LPC3

Direcció i guió: Guillermo del Toro.
Països: Espanya i Mèxic.
Any: 2006.
Duració: 112 minuts.
Gènere: Drama, fantàstic.
Interpretació: Sergi López (Vidal), Maribel Verdú (Mercedes), Ivana Baquero (Ofelia), Álex Angulo (doctor), Ariadna Gil (Carmen), Doug Jones (fauno), César Bea (Serrano), Manuel Solo (Garcés), Roger Casamajor (Pedro).
Producció: Guillermo del Toro, Alfonso Cuarón, Álvaro Augustín, Bertha Navarro i Frida Torresblanco.
Música: Javier Navarrete.
Fotografia: Guillermo Navarro.
Muntatge: Bernat Vilaplana.
Disseny de producció: Eugenio Caballero.
Vestuari: Lala Huete.


Crítica:

El mexicà Guillermo del Toro (“Hellboy”, “El espinazo del diablo”, “Cronos”) torna a la palestra cinematogràfica amb “El laberinto del fauno”, una fàbula doblement terrorífica. Per una banda, Del Toro planteja un conte per a adults (la protagonista és una nena, però la crueltat d’alguna de les escenes no va adreçada al públic infantil, precisament); per l’altra, el director situa la seva història en el context de la guerra civil espanyola (aquí, però, com a “El espinazo del diablo”, no presenciarem batalles històriques, sinó més aviat com es sobrevivia en l’entorn rural durant la repressió franquista). La opressiva mà del franquisme està aquí representada pel sanguinari capità Vidal – magistral Sergi Lòpez.
“El laberinto del fauno” narra les aventures d’Ofèlia (Ivana Baquero), una nena que, junt amb la seva mare embarassada (Ariadna Gil), es veu obligada a viure en una masia enmig del bosc, sota el jou del seu padrastre, el temut capità. En un laberint abandonat, Ofèlia descobreix un faune, un ser mitològic que li revela que, si és capaç de passar tres proves, es convertirà en una princesa que viurà eternament. La principal força d’”El laberinto del fauno” és l’esplèndid imaginari visual que desplega el seu realitzador: la fèrtil imaginació de Del Toro es recrea amb una col·lecció de criatures fantàstiques (terroríficament fascinant el monstre amb els ulls als palmells de les mans). A més, el film compta amb una excel·lent ambientació, fruit d’una magnífica feina de decoració, fotografia i maquillatge.
Tot i que, tant la fàbula que protagonitza Ofèlia com la crònica dels camperols que lluiten contra el franquisme resulten captivadores i perturbadores per igual, les dues trames evolucionen massa en paral·lel i es troba a faltar una major confluència narrativa entre les dues. De fet, des de sempre, Guillermo del Toro llueix molt millor la seva condició d’artesà visual, capaç de crear un univers plàstic ric i molt personal, que d’escriptor. La història o els personatges acaben orfes de matisos, plans i innecessàriament supeditats als recursos visuals. Malgrat tot, tampoc és qüestió d’estirar-nos els cabells: “El laberinto del fauno” és el millor film del mexicà i una producció arriscada i imaginativa, molt més ferma i engrescadora que moltes altres estrenes coetànies com “Tú, yo y ahora… Dupree” o “Un buen año”, per posar un parell d’ignominiosos exemples.