El Festival de Pasqua de Salzburg 2010

Antoni Colomer 15-04-2010

-

Pròleg

Aires de tempesta bufaven abans de començar aquesta nova edició del Festival de Pasqua de Salzburg. Ja se sap que tot s'empelta, i a Fèlix Millet i companyia li han sortit imitadors. En concret Michael Dewitte, el ja exdirector del prestigiós Festival, s'ha embutxacat uns quants milions d'euros dels patrocinadors mentre que el director tècnic del Festival d'estiu, Klaus Kretschmer, se n'hauria apoderat també d'una bona quantitat i, casualment, hauria caigut des d'un pont al dia següent de fer-se pública la notícia. Un cas més d'aquests que ja coneixem per aquestes latituds i que agafa perfils encara més sinistres si pensem que el que diferencia el Festival de Pasqua a Salzburg del d'estiu és que el primer es financia de manera completament privada a través de patrocinadors, socis protectors i Amics del Festival. Tot plegat, a part de vergonyós, sembla un homenatge a l'avariciós Alberich i al seu Anell que, en aquesta edició de 2010 i amb la producció de Gotterdämmerung de Wagner, protagonitzaven la vessant operística d'una edició que, des d'un punt de vista artístic, no s'ha vist gens afectada pels escàndols financers i en la qual hem pogut gaudir de quatre concerts d'un nivell que ha oscil·lat, com és habitual aquí, entre l'excel·lent i el notable.

 

Primera jornada

Wagner va començar a escriure el text del seu Anell del Nibelung per El Capvespre dels Déus, última part de la mal anomenada tetralogia, però en va compondre la música al final, després d'un llarg i complex procés creatiu que va durar uns 25 anys. Potser és aquesta distància entre l'inici de la creació d'aquest capítol de l'Anell i la rúbrica final la que confereix a El Capvespre dels Déus una certa particularitat dins de tot el cicle. En ella sembla com si Wagner baixés del seu Walhalla particular per afrontar els problemes domèstics dels humans. Aquí no hi ha ja confrontaments èpics sinó misèries quotidianes d'uns personatges que no són amos del seu destí. Aquesta és la reflexió principal que sorgeix a partir de la producció del Capvespre que ha tancat el projecte iniciat per Simon Rattle i Stéphane Braunschweig ara fa 4 anys. Un Anell pel segle XXI.

Però més enllà de les idees, encertades o no, a l'hora de posar-les sobre l'escenari la dramatúrgia del francès Braunschweig, creador del prestigiós Théatre-Machine, ha estat definitivament i sorprenentment pobre. De perfil minimalista, la seva producció s'ha basat en una direcció correcta d'actors però no ha aportat ben bé res al complex imaginari wagnerià. Altra cosa ha estat una Filharmònica de Berlín que ha vampiritzat totalment el projecte oferint unes prestacions extraordinàries en cada una de les jornades guiats per un Simon Rattle que, si bé no té l'instint de les batutes wagnerianes de bressol, ha anat a més a mida que avançava aquest Anell. La seva visió de Wagner ara és més introvertida i menys de cara a la galeria que fa tres anys, però manté la mateixa grapa i opulència. Un músic extraordinàriament intel·ligent.

I els cantants..., doncs de perfil complidor amb algunes sorpreses. Per exemple, el Siegfried de Stefan Vinke, que substituïa a un Ben Heppner que ja no està per segons quines aventures. Vinke és un cantant un pèl inestable en l'emissió i de línia no especialment elegant, però té la veu, la tècnica i la fortalesa per oferir un Siegfried més que digne. Katarina Dalayman com a Brunhilde va aportar solidesa i classe, malgrat un timbre ja una mica castigat mentre que el Hagen de Mikhail Petrenko va assolir un protagonisme absolut gràcies al seu cant incisiu i a la direcció de Brauschweig, que el situa en el centre del drama. Gunther era un Gerd Grochowsky que, malgrat anunciar una indisposició, va millorar les prestacions que li havíem escoltat fins aleshores a Berlín i es va mostrar com un cantant més que interessant i de carrera emergent. Al seu costat Emma Vetter va ser una Gutrune discreta. Com a curiositat cal esmentar l'elegant Waltraute d'Anne Sophie von Otter, que va dir el text amb la precisió de liederista que li suposàvem, però que des d'un punt de vista tímbric es va mostrar lleugerament grisa. Però, per si alguna cosa es recordarà aquest Anell del Nibelung coproduït per Salzburg i Aix-en-provence, és pel memorable rendiment de la Filharmònica de Berlin. Les cordes, pura seda. Els metalls abassegadors, precisos, expressius, empastats...Els qualificatius s'esgoten quan es tracta dels filharmònics de Berlín. Aquest, indubtablement, ha estat el seu Anell.

 

Segona jornada

-El Festival de Pasqua de Salzburg s'estructura en quatre concerts que es repeteixen en dues tongades. Entre aquests, sempre hi ha una òpera (en aquest cas Gotterdämmerung), un concert orquestral i un concert amb orquestra i cor. Totes aquestes vetllades estan protagonitzades per l'Orquestra Filharmònica de Berlín i el seu director titular - no oblidem que el Festival de Pasqua va ser creat per Herbert von Karajan l'any 1967 amb l'objectiu de crear el seu Bayreuth particular amb la seva orquestra i a la seva ciutat natal. Els anys han passat i des de la mort del mestre salzburguès Georg Solti, Claudio Abbado i ara Simon Rattle han assumit la direcció artística del Festival i la direcció de tres dels quatre concerts programats. Rattle ha dirigit aquest any la Passió segons Sant Mateu de Bach i un segon concert que incloïa en el programa obres de Ligeti i la Simfonia Fantàstica de Berlioz. Si amb l'obra de Ligeti - Atmosphères per a gran orquestra i àries per a soprano lleugera de Le Grand Macabre, única i visionària òpera del compositor transilvanès - el més destacat va ser la performance d'una carismàtica Barbara Hannigan vestida de cuir, amb l'obra de Berlioz els de Berlín van tornar a lluir totes les seves virtuts. Amb cinc arpes, vuit contrabaixos, sis percussionistes i una bateria de metalls generosa, no cal dir que l'opulència i el virtuosisme d'aquest enorme i magnífic conjunt de solistes va arribar a nivells escandalosos. Més enllà de la valoració que en fem d'una obra que personalment sempre he trobat relativament buida de contingut, és indubtable que es tracta del vehicle ideal pel lluïment d'una gran orquestra i amb la que Rattle se sent identificat, ja que l'ha enregistrat diversos cops. Per la gran gamma de colors i dinamisme expressiu no hi ha dubte que està més propera, en principi, al seu univers que no pas les sonoritats obscures de Wagner.

Tot el contrari es pot dir de la Passió segons Sant Mateu, una obra que avui ens sembla estrany que la interpreti una gran orquestra com la de Berlín. Com ja va fer fa tres anys amb la Passió segons Sant Joan, Rattle opta per una tercera via interpretativa que incorpora instrumentari modern excepte pel que fa al conjunt encarregat del baix continu, que incloïa viola de gamba, tiorba i orgue.  A més d'aquest contrast el director de Liverpool va incorporar l'element espaial dividint l'orquestra en dues, una a cada banda de l'escenari, i desplaçant-se de l'una a l'altra segons les necessitats. I és que la intenció era la de reproduir fins a cert punt l'essència parateatral que comporta una Passió que, no ho oblidem, és la representació a l'església d'un fragment concret dels evangelis. I per a dur a terme aquesta tasca es va contar amb la col·laboració, ni més ni menys, d'un Peter Sellars que ha passat de ser l'enfant terrible de l'òpera a, per fi, ser considerat com una de les personalitats artístiques més consistents del panorama teatral internacional. Sellars, fugint d'escàndols i provocacions, va imposar una dramatúrgia mínima però efectiva, realçant la teatralitat d'alguns fragments mentre que en d'altres mantenia l'aire oratorial habitual. Així doncs, si bé Jesús (un esplèndid Christian Gerhaher) es mantenia immòbil a una banda de l'escenari, tant Mark Padmore com a Evangelista (aquest cantant va néixer per cantar aquest paper!) i una magnífica i vehement Magdalena Kozena com a Contralt/Maria Magdalena incorporaven als seus rols una càrrega teatral efectiva. Topi Lehtipuu va estar eficient en les àries de tenor així com una embarassadíssima Camilla Tilling en les de soprano. Finalment, Thomas Quasthoff va mostrar la seva classe en les àries del baix, tot i no tenir una de les seves prestacions més brillants. Però si algú va brillar en aquesta Passió, a part dels solistes de la Filharmònica, va ser l'extraordinari Cor de la Ràdio de Berlín. Absolutament compacte, de so homogeni i una varietat de dinàmiques insuperable, va convertir cadascuna de les seves intervencions en una festa, culminant la seva actuació amb un Coral final que va deixar l'immens Grosses Festspielhaus durant un minut en un insondable silenci.

 

-Tercera jornada

Com ja hem comentat, al Festival de Pasqua la Filharmònica de Berlín sempre presenta a un director convidat. En aquest cas va ser ni més ni menys que Mariss Jansons, actual titular del Concertgebouw d'Amsterdam i home de trajectòria impecable. En aquest cas s'enfrontava a una obra poc representativa del seu repertori com és el Rèquiem de Verdi, amb destacats solistes, començant per Jonas Kauffmann, el tenor de moda, la soprano Krassimira Stoyanova, que va confirmar el gran record que va deixar al Liceu, la mezzo Marina Prudenskaja i el baix Stephen Milling. Com es pot veure un equip que no brillava precisament per la seva "italianità". I la direcció de Janssons va ser, en aquest sentit, molt més introvertida que espectacular, en una obra que ho permet. Una de les característiques d'aquest director és la interiorització que fa de les obres que interpreta, la humanitat que hi aporta, allunyada d'exhibicions de cara a la galeria. I a més, una gran orquestra com la del Filharmònics permet que les personalitats dels directors que la dirigeixen quedin clarament retratades. Va ser, la d'aquest Rèquiem, una versió matisadíssima, amb una gamma dinàmica d'una enorme subtilesa. I els quatre solistes es van plegar a les exigències del director letó signant unes més que bones interpretacions. Kauffmann és un cantant molt expressiu tot i que una mica engolat en l'emissió. El repertori alemany (aquest any debuta a Bayreuth amb Lohengrin) i francès semblen més adients que l'italià a la seva vocalitat. Tot i així, el difícil Ingemisco, cantat amb una exigent mitja veu, va demostrar la solidesa dels seus recursos tècnics. Krassimira Stoyanova i Marina Prudenskaja van estar també esplèndides, tot i que s'hagués agraït una major diferenciació tímbrica entre elles, mentre que Stephen Milling és un baix cada dia més sòlid en qualsevol tipus de repertori.

Així doncs, amb l'Anell culminat, el lideratge de Rattle consolidat i un nou equip directiu vinculat a la discogràfica EMI, el Festival de Pasqua planteja nous reptes de cara al futur. De moment, la proposta per a l'any vinent és força atractiva. Rattle dirigirà Salomé amb el protagonisme interessant d'Emily Magee així com un concert amb, ni més ni menys que Erwartung de Schönberg amb la Denoke i la Cinquena de Mahler. I l'estrella convidada serà, ni més ni menys que Gustavo Dudamel, que proposa un programa centrat en la 2ª Escola de Viena. Ara que l'Anell ha tornat al lloc que li pertocava esperem que en els propers anys, les aigües del Rin, o en aquest cas, del riu Salz, baixin traquil·les, si no és demanar molt, pels segles dels segles.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!