El camarada erràtic

Antoni Colomer 16-04-2007

L'OBC dirigida per Eiji Oue

El concert d’aquest cap de setmana protagonitzat per l’OBC oferia diversos al•licients.Per començar, un programa que incloïa obres de Gustav Mahler i Richard Strauss, així com del compositor japonès Toru Takemitsu. Per altra, la presència d’una veu tan interessant i prestigiosa com la de la contralto Nathalie Stutzmann i, finalment,el retorn del darrerament absent director titular Eiji Oue.
Però aquest esperat retorn va tenir dues cares ben diferents. Per una part un“Heldenleben” de Strauss ben plantejada i en general ben interpretada i, per l’altra, unes decebedores “Kindertotelieder” i “Rèquiem per a cordes”.

Darrerament dóna massa sovint la impressió que les obres de la primera part estan poc treballades. La interpretació que l’orquestra va oferir del “Rèquiem per a cordes”, obra que obria el concert i que és ja un clàssic del segle XX, va semblar poc més que una primera lectura. Hi va haver bons moments a nivell sonor, en especial pel que fa als violins, però no es va percebre en cap moment un discurs clar i definit ni es va fer palès el dramatisme i la tensió que recorre l’obra. Va semblar poc més que una amable primera lectura.Una llàstima perquè era una oportunitat d’Oué de donar a conèixer l’obra d’un dels més importants compositors del seu país.

Les coses no van millorar gaire amb els “Kindertotenlieder” de Gustav Mahler. La direcció d’Oué va resultar desconcertant, amb canvis de “tempi” sobtats i una mica improvisats que no mostraven una idea interpretativa concreta. A més hi va haver una evident manca de subtilesa i transparència, en especial de fustes i metalls. Nathalie Stutzmann va ser víctima d’aquest discurs erràtic. Va mostrar en comptagotes les seves qualitats: un timbre fosc i vellutat i l’elegància que l’han convertit en una veu singular en l’actual panorama vocal. Es tracta d’una especialista en el món del Lied, però en aquest cas la seva actuació no va enlluernar precisament. En la primera cançó va mostrar limitacions de “fiato” mentre a les següents la veu mostrava escassa projecció en la zona greu. La direcció no va ajudar a reconduir un cicle que va acabar amb una descolorida versió, tant a nivell orquestral com vocal, de la intensa “In diesem Wetter!”.

Per sort, “La vida d’heroi” de Richard Strauss ens va tornar a mostrar a l’OBC dels bons moments. Oué és un director tècnicament ben dotat i va ser capaç de conduir amb seguretat a l’orquestra i estructurar amb cura els diversos plans sonors d’una obra que és molt exigent per a totes les seccions. A canvi l’orquestra va oferir el millor de sí mateixa amb destacades intervencions dels metalls ( especial menció per les trompetes ) i del concertino.

La sensació final és que a Oué li queda molta feina per fer i moltes coses per demostrar.
Esperem que, a partir d’ara, el director japonès pugui aportar la continuïtat desitjada i es comencin a fer evidents els fruits de la seva tasca.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!