El millor i el pitjor Michael Paul

Joan Fontdeglòria 26-11-2012

Micah P. Hinson

Sala Razzmatazz, 24 de novembre de 2012

-Micah P. Hinson va posar punt i final a la seva gira Rockdelux Spanish Tour a la sala 1 del Razzmatazz. De fet, si el concert hagués estat programat abans del dijous 22 de novembre, hauria tocat a la Sala Apolo: el fet és que el mateix dijous el govern municipal de Barcelona va ordenar la clausura de l'Apolo per problemes tècnics i estructurals a l'edifici. Una mala notícia, sens dubte, per als qui estimem una de les poques sales autèntiques que ens queda a la ciutat i l'excel·lent programació que la promotora ens hi ofereix any rere any. La clausura es mantindrà fins que es solucionin les deficiències detectades pels bombers i, mentrestant, van traslladant els concerts programats a recintes alternatius de la ciutat. Per al de Memphis van triar la sala gran del Razzmatazz: tot i que compta amb més aforament que la clausurada -al Razz n'hi caben 2.000 per les 1.200 de l'Apolo- i no haver esgotat les entrades, semblava l'alternativa més adequada.

Finalment hi va haver una entrada notable però ni de lluny es va omplir. Potser a la sala 2 del mateix Razzmatazz -n'hi caben 1.000- haguéssim quedat més recollits, tant el públic com la pausada proposta que estàvem a punt de veure. Sigui com sigui, la tria no condicionava el resultat del que hi anàvem a veure, que en el cas de Michael Paul depèn del seu estat físic, anímic i/o mental. Quin Micah trobarem? Aquesta és la qüestió cada vegada que l'anem a veure, i és que malauradament ja n'hi hem vist de tots colors.

D'entrada se'ns va presentar nerviós, hiperactiu, i sobretot desconcentrat. El prejudici ens va fer témer el pitjor, però per sort al Razzmatazz no havia de caminar sol. L'acompanyaven els canadencs Timber Timbre, que l'acabaven de telonejar amb un petit set de folk i blues fosc, cinematogràfic, molt ben travat, en què van demostrar que mereixen gaudir de molt més recorregut -i no haver-se de resignar a brillar en segon pla-. Sort en vam tenir, doncs, de la banda, músics excel·lents, guies musicals i espirituals de Hinson, a qui van anar centrant, reorientant una vegada i una altra entre les anades i vingudes dels seu dispers ànim.

The Junior Arts Collective. Aquest és el nom que adopten Timber Timbre al costat de Micah. M'atreveixo a dir que és la millor companyia que li hem vist mai, si més no la més adequada a les dues cares de la seva proposta: la d'arrels tradicionals folk, quasi acústica, amb el violí dibuixant la melodia, i el seu altre vessant elèctric, gairebé post-rock, quan intercala llargs paisatges pausats amb altres d'explosius. Totes dues cares es van anar dibuixant com mai al Razzmatazz, in crescendo a mesura que avançava el concert, insisteixo, gràcies a la guitarra de Simon Trottier, a la guitarra "quasi-baix" de Taylor Kirk -tocava una guitarra, sí, però com si es tractés d'un baix- i al violí i els teclats de Mika Posen.

-La preciosa Sweetness va encetar el millor Michael Paul, el seu vessant més romàntic, d'autèntic crooner, com si es tractés d'un rejovenit Richard Hawley, i és que quan canta "take off that dress for me" entenem per què convoca tant públic femení. Va seguir a gran altura amb la tristesa profunda de 7 horses seen -el preciós violí de Mika Posen amb la veu de Micah, ara ja del tot lliurat a la interpretació, va ser un el millor moment de la nit-, i amb la pausa i l'esclat de la magnífica Close your eyes prevèiem la millor versió de Hinson per a la resta del concert. Però de cop i volta va virar cap al seu costat més fosc, cap a l'irritable Hinson, increpant als qui durant el concert preferien xerrar abans que escoltar-lo. El problema no és que ho faci -entre els assistents, més d'un mereixia un toc d'atenció, almenys per respecte als qui el volíem escoltar com cal- sinó les conseqüències d'entrar en aquesta dinàmica absurda: a partir d'aquí va perdre's en discussions infantils, no va suportar que una noia li respongués amb la seva mateixa mala llet i es va immergir en una mena de bucle de mala llet i d'exabruptes que s'hauria d'estalviar, bàsicament perquè així només aconsegueix sortir de polleguera i, de retruc, del concert, com va acabar passant.        

Un cop emprenyat, Hinson gairebé no va tornar a brillar. Si ja li havia costat prou posar-s'hi, tal com s'havia encès, ja no es va tornar a centrar del tot. La banda va fer caminar dignament el concert fins al final, però el personatge i la seva veu -i la seva guitarra, a partir d'aquí més decorativa que efectiva- es van anar fonent. Només va tornar a brillar en l'efímer bis, quan va sortir tot sol a cantar a pèl la mítica This land is your land del gran Woody Guthrie. És una llàstima que un músic com ell es deixi endur tan fàcilment per les circumstàncies. En definitiva, la bona notícia és que vam tornar a gaudir del millor Michael Paul, el que és capaç d'aturar el temps amb aquesta veu que sembla sortir-li de les entranyes; la dolenta, que vam retrobar també el seu costat més fosc. Ben pensat, resumeix el tarannà del personatge, del tot bipolar, capaç del millor i del pitjor. La sort és que, tot i les seva intermitència, ha trobat la millor companyia; i que, malgrat tot, a mig gas segueix sent més gran que la majoria.

 

Fotografies de Laia Vinyes

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!