LPC3

Al vestíbul de la sala 1 de L'Auditori molta nena mona i molt nen fi. Alguns francesos també. Se sap mirant els peus. Això és el que després serà el respectable a la graderia, plena amb algunes clapes aquí i allà, de verd butaca. L'escenari, disposat amb quatre illes diferenciades i una gran parafernàlia de lluminàries. Un teló, de fons. El concert transcorrerà amb un arc de tensió calculat, que ens portarà de la introversió inicial, només apta per als autèntics atrapats que omplen la sala, al contacte més fervorós i entregat amb el públic, a qui convidarà en dues ocasions a l'escenari. El moment per a la calma precedirà una nova pujada i un final de bisos amb contingut.

Més que en un concert ens trobem en un espectacle de circ, però no tant. És a dir, la música ho domina tot, és el centre sobre el qual gira l'escena, però l'escena forma part d'aquesta música. Tres músics acompanyen Camille, cadascun a la seva illa, incomunicats. La funció comença amb una pregària, que obre el nou disc Ilo Veyou, titulada Aujourd'hui, amb la qual accepta, amb tota consciència, el moment actual com el millor possible. Bon principi. El clima introspectiu es mantindrà durant un bon quart d'hora. Introspecció en la música, recollida, i en l'acció, concentrada a l'escenari i per a l'escenari, des del qual Camille projecta, bombeta en mà, les ombres de les illes i la seva pròpia, rebotades contra el teló, cap al públic, ansiós per tenir-la de veritat. Això passarà amb el primer hit de la nit, Ta douleur, del disc Le Fil, que ens fa entrar en la segona part del viatge. Ara toca fer aixecar al públic, que s'expressi, encara que sigui imitant els sons de gossos i gats, que balli un vals a l'escenari i, sobretot, de dir-nos hola, de demostrar-nos que s'ho creu, que aquí i ara és el millor moment. El repertori d'habilitats i registres ja és ampli a aquestes alçades. Cant a capella, on em meravello de l'amplitud de possibilitats d'aquesta veu fascinant, hàbil en el cant més líric, estripada quan cal, d'un registre amplíssim, capaç d'imitar una flauta travessera o de fer beat-box. Percussió corporal. Moviments constants en escena dels tres músics que l'acompanyen, dels quals cal fer menció. Tots ells en mode multi tasca, encarregats de piano, contrabaix, violí i percussió, també corporal, amb esporàdiques aparicions d'una guitarra, les copes de vidre, les segones i terceres veus i les bombolles d'espuma. L'attrezzo ens apropa de nou al circ, amb una maleta i un mirall, el piano atrotinat i l'assistent d'escena amb vestit, camisa i barret. La llum canvia la direcció de l'acció, ara projectada directament de l'escenari al pati de butaques, deixant la pantalla per a donar perspectives alternatives en format vídeo, complements. I de nou la llum marca el canvi de terç, amb la seva absència. Camille, estirada a terra, es fa a capella Pleasure, en la completa foscor dels leds verds que poblen l'escenari. Per a Wet boy, preciosa balada del seu últim disc, es fa il·luminar, encara a terra, mentre darrera del teló apareix un cercle de llum amb un guitarrista a dins i la projecció ens apropa als ulls tancats de la Camille, arran de parquet. Paris, mítica dins de la sala, torna a aixecar l'ànim, que no decaurà en perspectiva del final que, ja es nota, s'aproxima. Moment culminant amb Tout dit, a capella, sola davant del teló, i a dues veus. I contentíssima per la calidesa de la resposta, tres bisos, ara amb tots els músics a prop, fent un cercle al seu voltant, per a acomiadar-se de nosaltres en la proximitat guanyada.