El redescobriment de l'amor de la mà de Sarah Ruhl

Serena Vera 07-07-2010

Eurydice, de Sarah Ruhl

Festival Grec de Barcelona 2010

-Hi ha llocs veritablement sorprenents, però aquells que no ho semblen a primer cop d'ull, per la seva senzillesa, encara arriben a commoure més profundament. L'espectacle que la companyia nord-americana ATC ens va presentar al Grec pertany a aquesta categoria.

Dins un escenari complex pels seus mecanismes, però alhora pelat, i gràcies al treball dels intèrprets, amb aquest muntatge ens reconciliem amb el teatre, aquell que ens fa veure indrets, carrers, cambres i platges on no hi ha res, però que a més ens dóna el plaer de retrobar-nos amb sentiments perduts i amb personatges que a poc a poc han anat amagantse darrere el soroll del costum.

No hi ha cap cosa en Eurydice que ens faci caure i sortir de la història, una reinterpretació del mite clàssic d'Orfeu escrit per la jove dramaturga d'Illinois Sarah Ruhl. Aquest cop, focalitza el desenvolupament de l'obra en el personatge femení i inclou el pare, raó que aprofita l'autora per justificar la caiguda d'Eurídice a l'Avern i sobretot per construir un altre món amorós: el fraternal entre un pare i una filla, un afecte que, en el moment del rescat d'Eurídice pel seu estimat, fa dubtar la jove de si el que desitja és tornar amb el seu espòs o quedar-se amb l'amor retrobat.

Tots els elements contemporanis de la dramatúrgia i de la posada en escena estalvien a l'espectador haver de sentir diàlegs interminables i pesants. En canvi, textos sense cap mena de pretensió intel·lectual però plens de sentit el submergeixen en la veritable tragèdia que suposa la pèrdua dels éssers estimats.

Eurídice, una jove negra amb tres monyets al cap, és una dona capritxosa que s'expressa amb el desembaràs que tenen, més aviat, els nens petits: dir-ho tot amb una espontaneïtat esbalaïdora que acaba per entendrir. Quan es desperta en el món dels morts s'adona que ha de canviar travelcheks i que ha de localitzar una habitació d'hotel per descansar. Amb el seu vestit rosat i la seva maleta -element tan típic de l'escenari teatral i aquí tan justament emprat-, i amb l'ajuda del seu pare, comença a descobrir el que va passar: s'ha mort. Amb els records i la presència del pare es desperta també en ella la seva emotivitat infantil, la mateixa que en el camí vers el retrobament del seu estimat, la fa xisclar a tal punt de provocar allò que li està prohibit a Orfeu: tornar-s'hi, empenyent a Eurídice a la segona mort i el retorn a l'infern. "Perdona'm Orfeu"... s'allunyen sense remei.

El Déu de l'inframón i les seves aparicions són un motiu meravellós per fer saltar el riure i és que mai un personatge de la seva naturalesa ha sigut tan enginyosament confeccionat: un ésser extravagant i alhora innocent, gairebé candorós, que a vegades surt amb un tricicle petit d'aquells que ens evoquen els ninots de llauna, d'altres menjant-se una piruleta i, per últim, oferint-se com a futur espòs d'Eurídice dient que ja està preparat per convertir-se en un home.

Les pedres, els tres personatges maleïts que defensen l'infern, al parany dels morts, els fan saber que les paraules, les converses i les reflexions els fatiguen i no serveixen de res. Productes de la condemna divina, aquestes pedres, amb la saviesa del cansament causat per l'encàrrec perenne de donar les indicacions pertinents per a la mort, semblen sucumbir a la remor del riu i al dol dels morts davant la imminència del descans etern, silenciant-se ells i silenciant per sempre més les ànimes. Gairebé amb dolçor els condueixen a llençar-se al riu de l'oblit.

No es pot deixar de parlar de la meravellosa interpretació que fan el pare i Orfeu. Rols difícils d'interpretar perquè limiten amb aquell punt on es pot relliscar cap a l'afectació però que tanmateix els obliga a constrènyer-se i dir només allò que necessita l'obra i que la fa tan pròxima a nosaltres: d'Orfeu, les forçoses aparicions lamentant-se per la pèrdua d'Eurídice; del pare, l'explicació dels carrers, dreceres i camins que el conduiran al riu de l'oblit, que no podia ser cap altre que el Mississippi, un nom que tothom conserva en alguna part de la seva memòria.

Bijan Sheibani i la seva companyia, que l'any 2008 van guanyar el premi de la Crítica Teatral de Barcelona pel muntatge The Brothers Size, aquesta vegada i amb una Eurydice impecable tornen a commoure i a fascinar.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!