El cas Villazón

Antoni Colomer 13-01-2008

Gran Teatre del Liceu, 13 de gener de 2008

Rolando Villazón, tenor
Bryndon Hassman, piano

Robert Schumann (1810-1856)
Dichterliebe op. 48
«Im wunderschönen Monat Mai»
«Aus meinen Tränen spriessen»
«Die Rose, die Lilie, die Taube, die Sonne»
«Wenn ich in deine Augen seh'»
«Ich will meine Seele tauchen»
«In Rhein, im heiligen Strome»
«Ich grolle nicht»
«Und wüssten's die Blumen, die kleinen»
«Das ist ein Flöten und Geigen»
«Hör' ich das Liedchen Klingen»
«Ein Jüngling liebt ein Mädchen
«Am Leuchtenden Sommermmorgen»
«Ich hab'im Traum geweinet»
«Allnächtlich im Träume»
«Aus alten Mächen winkt es»
«Die Alten bösen Lieder»

INTERVAL

Henri Duparc (1848-1933)
Chanson triste

Gabriel Fauré (1845-1924)
Après un rêve

Jules Massenet (1842-1912)
Ouvre tes yeux bleus

Francesco Paolo Tosti (1846-1916)
Ideale
Aprile
Non m’ama più

Fernando J. Obradors (1897-1945)
Al amor
Corazon, ¿por qué pasáis?
Del cabello más sutil
Coplas de Curro Dulce



Sense que serveixi de precedent - no pateixin – voldria explicar una anècdota personal que ve a tomb en referència al surrealista concert que el tenor mexicà Rolando Villazón va oferir el diumenge 13 de gener al Gran Teatre del Liceu.

En certa ocasió aquest crític era a Berlín per assistir a les funcions de Parsifal i Carmen, en dos dies consecutius, a la Staatsoper. Ambdues eren dirigides per Daniel Barenboim i la segona d’elles protagonitzada per un jove tenor del qual ja es parlaven meravelles: Rolando Villazón. Al final de la funció de l’obra pòstuma wagneriana. la divisió d’opinions - per la direcció escènica, com sempre! - va ser radical, i mentre durava la tempesta d’aplaudiments i xiulets vaig escoltar, a la fila de darrera meu, a un jove que cridava “bravo” com un boig. Era Rolando Villazón, que menys de 24 hores després, pràcticament debutava un paper tan complex com Don José. Vaig pensar que de tant cridar es veuria obligat a cancel•lar al dia següent, però per sort no va ser així i vaig poder escoltar un dels Don José millor cantants i interpretats de la meva vida operística.

Valgui aquest exemple per intentar explicar la explosiva personalitat d’aquest noi - té en aquests moments 35 anys - que en poc tremps s’ha trobat elevat a la categoria de tenor més sol·licitat del món, i per tal d’intentar narrar el que va succeir diumenge passat al Liceu, en el que va ser el concert més estrany i desconcertant que aquest crític ha presenciat mai. Un concert que ja d’entrada presentava molts dubtes.

Com molts del aficionats ja saben, Villazón va protagonitzar una sonada “espantá” aquest estiu, cancel·lant la seva participació al Festival de Salzburg per problemes físics que ja s’havien pogut detectar en la seva “Manon” del Liceu. El tenor ha estat uns cinc mesos aturat i descansant i ha tornat a l’activitat professional el més passat a Viena, on ha cantat el “Werther” de Massenet, generant, en principi, bones sensacions.

El següent compromís era aquest recital de Barcelona, que, pels motius explicats, ha penjat d’un fil des de l’inici de temporada. És a dir, que el primer dubte era si el concert es duria a terme o no.

El segon dubte el generava el programa previst, que incloïa Dichterliebe de Robert Schumann a la primera part. Un repertori, el del Lied, en principi absolutament alié a la vocalitat de Villazón. I els resultats van ratificar aquest judici. El “Dichterliebe” de Villazón no va tenir gaire interès i encara menys el del tou pianista que l’acompanyava, Bryndon Hassman, per més que hagués assessorat musicalment a Robin Williams en el film La senyora Doubtfire, com comentava el programa del concert.

La segona part s’imposava doncs com l’autèntic inici del recital. Cançons de Tosti, Massenet i Obradors, entre d’altres, en el que semblava el pròleg de la llarga tongada de bisos operístics a que Villazón ens té acostumats. I de ben segur que el concert hagués acabat així si la veu hagués estat en bones condicions. Però des del començament es va poder apreciar que la veu no fluïa amb la facilitat habitual, malgrat que en les cançons de Fauré i Duparc l’intèrpret va mostrar major seguretat, així com en un Massenet – Ouvre tes yeux bleus – dit amb elegància però finalitzat amb certa vulgaritat. Una tendència aquesta que, malgrat la rauxa evident del cantant, fins ara no afectava les seves interpretacions.

Una mostra dels grans contrastos que hi va haver durant el concert va ser l’extraordinari Ideale de Tosti que va cantar a continuació, i que va suposar una veritable demostració de capacitat per a la mitja veu, fiato inacable i fraseig inigualable per la seva expressivitat i elegància. Però tot seguit, en una altra cançó del mateix Tosti, Aprile, el cantant ens va tornar a sorprendre amb recursos per moments exagerats i poc musicals.

Fins aquí, la dinàmica del concert tenia un aire relativament inquietant, però convidava a l’optimisme i feia entreveure un final apoteòsic. Però amb les cançons d’Obradors arriba la sorpresa: Villazón és incapaç d’acabar, en dues ocasions, “Al Amor” i es disculpa davant del públic pel seu estat vocal, que justifica per la seva llarga absència dels escenaris, i, tot seguit, canta un íntim i elegant “Del cabello más sutil” per acabar el programa amb una evident inestabilitat vocal.

El públic, entregat des de bon començament - i és que Villazón té molt carisma personal i el sap utilitzar -, va aplaudir amb ganes el tenor pel seu esforç i aquest va regalar dues propines, la segona de les quals va ser la famosíssima Rosó, amb una pronúncia catalana molt més que correcte i una interpretació apassionada que va posar el teatre dempeus i va fer que, el que podria haver estat un autèntic drama, acabés finalment com una comèdia.

En qualsevol cas, una sèrie d’interrogants queden en l’aire i són preocupants: primer de tot l’estat vocal de Villazón, que no és, ni molt menys, el que era fa uns mesos. Esperem que la causa en sigui, només, la inactivitat dels darrers mesos. Per altra banda sorprèn la tria, clarament equivocada, del repertori. Cantar Dichterliebe no només era un fracàs anunciat sinó que, a més, és una obra que obliga a estar cantant mitja hora seguida sense parar i que és més exigent vocalment del que pot semblar. És evident que la tria de l’obra de Schumann no va afavorir el seu estat vocal i, segurament, si hagués cantat les quatre àries d’òpera en les que se sent realment còmode i segur, les coses haurien anat d’una manera ben diferent. I finalment - i personalment és el que més em preocupa – està la tendència a l’exhibicionisme vocal i a la posada en pràctica de recursos expressius grollers, destinats a trobar l’aplaudiment fàcil. Aquest no és el cantant extraordinari que hem pogut escoltar en obres com Carmen, L’elisir d’amore, Don Carlo o, fins i tot, en l’esplèndid recital operístic al Festival de Peralada, que mostrava un cantant amb tècnica, musicalitat, domini de tots els recursos expressius i una capacitat comunicativa estrepitosa. Aquest és el Rolando Villazón que volem escoltar i que, desgraciadament, ara per ara, encara no ha tornat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!