El retorn d'una obra mestra al Liceu

Antoni Colomer 02-07-2012

Pelléas et Mélisande de Claude Debussy

Gran Teatre del Liceu, 27 de juny de 2012

-Doncs sí, finalment Pelléas et Mélisande va tornar al Liceu. Després de molts anys sense pujar a l'escenari barceloní i de cancel·lacions de darrera hora mal gestionades i prou comentades, ha arribat la producció, més que coneguda, de Robert Wilson. Una producció que té més de 15 anys però que malgrat tot encara funciona.

L'estil del Wilson dels 90, basada en el teatre Kabuki japonès, ja és un clàssic de la història de les produccions operístiques que, però, ja ha donat tot el suc que podia donar. De tota manera aquest estil distanciat, en el que menys sempre és més, encaixa com anell al dit amb una òpera com Pelléas et Mélisande en el que el més important - i també el més inquietant - succeeix en un pla interior, tant dels personatges com de la partitura. La producció de Wilson aguanta magníficament bé i té encerts indiscutibles que la converteixen en un veritable clàssic.

Indubtablement Pelléas et Mélisande és una de les òperes decisives en l'evolució del llenguatge del gènere. El tractament de la prosòdia, per part de Claude Debussy, que adapta sense treure pràcticament ni una coma el text del simbolista Maeterlinck, obre noves possibilitats expressives i planteja una alternativa a l'univers wagnerià imperant en el moment de la seva composició i estrena. La subtilesa amb la que Debussy planteja situacions tan inquietants i morboses com l'escena de gelosia de Golaud i la seva  manipulació del nen Yniold, o l'assassinat al bosc, encaixa perfectament amb un tractament orquestral on hi és absolutament tot, però mai de manera explícita.

No cal allargar-se en elogiar els detalls d'una de les grans òperes de la història, però cal tenir-los en compte per analitzar l'actuació de tots els membres d'un equip molt equilibrat en línies generals, però en el qual va sobresortir indiscutiblement el Golaud de Laurent Naouri. El de Golaud és un paper d'una complexitat extrema, amb una lluita psicològica interna permanent. Es tracta, fins a cert punt, del centre neuràlgic del drama, ja que és qui actua, qui pren la iniciativa, mentre els dos amants són incapaços de reaccionar, d'aturar allò que els està succeint, que no poden controlar i que saben des de bon començament que acabarà amb ells.

Naouri va estar a l'alçada del repte. Sense una veu sumptuosa, com la del José Van Dam dels bons temps, que va marcar una època interpretant aquest torturat personatge, va erigir-se en el motor del drama amb una dicció nítida, una veu ben projectada en línies generals i gran convicció en la proposta gestual i escènica de Bob Wilson, que té moments d'una peculiar intensitat dramàtica, com el moment del fratricidi, genialment plasmat. En aquest punt la comunió entre el tractament musical de Debussy i l'escènic de Wilson es fonen creant un d'aquells moments inoblidables del teatre musical.

Correctes la resta de companys de Naouri, això sí, sense arribar al seu nivell. Començant per una Maria Bayo d'acceptable dicció i compromesa amb la producció. La seva és una Mélisande més aviat innocent. Una nena perduda que busca protecció. Bayo va tenir aquí una de les seves millors actuacions dels darrers anys al Liceu. Més problemes vocals va tenir el baríton Jean-Sébastien Bou en el difícil paper de Pelléas. És aquest un paper de tessitura complicada, greu per a un tenor i agut per a un baríton. L'ideal és el s'anomena un bariton martin, és a dir un baríton amb una veu de color molt líric, proper al del tenor i molt característic de la literatura operística francesa. Bou té les característiques ideals, però en els passatges més tibants va patir. Tot i això, en general va plasmar un Pelléas creïble, com ho va ser l'Arkel del ja llegendari, però massa de tornada, John Tomlinson.

Correcte la resta del repartiment sota la batuta, experta però no especialment inspirada, de Michael Boder. Si alguna partitura necessita que algú n'extregui fins l'últim matís amagat per tal de fer-ne florir tota la densitat del drama, aquesta és la de Pelléas. Boder no va semblar especialment implicat amb el drama. Va treballar bé els volums i va demostrar conèixer l'obra, però va mancar emoció, densitat dramàtica i sovint la transparència que el peculiar tractament orquestral de Debussy requereix. Tot i això, cal dir que el repte era complex. L'orquestra del Liceu dóna el seu millor rendiment en el repertori del segle XX, però l'obra mestra del compositor francès són paraules majors i exigeix totes aquelles qualitats de les que l'orquestra va més mancada. De ben segur que amb les obres cancel·lades de Zemlinsy (quina oportunitat perduda per l'habitual mala gestió!) haurien permès a l'orquestra lluir-se molt més que no pas el Pelléas et Mélisande de Debussy que, finalment, sí, s'ha pogut veure al Liceu.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!