El romanticisme i la descoberta de grans intèrprets

Serena Vera 23-03-2012

Enrique Bagaría, piano

L'entorn musical de Delacroix

Caixa Fòrum, 18 de març de 2012

-Per aquells que estem acostumats als sobresalts de les simfonies, a les harmonies encontrades, a les angoixes de les tonalitat menors, aquest programa, poc equilibrat, més que entusiasmar, espantava una mica: Chopin i Liszt, dos compositors que poden inspirar tantíssim però que presentar-los junts requereix de l'espectador una tranquil·litat i una disposició anímica única, que convida sobretot en el cas de Liszt, a la resignació de no poder aixecar-se i sortir corrent.

La melositat, aquest gust a llaminadura que a vegades es pot experimentar amb aquests compositors presentats plegats fàcilment es pot tornar monòton, i és que el llenguatge musical romàntic tan ric en acords, ple de noves descobertes musicals però amb una intensitat que acaba afectant la interpretació amb l'exageració i abús de rallentati, de trinats, d'arpegis, pot arribar, fins i tot, a un desesperant embafament sense l'esperança de trobar el glop d'aigua.

Quan es tracta de Chopin s'ha de fer una profunda inhalació. No obstant sempre és una invitació a la relaxació i a l'experiència de sentiments inexplorats, però amb Liszt aquesta inhalació es converteix en una acceptació del sentir individualista i personalista força característic de l'estil i a vegades digne d'un replantejament i una crítica més acusada i ferma a la que no m'abocaré aquesta vegada.

Normalment estem acostumats a percebre -i aquest cas no es pot eximir del tot d'aquest vici- que els intèrprets de Chopin, gairebé tots, pateixen una transformació i afectació que fa encara més dolç quelcom que ja ho és de per sí i que fa impossible poder gaudir plenament de tan exquisits artistes. Ho fan, fins i tot amb una antipatia corporal que acaba per allunyar-nos de les subtileses del romanticisme chopinià (qui va veure Zimerman i va sentir el que he descrit, pot testificar al meu favor). 

Afortunadament, quan Enrique Bagaría va tocar la Balada núm. 4, amb una interpretació magistral, va aconseguir desglaçar el públic, va fondre's amb Chopin desfent-se de si mateix, de tal manera que la desaparició de la seva presència, tan contundent a l'inici, va permetre mostrar el seu virtuosisme, el so potent del piano, el seu vigor com a músic i va fer ressorgir l'admiració de la grandiositat d'aquest compositor i treure els tan esperats bravos. Una llàstima que no poguéssim escoltar-li esclatant, com bé sap, el Rachmaninov.

El retrobament de Chopin i la necessitat de tornar a escoltar les obres del recital a CaixaForum em va portar a descobrir interpretacions desconegudes que em van omplir de perplexitat: el mateix dia que l'Argerich guanyà el concurs Internacional de Piano Frédéric Chopin en l'any 1965, el pianista Arthur Moreira Lima va rebre el 2n lloc fent una interpretació sacsejant del Scherzo núm. 2 que li va significar, a més, el premi del públic. He trobat després una interpretació incomparable del mateix Moreira del Nocturn en sol major que va tocar també Bagaría, aquesta vegada enfortida. Una revelació inspiradora i senzilla més propera a l'ànima.

Aquesta descoberta del brasiler em va reconciliar totalment amb Chopin perquè vaig experimentar la sensació d'estar escoltant un ésser sense cos, un esperit. Moreira Lima em va fer entendre el compositor, la seva riquesa perquè és un dels intèrprets que va transcendir l'afectació romàntica, perquè té la capacitat d'enlairar-se.

M'he permès la possibilitat de redescobrir a aquest Chopin, una recerca que m'ha revelat Moreira Lima gràcies a Bagaría. Vaig trobar que encara hi ha àngels vius, andrògins, existències irracionals, dèbils, grans, potents, generoses, que ens regalen i continuen commovent-nos.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!