LPC3

Rolando Villazón, tenor
Bryndon Hassman, piano

Robert Schumann:
" Dichterliebe " op, 48


Henri Duparc: Chanson triste

Gabriel Fauré: Après un rêve

Jules Massenet: Ouvre tes yeux bleus

Francesco Paolo Tosti: Ideale
Aprile
Non m'ama più

Ferran J.Obradors: Al amor
Corazón,¿por qué pasáis?
Del cabello más sutil
Coplas de Curro Dulce


En aquest concert ens vam retrobar amb el tenor desprès d'haver estat retirat uns mesos dels escenaris. Això va fer que l’intèrpret estigues més emocionat del normal pel retrobament, i es va palpar en tot moment fins al final dels bisos, on Ronaldo Villazón, es va emocionar tant que li van caure les llàgrimes.

La primera part del concert va estar composta d'una sola obra; " Dichterliebe" de Robert Schumann. Aquesta és una obra és una gran repte per qualsevol intèrpret que s'atreveixi a fer-la en concert, per la difícil concentració i el requeriment delicat en el seu context musical.

La versió de Villazón va ser molt personal, musicalment parlat, ja que va tenir algun toc una mica massa operístic, però interpretat amb uns tempos molt adequats i amb una sensibilitat molt sentida, provocant unes frases musicals molt ben conduides, i expresant en tot moment el que deien els textos. Juntament amb això, hi havia l'acompanyament excel•lent del pianista Bryndon Hassman, que va estar en tot moment pendent de la musicalitat del cantant, de les seves respiracions i sempre adequant el volum del piano a la veu, amb un fraseig exquisit de l'obra de Schumann.

La segona part va estar composta per varies cançons de Duparc, Fauré, Massenet, Tosti i Obradors. Aquí el tenor va estar mes eufòric, ja que la musica dóna pas a una manera de fer més extrovertida, que l’intèrpret la va plasmar amb una interpretació càlida, sentida i amb una bona conducció de la veu, amb uns aguts apassionats i forts que caracteritzen, justament, a Rolando Villazón. Va tenir un petit incident vocal en una obra de Obradors que li va provocar tenir que abandonar l'escenari per uns minuts i que el tenor va poder solucionar amb molta dignitat fins al final del recital, i obsequiant al públic amb bisos finals i acabant amb la cançó Rosor, que va dedicar molt especialment al públic de Barcelona amb tot el seu apreci.

Aquí l'acompanyament del seu pianista va ser igualment d'efectista i atent com a la primera part.

Tornar als escenaris desprès d'un trasbals vocal és sempre dur i difícil. El tenor Mexicà va portar-ho amb molta elegància, i va agrair-ho al seu estimat públic del Liceu, amb el cor a la mà.