El Primer Palau 2009

Glòria Soler 25-11-2009

Palau de la Música Catalana,

30 de setembre, 7, 14 i 21 d'octubre de 2009

La XIV Temporada d'El Primer Palau va arrencar el passat 30 de setembre sota l'impacte de la carta inculpatòria del que fou el seu principal gestor les últimes dècades, Fèlix Millet, tant sols publicada dues setmanes abans. Tot i així, a la sala només s'hi veien turistes, fent fotos a tort i a dret, i amics, parents i coneguts dels intèrprets seleccionats per a debutar a la sala aquell vespre.

Abans d'entrar en les valoracions pròpiament musicals de cada una de les quatre vetllades, crec important fer algunes referències generals a tot el cicle. D'entrada, destacar que al programa de mà no hi ha ni un sol paràgraf dedicat a explicar què és el Primer Palau ni què persegueix. Sabem que hi haurà un concert de cloenda amb lliurament de premis on tocarà el guanyador de l'edició anterior, però en cap moment s'esmenta la paraula "concurs" o "jurat". Per cert, els noms que conformen el jurat es desvetllaran en l'esmentat concert final. Deduïm, per tant, que es tracta d'un concurs de promoció de joves intèrprets. Això de joves es desprèn de les biografies dels músics, tots nascuts entre els anys 1982 i 1987. Ara bé, que els faci falta promoció, ja és tota una altra història. I és que els currículums són espectaculars. La majoria són o ha sigut Premi Joventuts Musicals, han debutat ja com a solistes amb grans orquestres i grans directors, han enregistrat i fins i tot n'hi ha algun que ja disposa de plaça en una reconeguda orquestra internacional. Els fa falta promoció? A Espanya, certament. No som un país propens a valorar adequadament el talent musical dels nostres intèrprets. Ara bé, per a la majoria, aquest guardó no passarà de ser un més en la seva col·lecció de premiemis que ja comença a ser abundant.

Què té d'especial, doncs, El Primer Palau? El mateix nom ja ho diu: és el debut al Palau, a aquesta gran institució i a aquesta sala de concerts única al món que, tristament, ha deixat de banda la música durant molts anys. És clar, doncs, que el que s'explota no és el talent dels músics sinó, una vegada més, l'edifici.

Una cosa que sí que s'agraeix és poder escoltar peces poc programades habitualment a les sales de concerts. Això ho dóna el fet d'haver de tocar obres concertants i, com que hi ha varietat d'instruments, es pot gaudir de peces que no acostumen a sortir de les aules dels conservatoris. Un altre element a destacar del programa general és l'alt percentatge d'obres de compositors contemporanis, cinc d'ells encara vius i on també hi ha representació catalana (fet que a les bases de la convocatòria és valorat pel jurat de selecció).

Una de les incògnites que més sorprenen és el desequilibri en el repartiment dels temps per a cada músic. Mentre que al primer concert hi van intervenir quatre intèrprets que van disposar d'una mitja hora aproximada cadascun, als tres darrers només hi hagué la participació de dos instrumentistes podent disposar cada un d'una hora de recital. Aquest és un fet sorprenent en un concurs, ja que si es volen oferir les mateixes possibilitats a tots els participants, resulta discriminatori que uns s'ho juguin tot a una sola obra i altres en puguin exposar dues o més.

El trompista Pablo Lago va ser l'encarregat de trencar el gel del primer recital amb el Concert Hob. VIId:3 de Franz Joseph Haydn, on va destacar, a més de la destresa tècnica, la integració del solista amb l'orquestra. Fou una interpretació molt correcta i on les cadences estigueren ben resoltes.

La següent a presentar-se a la palestra fou Laia Bobi, que interpretà el Concert per a flauta en re menor de Carl Philipp Emanuel Bach. La flautista deixà entreveure el seu potencial especialment en el moviment lent, després d'un Allegro on els nervis li van jugar alguna mala passada i s'avançà en més d'una ocasió. Malgrat algunes dubitacions en el tercer temps, va lluir una bona tècnica.

El contrabaixista Emilio Yepes, que en alguns moments recordava, per la relació física que tenia amb l'instrument, a El contrabaix de Patrick Süskind, va presentar un Concert núm. 2 en si menor de Giovanni Bottesini desenfadat i marcat pel diàleg constant amb l'orquestra. Tot i que els atacs de l'arc eren sovint imprecisos i no del tot nets, són destacables el fraseig i un so molt vellutat durant tot el concert.

Finalment, per tancar la primera vetllada d'El Primer Palau, Noelia F. Rodiles interpretà al piano el Concert per a piano, trompeta i cordes op. 35 de Dmitri Xostakóvitx. Potser aquesta peça és una de les que, en tot el cicle, es duia més interioritzada, ja que la pianista assaboria cadascuna de les notes, enriquint el fraseig i en un ensamblatge coordinat al mil·límetre amb l'orquestra.

Cal destacar, en aquest primer recital, el bon paper de l'Orquestra Nacional Clàssica d'Andorra dirigida per Marzio Conti que va acompanyar amb un so molt clar i net cadascun dels quatre solistes, proporcionant-los un coixí on recolzar-se i alhora facilitant el seu lluïment.

La Chacona és d'aquelles peces que poden enfonsar la carrera d'un violinista o bé posar-la pel núvols. Aquest final de la Partita núm. 2 en re menor per a violí sol de J. S. Bach fou l'aposta arriscada i valenta de Laura Gaya per iniciar la segona jornada del cicle. Es deixà notar la influència d'Eva Graubin, de qui és deixeble, però sobretot es palpà el treball de fons, nota a nota, que hi havia darrera la seva interpretació. Asseguraria que hi hagué, també, hores d'escolta de les versions que n'han fet els grans violinistes del segle passat. Perquè només amb un coneixement a fons i un estudi a consciència de la peça és com es pot presentar amb tanta seguretat a dalt de l'escenari una obra d'aquestes característiques. La pressió adequada de l'arc en cada moment, un so que omplia el Palau sense ser estrident ni perdre la dolçor... aquest seria, segurament, el principal adjectiu d'aquesta versió de la Chacona. Laura Gaya sap aprofitar el so del seu violí, ja de per si molt dolç, exprimint-ne totes les possibilitats i traient-li tots els matisos. Va interpretar, encara, la Sonata per a violí i piano núm. 1 de Serguei Prokófiev acompanyada d'Albert Giménez, amb desimboltura i bon control de l'arc. La complicitat entre ambdós fou la constant que permeté gaudir d'una música de cambra ben feta. En qualsevol cas, tot el què calia demostrar s'havia dit ja en la cèlebre peça de Bach.

El programa que presentà el clarinetista Luis Fernández Castelló, força eclèctic, no va jugar massa al seu favor. La Sonatina de B. Martinu, les Domaines per a clarinet sol de Pierre Boulez i la Sonata per a clarinet i piano en fa menor, op. 120, núm. 1 de J. Brahms van sonar en conjunt amb consistència de so però sense profunditat, amb poca projecció. Sent subtil en les dinàmiques, no es percebien canvis de registre entre les diferents peces. Fins i tot en ocasions, especialment en Brahms, Stefanos Spanopoulos -el pianista que l'acompanyava- li robà cert protagonisme degut segurament a una diferent concepció de la peça: romàntica per a un i clàssica per a l'altre, cosa que es posà de manifest especialment en l'Andante de l'esmentada sonata. Foren innegables, però, els recursos tècnics de què feu gala el clarinetista, sobretot en Boulez.

El tercer concert l'inicià la violoncel·lista Teresa Valente amb les Fantasiestücke, op. 73 de Robert Schumann on ja va posar de manifest el lirisme que mantindria durant tota la seva intervenció. Tot i el so dolç i un vibrato cuidat, el piano de Paolo Oliveira sovint la tapava. A El pont de Frederic Mompou es començà a sentir tot el què la intèrpret podia donar de sí en quan a potència i projecció de so. Faltà una concepció més unitària de la peça, ja que tot i ser breu i sense moviments, les parts sonaren massa fragmentades, com si no tinguessin res a veure les unes amb les altres. La Sonata de Luís de Freitas Branco passà sense massa trascendència i on s'aprecià un major canvi de registre fou en la Sonata en re menor de Claude Debussy. Tot i així, deixà la impressió que l'instrument podia donar molt més de sí i que només se'n deixaven entreveure les possibilitats tímbriques.

Tancà aquest tercer concert la pianista Irene Alfageme, que va anar de menys a més al llarg del seu recital. Començà amb la Sonata en la menor, K. 310 de W. A. Mozart on, a pesar d'alguna descoordinació entre les mans, encertà en els atacs i, sobretot, acceptà el repte de jugar amb les bromes que el compositor inserí en la partitura. A la Polonaise-Fantasie, op. 61 de F. Chopin va aconseguir crear una bona atmosfera, tot i que li va costar de mantenir-la. No és una peça que es presti a un romanticisme barat, i així ho entengué Irene Alfageme, tot i que potser no hi hagué tota la força necessària. On sí que va aparèixer aquest ímpetu va ser en els dos fragments de la Suite Iberia d'Isaac Albéniz: El Puerto i El Albaicín, on imprimí caràcter i on la interpretació fou molt més viscuda i juganera. No em semblaria arriscat afirmar que el repertori espanyol és el que millor li escau a aquesta jove pianista.

Finalment, en l'últim concert es presentà el guitarrista Alí Jorge Arango. Començà amb el Preludi, fuga i allegro, BWV 998 de J. S. Bach, que sonà monòton, amb uns fraseigs mecànics i repetits sense cap variació i uns canvis de posició massa marcats. Les Quatre Pièces Brèves del compositor suís Frank Martin, amb reminiscències impressionistes, sonaren més treballades. Tot i així, hi hagué poca variació dinàmica i el conjunt sonà ensopit, igual que a la Sonata de Leo Brouwer. El Zapateado de Joaquín Rodrigo, amb homenatge al tema de la Pastoral de Beethoven inclòs, estigué ben executat. En general, el guitarrista exhibí una bona tècnica però imprimí un so massa homogeni a totes les peces.

Per tancar el cicle, es va presentar l'única formació cambrística que concursava a El Primer Palau d'enguany, el Duo Aguirre-García León, format per l'acordionista Arantza Aguirre i la clarinetista Ana García León. D'entrada cal destacar l'originalitat del conjunt, que va presentar principalment transcripcions, però que vol crear un corpus d'obres (evidentment contemporànies) per a aquesta insòlita formació. Ja en la Foto de Tapio Nevanlinna van fer gala d'un bon treball cambrístic i d'una comprensió excel·lent. Tant en la Sonata de Salvador Brotons com en el Contrabajísimo d'Astor Piazzolla, els unísons van sonar a la perfecció i, tractant-se de dos instruments de vent, fins i tot feien arribar a dubtar que no fos un de sol el que tocava. També van posar una nota humorística al teatralitzar amb encert el Jakten de Hakon Berge.

Deixo explícitament de banda els majors o menors aplaudiments que va rebre cadascun dels participants, perquè això depèn en bona mesura del poder de convocatòria que tinguin entre amics i familiars. Sí que cal dir, encara que dolgui, que el Palau no té solament una crisi institucional i financera sinó també de públic i no precisament per falta d'assistència sinó pel seu comportament. I és que per ser la primera vegada que es presentaven al Palau, què deuen haver arribat a pensar els músics? Mòbils que sonaven a mig concert (evidentment amb les sintonies més inadequades); gent menjant i bebent; dringadissa de collarets, braçalets i qualsevol objecte metàl·lic que es prestés a fer soroll; fotògrafs empedreïts amb tota classe de zooms fent cas omís dels altaveus i fotografiant amb flash, sense flash i en qualsevol moment del concert als artistes, a les columnes i fins i tot a la resta del públic; assistents que s'aixecaven i marxaven sense esperar a la pausa i sense importar-los el calçat que duien; converses que se sentien a tots els racons... I, evidentment, aplaudiments quan tocava i quan no tocava (fins aquest moment no havia sentit mai que s'aplaudís després d'un largo!) Els clàssics paperets de caramel haguessin sigut gairebé un consol...

El públic del Palau suspèn escandalosament i no estaria de més que la nova direcció prengués algunes mesures al respecte perquè sinó resultarà que Fèlix Millet no serà l'únic que considera la platea com el menjador de casa seva.

Em permetreu, per acabar, i sense atrevir-me a fer un pronòstic, que ja que es tracta d'un concurs, faci una aposta particular i desinteressada de cara al desenllaç de demà. Les meves preferides són, sense cap mena de dubte, Laura Gaya i la seva Chacona.

Totes les fotografies són de Gerard Poch

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!