però semblen 200. Moltes coses han succeït durant aquest període, passant per la culminació de la revolució francesa que comporta un canvi de valors polítics, socials i estètics d’autèntic vertigen que s’imposen ràpidament per tota Europa.
Sorprèn relativament el fet que Jacobs no hagi volgut introduir-se en el món d’autors com Haydn – les seves òperes són verí per a la taquilla – Cimarosa, Pergolesi o fins i tot Paisiello, autors que necessiten una “posada al dia” urgent que ens podria fer descobrir tresors impensables. Però l’elecció ha estat el “Tancredi” de Rossini, una d’aquelles obres molt més presents en els llibres d’història que no pas sobre els escenaris.
En aquest sentit l’aposta és valenta i interessant ja que es tracta de la primera gran “opera seria” de Rossini i conté alguns elements que l’entronquen amb l’estil de Händel i els seus successors. Jacobs va triar per a aquesta aventura una orquestra com l’ “Orchestre des Champs Elysées”, habituada a tocar repertori del primer romanticisme amb instruments i conceptes de l’època i la resposta orquestral va ser prou bona excepte en moments puntuals com la decebedora obertura. Però en general el concepte de Jacobs es va mostrar vàlid. Sap com acompanyar les veus, cosa bàsica en aquest repertori i va treure profit dels detalls orquestrals que sempre ofereix una partitura de Rossini. Menció especial mereixen els el·laboradíssims recitatius acompanyats, bàsicament duts a terme pel “pianoforte” i els “celli”, però amb la incursió puntual de molts altres instruments que aportaven interessants matisos i gran varietat de colors.

Però l’òpera seria com a gènere té unes característiques concretes que en la versió de Jacobs van quedar desdibuixades. Hi ha una lògica estructural que va del “recitativo” inicial a la “cabaletta” final que ha d’acabar constituint una mena de catarsi o apoteosi de la melodia. En aquest punt el virtuosisme dels cantants és decisiu per passar d’una versió correcta i pulcra a una vetllada inoblidable com aquelles que noms il·lustres del cant dels 70, 80 i principis dels 90 han deixat per a la història. Noms com els de Horne, Caballé, Ramey, Blake, Merrit i alguns altres van fer reviure obres com, precisament, “Tancredi” o “Semiramide”, “Ermione” i fins i tot “Armida”. Malgrat que avui dia també disposem de grans especialistes, començant per la Bartoli i acabant per Flórez, la proposta de Jacobs posa major accent en el tractament orquestral i estilístic i descuida una mica , o al menys pren decisions discutibles, pel que fa a l’aspecte vocal. Bernarda Fink és una gran mezzo-soprano i una gran personalitat vocal però no té les característiques ideals pel personatge protagonista. Va dir els “recitativi” de manera impecable, va lluir elegància i timbre en les àries però la seva interpretació es desdibuixa quan arriba a les ”caballette”i queda sepultada per l’orquestra. Rosemary Joshua, com a Amenaide va mostrar un excel•lent nivell tècnic i va cantar amb gran precisió, indubtablement amb més precisió que passió. El més ajustat estilísticament va ser el tenor Lawrence Brownlee, que va mostrar característiques d’autèntic especialista rossinià.

La versió que van oferir Jacobs i el seu equip va ser la completa de l’estrena, amb final feliç que el propi Rossini modificaria posteriorment. I cal agrair la seva valentia en aquest sentitr ja que aquesta decisió afegeix un “plus” d’interès a una interpretació que, si bé va mantenir un bon nivell general, va estar mancada d’aquell intangible que converteix una interessant vetllada en un èxit apoteòsic.
Veurem quina serà l’evolució d’aquest “Tancredi” i del projecte Rossini de Jacobs, si és que aquest té continuïtat. Sense dubte, polint determinats detalls, aprofundint una mica més en l’estil i treballant amb cantants que dominin millor aquest repertori en pot sortir un producte molt interessant.
De moment se’ns anuncien aparicions imminents d’enregistraments de “Don Giovanni” i “Idomemeo” que esperem amb ànsia. I pel que fa al futur, Jacobs dirà.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!