LPC3

Direcció: Eric Bress i J. Mackye Gruber.
País: Estats Units
Any: 2004
Duració: 113 minuts
Interpretació: Ashton Kutcher (Evan Treborn), Amy Smart (Kayleigh Miller), Eric Stoltz (George Miller), William Lee Scott (Tommy Miller), Elden Henson (Lenny Kagan), Ethan Suplee (Thumper), Melora Walters (Andrea Treborn), Brandy Heidrick (Kristin), Grant Thompson (Hunter) i Daniel Spink (Toby).
Guió: Eric Bress i J. Mackye Gruber.
Producció: Chris Bender, J.C. Spink, A.J. Dix i Anthony Rhulen.
Música: Michael Suby.
Fotografia: Matthew F. Leonetti.
Muntatge: Peter Amundson.
Disseny de producció: Douglas Higgins.
Direcció artística: Shannon Grover.
Vestuari: Carla Hetland.

Web oficial (Espanya): www.tripictures-spain.com
Web oficial (EEUU): www.butterflyeffectmovie.com


Crítica:

No és el primer cop que es vincula la teoria del caos – aquella que pregona que el simple aleteig d’una papallona pot desencadenar un huracà a l’altre extrem del planeta – amb el món del cel·luloide. Jeff Goldblum ja en parlava a “Juràssic Park” i també recordo un capítol d’”Urgencias” (mítica sèrie nord-americana d’innombrable qualitat, si em permeteu) on s’abordava la qüestió.
En aquest cas, “El efecto mariposa” és un thriller molt “teenager” i gens transcendent que reprèn aquesta teoria. Evan (Ashton Kutcher) és un nen que pateix blancs de memòria en moments de crisi. Anys més tard, descobreix que rellegint el diari que escrivia, pot tornar enrere en el temps i canviar el curs de les coses. Podria ser un do, però els directors i guionistes van preferir que fos una desagradable maledicció. Com més intenta el jove desmemoriat arreglar les coses del passat per aconseguir un millor present, més perjudicats en surten ell i els que l’envolten.
Si bé penso que la idea dóna força joc, l’anarquia argumental i la insensiblitat i vulgaritat amb que es presenta la història fan que el resultat sigui irregular. Així, l’interès inicial que suscita el film va derivant irremeiablement cap a l’ensurt fàcil (que és aquell que es basa únicament en un cop d’efecte de la música) i cap a la farsa. De fet, “El efecto mariposa” reformula la teoria a nivell cinematogràfic. D’aquesta manera, podríem dir que la simple vaguetat d’un argument pot desencadenar un huracà de despropòsits al final de la pel·lícula. Això sí, espero que cap dels meus amics es posi a llegir les seves memòries, que a mi ja m’està bé com m’ha anat fins ara.