El Festival de Jazz de Barcelona i Chick Corea

Xavier Villanueva 16-12-2012

Chick Corea Trio

Palau de la Música, 30 de novembre de 2012

44è Festival Internacional de Jazz de Barcelona

-Enguany el Festival de Jazz de Barcelona ha vingut encapsulat en un mes. Un mes amb una seixantena de concerts i un èxit d'afluència bastant considerable: l'índex d'ocupació ha arribat al 81% i les persones que han presenciat un o altre espectacle sobrepassen un total de noranta-cinc mil.

Un mes que va cloure el passat 30 de novembre amb l'enèsima visita del virtuós i ja històric pianista Chick Corea (la desena a Barcelona des de 1987). Abans del concert, una petita cerimònia per l'entrega de la Medalla d'Or del Festival al pianista americà, que va acceptar orgullós després del parlament del Tito Ramoneda, organitzador del festival.

Les poques paraules en aquesta petita cerimònia van ser compensades per un discurs musical molt elevat l'hora i mitja següent. És curiós com un personatge de tant poques paraules i creences personals tant "estranyes" (entre d'altres coses es confessa un fervent seguidor del poti-poti espiritual de la Cienciologia) pot ser capaç de traçar discursos exclusivament musicals tant potents. Celebrem que el seu sigui la música.

El concert va començar amb una introducció al piano característica del Chick Corea, amb moltes notes i molt seguides, fent l'impressió visual que una mà es tira sobre l'altra mentre evoluciona la melodia. Molt aviat s'hi van sumar un increïble Brian Blade a la bateria i Christian McBride al contrabaix. Potser el primer quart d'hora va sonar un pic fluix, com desconnectat, però ràpidament els tres més que talentosos músics van anar trobant el seu lloc, en un directe que va consistir principalment en un joc a tres bandes.

Especial menció per un bateria que sembla d'una altra galàxia, Brian Blade. L'immens nivell tècnic no queda aclaparat per un abús de virtuosisme, sinó que potser el tret més característic de la seva manera de tocar és la imaginació. La bateria va evolucionant sense perdre el ritme però sense dictar-lo gairebé mai: juga, ara acompanya al piano, ara li cluca l'ullet al contrabaix, ara creix i despunta uns instants per a apagar-se de cop; una autèntica meravella de bateria que està a anys llum de la manera habitual de tocar aquest instrument.

El directe a tres bandes es va obrir amb els bisos, quan un antic col·laborador del Chick Corea va pujar a l'escenari amb el seu baix elèctric: ni més ni menys que "my friend, the amazing Carles Benavent", un altre d'aquells músics que ha creat una sonoritat molt personal a través del seu baix elèctric, marinada amb jazz, psicodèlia, aires flamencs i una agosarada manera de tocar acords amb un instrument que en principi no s'hi avé. Joc a quatre bandes pel final, amb un Beautiful Love molt ben engreixat i un colossal Spain llançat després d'una breu cita al Concierto de Aranjuez des del piano. Fi de festa amb Spain i un Corea força comunicatiu fent que el públic respongués les frases que ell anava proposant des del piano.

Bon concert i bona cloenda per un festival històric que ha celebrat la seva 44ena edició amb èxit tant artístic com econòmic. Tornar cap a casa amb la melodia trencada de Spain ressonant dins el cap mentre un pensa en la salut d'un gènere, el jazz, que és capaç d'emocionar perfils ben diferents. Pensar també en com és d'important que els joves músics que puguin estar tocant a locals com Robadors 23 (o a d'altres locals similars que creixerien com bolets si tinguéssim una legislació urbanística digna que potenciés la música en directe) puguin veure en viu monstres del gènere com el senyor Chick Corea. Pensar, al capdavall, que aquesta és potser la funció més important de certàmens com el Festival de Jazz de Barcelona i la mesura autèntica del seu èxit.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!